«Els llibres de W. G. Sebald són inspiradors, t'ajuden a pensar i sentir millor»

'W.G. Sebald en el corazón de Europa' és un llibre que arriba en un moment adequat, quan el model europeu sembla qüestionat.'W.G. Sebald en el corazón de Europa'

Sí, sobretot aquests darrers mesos quan hem vist que hi ha certs perills en perdre o diluir-se aquells elements cohesionadors d'Europa: la força aglutinant de la religió i la cultura humanística. Però el que ha vingut a substituir-les és bastant ambigu: el mercat, l'economia o la política. Aquests mesos, quan l'esfera l'ocupa només la política, ha estat un malson insuportable.

El llibre neix de la seva admiració per W. G. Sebald?

Absolutament, és un dels meus autors preferits i que més impacte han tingut en mi. Aquell que el llegeixes quan ets molt jove i tampoc creus haver-lo entès a la perfecció, però saps que alguna cosa t'intriga d'ell i que hi tornaràs. Al llarg del temps l'he anat aprofundint i la meva admiració creixia i em permetia explicar millor com jo veia el món i com s'anava desenvolupant o a quina sensibilitat literària jo m'apropava més. També m'invitava a fer una cosa que és molt poc habitual de la nostra època i que ell subratllava: viatgem molt però mai tornem. I és cert. La idea és anar i dir que has estat a quasi a tot arreu, però Sebald preferia estar a cinc o sis llocs i conèixer-los bé. Doncs, així també amb la literatura. Retornar a allò que val la pena, com els llibres de Sebald, que són inspiradors, que t'acompanyen, que t'ajuden a pensar i sentir millor.

Sebald va ser un autor atípic però molt influent.

Sí, i aquest llibre respon a la idea de tornar a ell perquè va tenir un gran impacte durant un temps, sobretot després de la seva mort, però sospito que, com passa amb tantes coses a la societat actual, es dona per assumida i sembla que es deixa de llegir o que desapareix del mapa. I això em semblaria molt trist perquè és un autor fonamental entre el segle XX i XXI i perquè va ser molt influent i té moltes coses a dir encara ara. Jo assenyalo que Sebald indica uns símptomes d'alguna cosa que està a punt de succeir i que només ha fet que accelerar-se des de llavors. Ell mor el 2001, dos mesos després de l'11-S, i ja és un altre món des que ell escriu i mor i al que vivim ara. Tot i això, manté la vigència, però sospito que no està en el discurs actual.

A Sebald el marcaren les vivències de la generació dels pares.

Sí, persones que van viure a Alemanya tot el que va passar i pel que intueix Sebald no va ser la resposta més adequada. Jo per això parlo d'èxode, més que d'exili, de rebutjar una actitud generalitzada d'aquella societat i una mena de dret de marxar-se d'allà perquè no estava d'acord amb el rumb que havia emprès. Sempre subratlla la idea que aquell país que va quedar en runes, en lloc de servir per a una reflexió general sobre com una aberració col·lectiva acaba produint una cosa així, es converteix en un repte, un incentiu que els dona peu a una eficaç reconstrucció i que, fins i tot, pot generar l'admiració general de com ho hem fet. Així, l'eix del problema canvia.

Marxa d'Alemanya molt jove.

Sí, i els seus llibres testimonien també la seva experiència i la d'una generació anterior, en part de cultura jueva, que va haver d'emigrar. Ho recull a Els emigrats, gent que va ser com esborrada del mapa, una tradició que es va defugir i en la qual ell ha aprofundit per, d'alguna manera, designar a aquelles víctimes d'una mena d'esborrat de la memòria europea i de com a l'arxiu de la cultura unes coses substitueixen a les següents perquè les anteriors caiguin en l'oblit i no es tingui memòria d'elles. A través dels seus llibres i les fotos que incorpora, introdueix mecanismes de restitució perquè aquelles tradicions, més o menys defugides, pervisquin.

El seu llibre és una dissecció sobre com percebia l'autor Europa. Vostè parla de tendències autodestructives.

En la literatura de Sebald identifiques una mena de rastreig o examen d'una decadència: comença el projecte il·lustrat modern, el temps s'accelera i la cosa acaba com acaba al segle XX. Els seus passejos són entre paisatges ruïnosos, però les ruïnes no són calçades romanes, sinó estructures de formigó, fortaleses utilitzades durant la Segona Guerra Mundial com a lloc de tortura, fàbriques de l'època de la revolució industrial o paisatges naturals deteriorats. Són ruïnes modernes.

Una visió molt pessimista.

Jo plantejo que aquest examen de Sebald constata quelcom inevitable: que Europa arrela sobre la idea de conflicte i tensió i que això ha estat sempre. Des de fa cinquanta anys, a Europa no se succeeixen guerres, cosa que no és certa, però hem jugat que no eren europees, com els Balcans, com si no fos un dels epicentres de la nostra cultura.

Ho titlla d'irresponsable oblit.

Exacte. Els Balcans són una projecció local d'una mena de conflicte típicament europeu on intervé la qüestió fronterera, política i religiosa. S'assembla molt aquella neteja ètnica a la lluita, en el cas espanyol, entre cristians i musulmans. Uns veuen els altres com una espècie d'aberració que obstaculitza un relat monolític, i quasi sagrat, de país genuí.

I què diu Sebald d'això?

Entén que és connatural a la història europea i que tots els projectes d'hegemonia europea són desastrosos. Pensem en Hitler i abans Napoleó, Carles V o Carlemany, que reuneix un imperi en un territori que coincideix, quasi pam a pam, amb el germen de l'Europa del carbó i l'acer dels anys 50. I què hi ha hagut aquí? Tensions, conflictes, una lluita entre nucli i perifèria, centralització i secessió. Però és que els europeus també assumim que el que ens uneix són les diferències i no podem renunciar a elles.

Sebald parla de la natura del mal però no la demonitza.

L'assumeix com una cosa pròpia i l'examina perquè és capaç d'apreciar l'ordre i també el caos. Forma part de l'experiència estètica de l'home, i localitzant el mal fora de l'esfera humana no ens apropem al problema.

Ell no és un autor nostàlgic.

Per ell no hi ha res menys operatiu que la nostàlgia. Fins i tot, subratlla que, si hi ha alguna cosa negativa, és la mirada nostàlgica sobre el passat. I si mirem enrere a Europa, quin temps passat va ser millor? Kundera defineix el fet europeu com aquell que té nostàlgia d'Europa. El poeta Juan Malpartida matisa: « Regresar no es volver, és internarse». No és un senzill viatge de tornada, és internar-se que significa obrir-se pas per un territori que no has explorat fins al final o que t'endinses en una idea en la qual no ho havies fet abans. I en cada llibre, Sebald fa això, va penetrant en els plecs de la història europea, encarnada en personatges anònims, edificis en runes, i fent-ho ens explica millor totes les juxtaposicions, encreuaments, tensions i també meravelles. No és nostàlgia, és un obrir els ulls que té a veure amb una manera d'escriure atenta als detalls, una escriptura periscòpica, plena de circularitats, que és una èpica de la miniatura per oposició al gigantisme del qual ell identifica com l'estil arquitectònic capitalista, marcat per edificis colossals que volen impressionar i mostrar el poder i control a través d'ells.

Stefan Hertmans es va preguntar: val la pena el projecte europeu? Què en diu vostè?

Absolutament, entre altres coses perquè una de les construccions de la cultura europea va ser la novel·la. Aquesta forma típicament europea sorgeix per explicar el lloc que ocupa l'home en el món: la individualitat, l'exploració de les possibilitats de l'existència, el paper dels mites en la vida... La novel·la ens ajuda a explicar-nos més i una societat sense ella seria molt més rígida i on no m'agradaria viure.