04 de juny de 2020
04.06.2020
L'Empordà
Figueres/Olot

Mariona Seguranyes: «És vital posar en valor el nostre patrimoni, la cultura ha de ser un altre puntal de país irrenunciable»

Diumenge clou 'Realisme(s) a Catalunya', exposició comissariada per la historiadora de l'art figuerenca

04.06.2020 | 09:38
La historiadora de l'art, Mariona Seguranyes

La constància en la recerca forma part del seu ADN. Per la historiadora de l'art Mariona Seguranyes, aquest és el camí a seguir i més en aquest moment tan delicat per la cultura. «És una responsabilitat ètica i de país», reconeix.

Més de quatre anys de recerca de Mariona Seguranyes han donat com a fruit l'exposició 'Realisme(s) a Catalunya, 1917-1936', que ja es pot tornar a veure fins al 7 de juny, al Museu de la Gar­rotxa, a Olot. Aquest dissabte, a més, a les 12 del migdia, en parlarà en una videoconferència organitzada pels Amics dels Museus Dalí.

'Realisme(s) a Catalunya' li ha regalat reconeixements tant professionals com personals.
Sí, ha donat molts fruits inesperats i bons, el retorn d'una feina d'investigació de recerca i la complicitat d'una manera de treballar amb els tres museus que l'han tirat endavant: el Museu de Sitges, el Museu de Valls i el d'Olot amb la Xarxa de Museus de Catalunya (Mnac). És una manera diferent de treballar, molt més gratificant, amb un equip molt més gran. T'adones que la unió fa la força.

Complicitats com aquestes podrien ser la clau per tirar endavant en aquest moment.
El Museu de Sitges és un museu amb més pressupost però els de Valls i Olot, sense haver fet aquesta unió, no haurien pogut dur a terme l'exposició amb obres de col·leccions i museus importants i que tenen un cost econòmic elevat. El fet d'unir-se, des de la Xarxa de Museus ha fet possible aquesta recerca i itinerància. El futur ha d'anar per aquí. No se'n pot ressentir el projecte d'investigació perquè la feina ben feta acaba arribant a la gent i no podem baixar el nivell, sinó fer aliances entre museus i institucions del país. Això ens enriqueix a tots.

Un dels espais de l'exposició. Foto: Museu de la Garrotxa.


Olot ha viscut la mala sort de coincidir amb la pandèmia.
Sí, però amb les activitats que vam poder fer... el públic d'Olot és molt receptiu i agraït, és una societat on l'art està a cadascuna de les llars perquè a cada casa o l'avi, o el tiet pintava i això ho tenen a l'ADN. Te n'adones quan fas les visites guiades i veus la gent implicada i interessada. És fantàstic. De fet, ja hi havia gent esperant que obríssim portes perquè volien tornar-la a visitar abans que marxi. És una exposició que els lliga amb la seva tradició pictòrica.

Per vostè, l'aposta és clara: cal invertir en investigació.
És vital. Els projectes que tenen un fons aprofundit de recerca són els que et donen més retorn perquè el visitant és intel·ligent i sap triar i escollir. Aquests mesos hem vist que hi ha hagut un gran abocament digital dels diferents museus, però el visitant també ha fet una selecció. Ara es pren consciència que no tot allò que es penja digital val, cal també esforçar-se en la qualitat del que es penja. I tot parteix del mateix: de la investigació i la recerca.

I de les persones que la fan.
Defensar el perfil de persona investigadora, del conservador, del que indaga, és una condició sine qua non per després oferir un producte de qualitat: una exposició, un llibre o material didàctic per a la mainada, que crec que serà un focus molt important per als museus perquè aquesta informació sobre els nostres artistes també ha d'arribar als alumnes, tant d'escoles com d'instituts. És una manera de crear una implicació entre la societat i el museu. Quan vas a París i veus famílies senceres, t'adones que per a ells és normal tenir aquesta formació artística. I aquí és vital aconseguir-ho, tant per als pintors locals com nacionals i europeus, crear tot aquest lligam de contextualització perquè és bàsic. També posar en valor el nostre patrimoni, alimentar la nostra autoestima perquè aquesta pandèmia ens ha ensenyat que la cultura ens ha ajudat a sobreviure a molts i a mantenir l'equilibri psicològic amb una reflexió molt densa sobre quin sentit té la nostra existència. Sense cultura no hi ha identitat i no hi ha sentit a la vida. La cultura ha de ser un altre puntal de país irrenunciable.


Aquesta exposició enllaça els pintors catalans amb Europa. En alguns punts ha sorprès.
És obrir l'enfocament. Vaig arribar a aquí a través de l'anàlisi de la iconografia de la melancolia i amb l'exposició antològica de Francesc Vayreda al Museu de la Garrotxa. Allà vaig veure que tenia una etapa de realisme màgic, d'aquests pintors italians, del Novecento, creadors d'icones de la melancolia. És un lligam amb el moment actual. Els artistes dels anys 20 estan entre dues guerres mundials, un moment de desencaix, de desorientació i és quan comença a crear-se aquesta iconografia de la tristesa, d'un moment de pèrdua, sense brúixola, com ara, tot i que el context és diferent, no és causat per una guerra, però sí que portarà un replantejament de moltes coses.

El fil conductor és Picasso.
És un personatge cabdal, fou un timó per al mateix Dalí i per a molts altres pintors que van a París per ensenyar-li què fan i demanar-li ajuda i orientació. Picasso els ensenya què fa ell –un retorn a un classicisme– i es creen unes relacions que es veuen en la correspondència que van mantenir.


I que ha pogut consultar.
Sí, amb Pere Pruna, Mariano Andreu, Josep de Togores, Francesc Domingo... per a tots ells Picasso és un fil conductor i, sobretot, la seva peça L'Arlequí, que va ser un far per a tots ells. Llegint les cartes la veus amb uns altres ulls. Picasso fa un retorn a un classicisme, que en els italians pren forma amb un realisme màgic i, a l'altre extrem, trobes els pintors de la pintura metafísica com De Chirico, Carrà... ells creen, sense perdre la figuració, un nou concepte de la realitat, poder veure el teu món exterior amb uns altres ulls. I això surt fruit de les lectures de Nietzsche. És arran també d'una gran crisi existencial i de replantejar-s'ho una mica tot. Trobar aquestes connexions és posar en valor el teu propi patrimoni, contextualitzar l'art català a escala europea, per entendre com creaven. I això vol dir llegir, llegir molt. La paraula, en aquesta exposició, té tanta importància com l'obra creada.

Van ser una generació excepcional?
No sé fins a quin punt, però van tenir clar que el futur de l'art passava per París i sense un ral s'hi traslladen. Molts passen grans mancances econòmiques, però saben que volen dedicar-se a això.

Arriscaven per aconseguir.
Ara també hi ha artistes que ho fan això, però no els veiem. Hi ha gent molt centrada treballant en la seva obra, que ho estan entregant tot. Per això ara hem de cuidar moltíssim els nostres creadors perquè són el nostre patrimoni actual i de futur. Treballem amb una revisió del passat, però amb una reflexió del present i futur.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook