Joanna Rosselló va néixer a Barcelona. Va cursar estudis de pintura a l'Escola Massana i va continuar la seva formació a Londres. Crea juntament amb dos socis la productora Arruga Studio on comença com a realitzadora de videoclips tant a escala nacional com internacional. La fotografia l'ha acompanyat sempre i amb ella ha viatjat arreu del món fins que va decidir fixar la seva residència a Cadaqués i centrar aquí la seva mirada fotogràfica, una mirada que alguns han descrit com a passional, sorprenent, laberíntica, sensata i al mateix temps esbojarrada. Ara Joanna Rosselló recorda, després de la mort de Pau Donés, com va ser el rodatge del videoclip d'una de les cançons més mítiques del cantant, La Flaca, a escenaris com l'Havana i Nova York.

Què la va portar a Cadaqués?

Fa quinze anys que visc aquí, després de tancar la productora amb la qual vam fer molts videoclips. Després també vaig col·laborar amb l'artista Carlos Pazos en una pel·lícula que es va presentar al MACBA i vaig fer reportatges de publicitat per al turisme. Cansada de voltar pel món vaig dir: Aquí em quedo. Jo havia estiuejat molts anys a Cadaqués i anys més tard vam comprar una casa aquí. Mentrestant seguia viatjant amb una mica més de tranquil·litat. Ara tot el que faig és aquí, a Cadaqués.

La fotografia s'ha convertit en el centre de la seva trajectòria.

Tota la vida he fet fotografia, el que passa és que va haver-hi una època en la qual em guanyava molt bé la vida amb la productora. N'hi havia molt poques, a Barcelona. Treballàvem amb grans pressupostos: anàvem a rodar a les Maldives, a Califòrnia... Després va arribar un moment en què van aparèixer les càmeres de vídeo, els digitals, i llavors tot va canviar molt. Vam tancar la productora. La vam muntar cap als 80 i va estar activa fins cap a finals dels 90. Cap al 97 vam fer videoclips com el del Pau Donés, La Flaca. Érem tres realitzadors: el director, Joan Lluís Arruga, Miquel Navarro i jo mateixa. Teníem un pressupost molt gran: vam rodar a Cuba, Nova York i també a Eivissa i Andalusia.

Els tres socis realitzadors del videcip 'La Flaca' de Pau Donés.

Com us arriba aquest encàrrec, concretament?

La productora havia guanyat molts premis a Canes, de publicitat, havíem fet els anuncis de Kas naranja, kas limon, havíem rodat a Nova York, Califòrnia... Llavors les cases discogràfiques començaven a gastar-se diners per llançar els seus cantants. La meva productora va començar a treballar amb Alejandro Sanz quan no era gens famós. Jo recordo que vaig fer videoclips de Rebeldes, Azúcar Moreno, Alba Molina, Duncan Dhu, i llavors el de Jarabe de Palo ens va arribar perquè l'havíem de fer com un anunci de tabac, de Ducados Music. Hi havia molt pressupost per fer espots, llavors. Nosaltres vam començar a sentir La flaca a Nova York, quan vam rodar amb en Pau Donés. Vaig tenir poc tracte amb ell, només en aquesta època, però era un tio molt macu i estupendo i un gran cantant. El videoclip va funcionar molt i ara, arran de la seva mort, ha tornat a sortir.

Què recorda de l'experiència?

Vam rodar el 8 de juny de 1997 les escenes del videoclip La Flaca en un terrat de Nova York, procedents de l'Havana, on es va rodar una part. Aquella nit vam anar a un jazz club on va cantar en Pau Donés per primer cop a Nova York. Va ser molt màgic tot. Amb La Flaca es va fer molt famós i a partir d'aquí va fer més videoclips i va triomfar molt fins que va tenir el càncer de còlon i va parar.

És cert que es va enamorar d'una noia a Cuba i va compondre aquesta cançó?

Podria ser que a Cuba conegués una noia i fes aquesta cançó. Però tothom es pensa que La Flaca és una noia que baixa unes escales al videoclip i no l'és.

Quin altre videoclip destaca d'aquella època especialment?

Un que vaig anar a rodar a l'Índia, a Udaipur, a l'Hotel City Palace, on s'havia gravat una pel·lícula de James Bond. Va ser el videoclip d'El Bosco i la cançó Nirvana. Aquella va ser una època daurada, érem de les millors productores d'Espanya i una època molt diferent. Llavors les dones no ho teníem fàcil i a mi no em deixaven fer videoclips perquè a la productora érem tres socis i ells dos ja en feien: vaig decidir fer un per Los Rebeldes i els el vaig regalar. Un diumenge van trucar a la productora. Jo estava preparant uns càstings per anar a fer a Londres i em van dir que els havia agradat molt el videoclip, però que només tenien un milió de pessetes de pressupost. Als anys 90 i escaig això eren diners! Ara ni la Madonna té aquest pressupost. Avui en dia s'ajunten quatre joves i fan una sèrie com La casa de papel, que et quedes al·lucinat.

Què troba més a faltar d'aquella època?

Era l'època que hi havia grans models com la Claudia Shiffer o la Naomi Campbell, que eren grans estrelles. Ara no hi ha res de tot això, no hi ha massa criteri. Tothom ho sap tot, a Internet hi ha fotos i fotos, molts no han estudiat res i la majoria no té referències. Veiem un milió de likes en una tonteria i fotos increïbles passen desapercebudes. A mi no m'agrada, és un món molt ràpid. Abans, a Barcelona, teníem pintors com Cuixart, Tàpies, Barceló, ara ja no hi ha diners per als grans artistes, no hi són, les galeries estan buides... dins l'àmbit musical tot és efímer.

Produccions i espots com els d'abans ja no es veuen.

Abans feies una producció amb molt de carinyo, t'informaves, et reunies... Al videoclip de La Flaca vam estar una setmana rodant un equip de 40 persones. Ara la gent està acostumada a treballar pel mòbil, per internet. Per exemple les sèries de Netflix les fan com xurros. La qualitat i les històries del cine americà dels anys 50: pel·lícules de la Betty Davis, Hitchcock, films com Casablanca... res no es pot comparar amb el que es fa ara, tot és el mateix: psicòpates violadors i inspectores creuades.

De quina manera l'han influït aquestes grans pel·lícules?

Jo havia vist molt de cine de petita i de tot això em va quedar la meva passió per la imatge. Estic molt influenciada pel cine americà i del neorealisme italià dels anys 50: Visconti, Fellini, Pasolini, per això faig servir un blanc i negre molt estrany. Sobre les fotografies d'ara no sé què pensar. Hi ha massa informació, massa foto pel món.

En què treballa actualment?

Vull fer l'últim llibre sobre Cadaqués, amb imatges en blanc i negre. Anteriorment he publicat Es meu millor amic a Cadaqués, i un de retrats, amb molta gent coneguda com en Clotet, els Tous, la Rahola, inclús Anna de Armas. Pel que fa a les exposicions, tenia una prevista al Capitolio de Tolosa, però va quedar parada per la pandèmia. Això ens ha deixat a tots tocats. Jo ara mateix em sento que estic amb la síndrome de la cabanya, no estem al cent per cent.

Què és el més important quan es posa rere l'objectiu?

La foto sempre està aquí, l'has de descobrir, imaginar-te-la de seguida. Has de tenir la càmera sempre a sobre, la llum pot canviar en un moment i després, ja no és la mateixa.

Detall d'una de les fotografies de Joanna Rosselló que forma part de l'exposició Lisèrgic