Al campanar de Sant Pere, a Figueres, hi ha cinc campanes. Són la Verge dels Dolors, de l'any 1966; la Verge del Sagradíssim Roser, de 1940; la Maria del Pilar, de 1940; el Crist Rei, de 1941 i Sant Pere, de 1943, que és la més gran amb 136 centímetres. de diàmetre i un pes aproximat de 1.456 Kg. El proper 29 de juny, amb motiu de la festivitat de Sant Pere, elles seran les protagonistes. Ho seran gràcies al repic de campanes que es farà a càrrec del campanòleg Blai Ciurana, Secretari de la Confraria de Campaners i Carillonistes de Catalunya, amb l'ajuda de Ció Abellí, David Ermengol i Jordi Jordà.

El repic de campanes és un costum molt antic i només es pot aconseguir tocant les campanes, encara que sigui en ocasions especials. A Sant Pere, el dilluns 29 de juny, a les 12 del migdia hi haurà la missa solemne i les campanes l'anunciaran amb el toc corresponent a les 11.30, a les 11.45 i a les 11.52 hores. En acabar la missa, hi haurà un repicar de festa.

Segons la Wikipedia, la campana "és un instrument musical de percussió (...) Als països mediterranis, les campanes s'utilitzen, sobretot, per a la comunicació, i són un signe comunitari, mentre que en les terres centrals d'Europa, i sobretot en els carillons, s'empren per tocar melodies".

Les campanes, sempre presents al llarg de la història

Les campanes, sempre presents al llarg de la històriaLes campanes de les esglésies ens han avisat, durant segles, de petites coses de la vida social quotidiana. La gent coneixia el seu llenguatge i, en sentir-les, sabia què li comunicaven. L'avantatja del seu so, prou fort i persistent amb les vibracions que provoca, fa que s'escolti des de molt lluny i podia arribar a gairebé tota la població. En aquests temps que vivim, on la comunicació és molt ràpida i abundosa, sobretot per mitjans digitals, s'ha anat perdent aquest costum i podríem dir que actualment, només hi endevinem el toc de les hores i els quarts, i encara!! però quan sentim un altre toc gairebé ningú el reconeix ni sap què anuncia.

Les campanes estan afinades, cada una té la seva nota, i es poden fer melodies. Amb aquesta combinació de notes, varen sorgir tocs específics per anunciar coses concretes, com si toquessin la partitura d'una melodia, i la gent els coneixia i s'assabentava del que es volia comunicar. Així hi havia tocs per anunciar la missa del dia, la de la festa major, la mort d'alguna persona, sent diferent el toc si era home o dona, l'àngelus, a sometent... i el que hem vist a moltes pel·lícules per cridar la gent quan hi havia un incendi o, fins i tot, en els pobles, el dia que hi havia peix i, segons els tocs, deien el preu i tot. Amb el temps, també varen passar a tocar les hores i els quarts, cosa que encara es manté de manera automàtica. Actualment s'ha perdut molt aquest costum, en prou feines hi ha campaners que sàpiguen els tocs ni gent que els reconegui.