La monòtona tranquil·litat dels dies de la Rosó es fa bocins quan l'August torna al cap de trenta anys d'absència. La visita evoca la memòria d'unes vides fetes d'il·lusions i culpes, de felicitat i dolor, que transcorren des dels anys setanta del segle passat fins als nostres dies, entre Girona i Barcelona, passant per Figueres. 'Al final t'agradaré' és la darrera novel·la de l'escriptora Maria Mercè Roca.

Immersa en la nova normalitat, després del confinament?

Sí, ja fa setmanes que, per exemple, vaig reprendre els clubs de lectura, s'ha d'anar tornant a les coses que fèiem, que és el que dona una mica de vida...i la normalitat i la rutina ajuden molt. També he reprès les presentacions del llibre Al final t'agradaré. El confinament, però, em va servir perquè havia de fer una novel·la per a nens i nenes, Anita i el llebrer, per a La Galera, i vaig aprofitar aquells dies. Es presentarà per la setmana del llibre. Una altra cosa que vaig fer va ser agafar una novel·la que tenia des de fa molt de temps al calaix i la vaig regirar com un mitjó, això em va tenir ocupada molt de temps.

Per fi ara abocada en la promoció del seu nou llibre que presenta el dia 17 a Agullana.

Sí, perquè, al cap de poc de sortir, vam quedar tots confinats. Ara venen més presentacions del llibre i estarà present al Sant Jordi d'estiu que sembla que va endavant, però no sé quin format tindrà. Amb tot això ens hem acostumat una mica a esperar les coses que podem fer, a no fer plans. Fa poc feia un club de lectura sobre l'obra Casa de misericòrdia, de Joan Margarit, i una de les coses que diu Margarit de l'edat és que la gent gran té molts avantatges, perquè no cal fer plans, ni a curt ni a llarg termini. En aquesta etapa tan estranya que ens ha tocat viure, també podem fer un aprenentatge sobre això.

Ara feia molt temps que no publicava una novel·la.

L'any passat vaig publicar un recull de contes que es diu Nosaltes les dones, però, per escriure una novel·la, necessitava dedicació exclusiva, molta calma i silenci, dedicar moltes hores del dia a pensar en els personatges, a les coses que els passen i això és incompatible amb altres feines. A més s'ha d'escriure del seguit per no perdre aquella mena de veu o de música que tenen les novel·les.

Fins que va arribar el moment..., tenia clar el tema?

Aquesta calma no la vaig poder tenir fins que vaig deixar l'Ajuntament de Girona, on estava de regidora i llavors em vaig posar a fer-la. Sabia molt bé que volia tractar el tema de la culpa, volia tractar el tema de demanar perdó, de com demanar-lo, de per què vols ser perdonat, per què perdones i per què no perdones, a través sempre dels personatges. La vida dels dos protagonistes, la Rosó i l'August, comença quan eren joves i quan l'ofensa encara no existia. El llibre reflexiona sobre com les persones s'agafen les ofenses. És un tema molt interessant i que posa en joc coses molt íntimes de les persones, no és cap cosa banal, al contrari.

Al llibre, la protagonista veu com el passat torna després de 30 anys.

Si ets molt jove, aquesta vida que torna no existeix, però a mesura que et vas fent gran, t'has muntat la vida per fer fora aquella persona o aquell fet perquè era dolorós i aconsegueixes una mica muntar-te un món en el qual sembla que això no hi és... llavors tu estàs salvada, a gust, i allò torna. Quan això passa veus que no estava superat. Pot semblar molt literari... però de vegades pot ser una fotografia o una altra cosa que et fa retornar a aquell temps i et fa trontollar. Hi ha un element a la novel·la, que és la màquina de cosir i explica les contradiccions que tots tenim. La Rosó es desfà de tot el que és de l'August, tret de la màquina. Ella diu que perquè és molt bona, però és un record de tot el que ella va patir. M'agrada aquest element per explicar allò que quasi és inexplicable.

L'August demana perdó quan està a punt de morir.

L'August és un ésser amoral, mentider compulsiu. Una mica per insistència de la Gina, la seva parella i a causa de la seva malaltia i de la por a la mort, que decideix demanar perdó. Penso que, quan t'estàs morint, fas moltes coses que potser en condicions normals no faries i segurament aquesta és una d'elles: tornar a veure la Rosó i posar-se a les seves mans. Ells dos són molt diferents. Arriba un moment que el lector es pregunta: la Rosó, per què s'hi ha casat amb ell? També és veritat que ella s'acomoda a la manera de fer l'August, no s'interessa pels negocis bruts que fa, per no haver de plantar batalla.

Caldria saber demanar perdó sense haver d'esperar situacions límit com aquesta?

Jo el que penso és que el perdó sempre ha de ser un acte molt de llibertat, perquè, si no, no té sentit, si tu saps que estàs acabant una vida no ets del tot lliure, com a mínim estàs espantat. El perdó sempre s'hauria de fer com un acte d'amor, d'una voluntat absoluta i d'una llibertat molt important. Fer-ho perquè ho vols fer, no perquè ningú t'obliga, perquè vols tornar a començar, ser perdonat i fer un bé a aquesta persona, sense tenir aquests condicionants.

Què té de diferent aquesta nova novel·la?

L'he escrit molt a gust i no m'ha costat escriure moltes pàgines. Tenia clar que passaria a Girona, i de fet hi ha tot un retrat social i polític de l'època. La Rosó tindria la meva edat, així que he tirat molt dels meus records i de les coses que feia amb les meves amigues. També apareix el germà de la Rosó, que és objector i el taquen a Figueres. Tot ho tracto amb pinzellades, sense entrar-hi massa. També m'ha agradat l'estructura, perquè podria haver fet una cosa lineal, però no ho he fet.