Núria Esponellà, guanyadora del Bertrana: «Si el llibre té anima no et deixarà indiferent»

L'escriptora, professora i filòloga celranenca, resident a Ventalló, va començar des de ben jove a posar un peu en el món de la poesia. Més tard, però, es va endinsar en la narrativa i avui és autora de reconegudes obres com Gran Cafè, Sunitha, Rere els murs, Una dona d'aigua o La filla de la neu.

Com se sent després d'haver estat guardonada amb el Premi Prudenci Bertrana per la seva darrera obra?

És la cúspide del reconeixement de tota la meva trajectòria i de la feina feta durant els últims anys. A vegades costa imaginar la mà d'hores que hi ha darrere una novel·la. Ànima de Tramuntana és fruit de quatre anys de treball, i quatre anys aviat són dits. Òbviament no ha estat una dedicació a temps total: he hagut de compaginar l'escriptura amb la meva feina, professora d'institut i alhora realitzar altres tasques. Però són molts caps de setmana, vacances i festius dedicats a escriure una obra.

Quins són els orígens de la seva devoció cap al món de l'escriptura?

Era -i soc- una persona molt emotiva i escriure sempre ha estat una forma de canalitzar els pensaments, de fer una catarsi. El primer poema que vaig crear -encara el guardo per casa- va ser quan tenia uns deu anys, després de visitar una senyora molt gran que estava a punt de morir. A partir d'aquí ja va esdevenir una necessitat, de la mateixa manera que necessitava jugar o fer esport. Recordo, també, que a casa hi havia un porxo i quan plovia agafava un paraigua, me'l posava a davant perquè no es mullés el paper i escrivia durant hores mentre escoltava com ressonaven les gotes d'aigua.

Com dirien, els petits plaers de la vida€

Sí, soc una persona molt senzilla. He tingut la sort de poder viatjar molt, però al final em quedo amb les petites coses, amb el que és quotidià, amb l'essencial. Ara mateix soc feliç mirant les fulles d'aquest til·ler que han granat dar­rere teu. Cada vegada gaudeixo més d'observar allò que m'envolta. Podria passar-me perfectament un dia asseguda en un banc examinant les persones que passen pel meu davant i la forma com caminen mentre escolto el cant dels ocells entre clàxon i clàxon. Al final és trobar bellesa en cada racó i mirar-te la vida amb els ulls oberts.

Recorda el primer llibre que la va marcar?

Apostaria per Anna Karènina sense cap mena de dubte, potser me l'he llegit tres vegades. El vaig descobrir amb vint-i-pocs, després de decidir posar-me al dia amb la literatura universal que no havia llegit, i entre clàssics com El Quixot, Tirant lo Blanc, Cien años de soledad, El amor en los tiempos del cólera, i algun que altre de filosofia profunda de Kant o Sòcrates, em vaig trobar amb aquesta perla. Com imagines, però, tots et marquen d'alguna forma. Si el llibre té ànima -el duende, que en diuen en castellà- no et deixarà indiferent i d'alguna forma o altra t'haurà canviat la perspectiva que tenies abans de llegir-lo.

Si pogués traçar una línia de la seva vida, creu que sempre l'ha inspirat el mateix fil conductor?

Doncs et diria que el fil és la necessitat d'explicar coses profundes amb la literatura, amb històries figurades; tot i que al final parlo sobre aspectes de la vida molt universals que qualsevol persona ha viscut d'alguna manera o altra. Exposo els grans reptes que s'han d'afrontar a la vida, siguis de la punta del món que siguis, com per exemple la mort. No pots fugir del dolor, has de trobar les teves eines i afrontar-lo. S'ha de reconèixer que la literatura té un poder enorme, és capaç d'abordar els grans temes de la humanitat sense que te n'adonis. Un altre fil conductor que apareix recurrentment a les obres és tallar amb el passat. Sempre hi ha un personatge que es transforma, que no es conforma amb el patró que li ha tocat i el modifica a través d'una revolució interna. Quan tu canvies la teva actitud, immediatament el teu entorn canvia. Però no pots pensar que «ho canviaràs tot», la gent que pensa així em tira enrere: el canvi comença i acaba en un mateix. Per això crec que la vertadera revolució no és externa; és interna.

Hi ha algun tema sobre el qual mai escriuria?

D'entrada no rebutjo res, però no escriuria novel·la negra. I no perquè no m'agradi -que en llegeixo força- però no va amb mi. I òbviament no li trec cap valor. A mi m'interessen més les trames psicològiques que et permeten aprofundir amb els personatges i entendre -o intentar entendre- el seu món interior.

És un mite allò que tot escriptor té la seva tècnica especial per escriure?

(Somriu perspicaçment). Et diria que sí. Jo també tinc les meves, com tots: a partir de Rere els murs, em vaig enginyar un sistema que em funcionava per situar-me ràpidament en la trama de l'obra. Faig esquemes històrics, biografies, mapes amb DIN A3, els enganxo i me'ls penjo com si fossin llençols. Quan entro al despatx, ja entro a dintre la història: tot el que és essencial està penjat i és molt més fàcil consultar-ho, i encara es fa més fàcil si ets una persona amb memòria visual.

Ara, apel·lant a la intensitat, si pogués parlar amb la Núria del passat, què li diria?

Pensa menys i viu més, no et preocupis tant. Era una Núria que es preocupava per controlar el que passaria i això l'únic que comportava era no gaudir del moment. Al llarg dels anys, he après a viure l'ara i l'aquí, a entendre que el poder que tens a l'abast és el de canviar el present. Que el futur és i serà incert. I que el passat pesa, però no es pot modificar. Si pogués, aprofitaria per dir-li que fes les paus amb el passat. Tots portem una motxilla a l'esquena que ens condiciona, s'ha de saber acceptar el pes que hom porta i descarregar-la quan cal. I tot això no és gens fàcil.

Tornaria a escollir ser escriptora?

Realment dubto que fos una elecció, si més no, va ser més una necessitat. Soc una persona intensa, observadora i tendeixo a tenir una activitat mental frenètica. L'escriptura sempre ha estat una via d'escapament i canalització de tota l'energia, com qui va a córrer cada matí abans d'anar a treballar o es fa un massatge a l'spa de sota casa.

Amb quina frase li agradaria que la recordessin?

Recordo molt més els textos dels altres que els meus, així que cito Joan Vinyoli: «A veure les coses en els ulls d'un infant». El més important és tenir l'ànima juvenil encara que estiguis envellint. No perdre aquesta innocència interior de confiar en la vida malgrat totes les amargors que l'acompanyen. Viure penúries, acceptar-les, superar-les i tot i això poder dir plenament segura «confio en la vida».