07 de juliol de 2020
07.07.2020
L'Empordà
Necrològica

Albert Tomàs i el camí de la Font del Soc

Tancades les etapes de l'associacionisme i la política local, va aconseguir donar forma a un instrument propi d'acció cultural, la Fundació que porta el seu nom

07.07.2020 | 11:44
Joan Falgueras Font.

Segurament aquest dies gent amb més coneixement i autoritat analitzaran com es mereix la polièdrica figura de l'Albert Tomàs Bassols. Jo no puc tenir una mirada gaire objectiva perquè uns nostres avis (la tia Margarida i el padrí Joan) eren germans i malgrat la diferència d'edat el tracte com a cosins amb la família extensa de Conxita, la Joana, en Joan, l'Aureli, en Michel, en Paul, l'Anna, en Pere, en Josep... deixava la seva figura pública gairebé sempre en segon pla.

Era, però, sabut i experimentat que la inesgotable energia i la manca franca de manies deixaven danys col·laterals quan com una tramuntanada embestia amb catilinàries un tema apassionant, o una autoritat política o intel·lectual.

Tant li havia baixat el ruixat al joveníssim Pere Giró per la gestió de les obres de pavimentació del carrer de Peralada els anys 70 (no us perdeu el retrat de tots dos al 9País de 10 d'agots de 1977) com al madur Marià Lorca per les flaqueses de la promoció del comerç local front el global i el de Vilatenim dels anys 90. I també ens havia tocat el rebre a diversos arquitectes, uns amb qui va discrepar durament en el conflicte entre voluntariat i professionalització, d'altres amb qui debatíem més benignament els criteris contemporanis de les intervencions en patrimoni.

Aquest era l'Albert que recordo de la meva adolescència: Un empresari i activista cultural dels anys de la transició que des de la plataforma d'uns interessos de grup, el comerç urbà petit i mitjà, va remoure estructures socials, i morals, obsoletes i va ajudar, malgrat les contradiccions objectives i els personalismes, a teixir complicitats amb el mon associatiu dels barris, i la política de la incipient democràcia local.

Quan jo tenia poc més de 22 anys i ell tot just 45 em va permetre acompanyar-lo en algun dels episodis de la seva lluita pel patrimoni monumental i paisatgístic de Vilabertran, el nostre petit país d'hortalans. El recordo a Girona amb l'enyorat Modest Prats, director de Cultura de la Generalitat tot just recuperada, i amb el president de la Diputació Arcadi Calzada. Explicant i reivindicant perquè el Pla General d'Urbanisme de Figueres i els onze municipis veïns, aleshores encara en redacció, havia de protegir adequadament el conjunt de la canònica i també l'antic camí de la Font del Sòc. Recordo, el Juliol de 1981, la visita del Conseller Max Cahner a l'Abadia on els arquitectes Benet Cervera (q.e.p.r) i Assumpció Alonso van exposar-los el projecte de rehabilitació del Conjunt que havien de comprometre's a impulsar. Gaudeixo de les amistats comunes que vam trenar en sessions del Patronat i del Amics, en Joan Boyé singularment. I enyoro la il·lusió amb que una munió de gent de diverses generacions i distants ideologies traginàvem, l'Albert el primer, les cadires del Festival de Música de Vilabertran gairebé quaranta anys enrera!

Aquest moment màgic dels primers setanta als primers vuitanta, on gairebé tots els somnis semblaven possibles, va tenir, és clar, la seva ressaca. La pèrdua de dinamisme de la Generalitat normalitzada, burocratitzada i centralitzada i les irritants imperfeccions i lentituds de la democràcia local van proporcionar-li al llarg d'una vida política d'una vintena d'anys motius objectius per diverses enrabiades que donaven sortida, amb més o menys trons i llamps, als desenganys.

Resulta molt il·lustrativa una ullada a l'hemeroteca per veure com en el cas de la canònica de Vilabertran, la nineta dels seus ulls, les esperançades col·laboracions amb la naixent Generalitat del 1983 (Josep Playà a l'Hora Nova nº 320) esdevenen el 2017, en l'acte de presentació del llibre de Mia Gironell amb l'Eduard Puig (q.e.p.r) en aquest inclement diagnòstic: "..ni s'utilitza ni te pla de futur" (Josep Mª Bernils a l'Hora Nova nº 2.407).

També és paradigmàtic de la paciència que, encara que no ho sembli, ha hagut de tenir, el fet que avui estiguem sospesant una vegada més l'abast de la prioritat dels vianants: "Albert Tomàs: Totes les ciutats pateixen un excés de circulació perquè la majoria tenim la mania de voler anar a per tot en cotxe. Però la Rambla hauria de ser per als vianants i acostumar-nos a anar més a peu. També falten aparcaments dissuassoris perquè la gent de fora pugui aparcar sense maldecaps" (Carles Arbolí a l'Hora Nova nº 1603). D'això fa 13 anys! D'això altre ja en farà 43: "Cambiar asimismo el disco de 30Km/h por otro de 10...Lo ideal seria crear una isla peatonal que podria formarse dentro del marco que forman las calles Ampla, Monturiol, Ramble, Pujada del Castell y Muralla..." (Entrevista a Albert Tomàs presidente de la Asociación de Vecinos al 9País de 10 d'agost de 1977).

Finalment mitjan la primera dècada d'aquest segle, tancades les etapes de l'associacionisme i la política local, va aconseguir donar forma a un instrument propi d'acció cultural, la Fundació, des d'on ha ajudat a múltiples iniciatives patrimonials que podem d'esperar que aquest dies siguin objecte d'inventari i reconeixement.

El 2013 precisament la Fundació, just uns mesos abans de donar cobertura a una interesantíssima recerca d'arqueologia urbana de la Figueres medieval que va conduir l'Anna Maria Puig, va tornar a posar sobre la taula la necessitat de recuperar la continuitat de l'antic camí de la Font del Soc entre Tapis i el Monestir (Josep Mª Bernils a l'Hora Nova nº 2211). L'any 2000 un acord entre els dos Ajuntaments veïns havia permès a la Diputació emprendre un projecte supramunicipal de restabliment i nou pont sobre el rec de la Calçada. Errades de concepte d'aquell projecte, i sobretot la resistència d'uns pocs propietaris en el terme veí van entrebancar-lo. El 2005 un article (Joan Armangué Hora Nova nº1465) l'havia tornat a reivindicar amb un nou enfoc integral de la posada en valor del paisatge agrari entre els dos nuclis. Però allò que havia motivat la visita al President de la Diputació 33 anys abans no aconseguiria ara quallar en l'agenda política.

Avui, trobo que ens toca també dir-li a l'Albert que costi el que costi acabarem fent de Figueres a Vilabertran una passejada pel camí de la Font del Soc. Haurà estat massa tard per a ell , com tantes altres coses, però li devem. Ens ho devem.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook