Rafel Nadal: «En el Mediterrani sempre t'hi reconeixes»

Rafel Nadal (1954) ens explica que, per ell, el viatge és molt més que una descoberta, és un retrobament amb un mateix a través dels ulls dels altres. Això queda palès al llibre «Mar d'estiu. Una memòria mediterrània».

Un plaer llegir aquest «Mar d'estiu» en confinament.

Si, fa tenir ganes de viatjar, literariament ni que sigui, amb la imaginació.

Sembla un llibre fet poc a poc o, almenys, viscut així.

Està escrit físicament en un temps concret però mentalment al llarg dels anys. Jo escric molt a mà en llibretes i la feina ha estat escollir perquè de Mediterranis n'hi ha molts i de molt diferents i cadescun pot ser un llibre. Moltes coses m'han quedat fora, illes senceres que queden per un altre moment.

Considera el viatge com una experiència profunda?

M'agrada viatjar i trepitjar lentament els llocs i les coses. Per això, aquests viatges són en vaixell, ferry i entre illes. Sortir a qualsevol hora i arribar a qualsevol altra, desembarcar lentament, anar a proximar la mirada. Fer aquest exercici de mirar cada vegada més lluny però quan arribes a la destinació tancar-la cap a les coses petites i reconèixer allò que et recorda casa teva. Perquè el que té el Mediterrani és que sempre t'hi reconeixes i hi trobes la mateixa olor, gustos i colors però a cada lloc hi ha un matís diferent.

Inicia aquest viatge a la seva infantesa, a la badia de la Fosca. És com si ja hagués viatjat abans i tot de fer-ho físicament.

Els estius d'infantesa són els que ens han marcat, estius d'aprenentatge iniciàtic, si vols, que mantens presents en tots els altres viatges que facis al llarg de la vida. De petits coneixíem el nom de cada platja, cada racó. En coneixíem les formes de cada roca, el tacte perquè ens hi havíem estirat mil vegades, per pescar-hi, enamorar-nos, llegir-hi . I això et permet quan viatges lluny tenir una mirada propera sobre les coses diferents, entrar-hi a poc a poc i preguntar tot el que cal: quan deixa de bufar el vent, el nom de les barques, dels peixos, i al final preguntes els de les persones i acabes coneguent les seves ànimes. Això es el que et fa conèixer de veritat els pobles que visites.

L'esperit del viatger.

Si però sóc respectuós amb el turisme exòtic. Jo també he vist les aurores boreals o caure glaciars directament al mar i és un espectacle que t'emociona. No critico que algú vulgui anar lluny però el Mediterrani el tenim a tocar i el podem reconèixer i trepitjar lentament i la gent no sé si és conscient que pot anar a l'altra punta del món però s'està saltant milers de cales, de platges, raconades extraordinàries. El Mediterrani no es pot fer a cop d'avió. Ho has de fer a peu perquè és quan t'atures, fas els corriols, veus les formes de les plantes, els arbres, les roques i descobreixes una illa que no podies ni imaginar que existia. També ens passa a la Costa Brava.

Bellesa i tristesa, també, perquè aquests paradisos els hem anat deixant perdre.

I l'escric perquè no s'acabi de perdre perquè encara hi és. Fora de temporada pots descobrir el mateix mar que van descobrir els nostres pares i avis fa cent anys. Hi ha molts llocs on la vida de pagès, dels pescadors ha canviat molt poc i només s'altera durant la massificació estiuenca. I encara la podem viure, assaborir lentament, amb calma i fer-la compatible amb la vida moderna. T'hi pots aïllar i és un plaer al matí fer una caminada i anar a contemplar un temple grec enmig de la muntanya, transportant-te a una altra època, i després, de baixada, banyar-te en una cala i dinar un pop a la brassa. I al vespre, anar a una altra cala a llegir una estona, canviar-te de roba, sortir a passejar pel port i acabar en una taberna. És un plaer extraordinari perquè hi trobes tot el rastre de segles i segles concentrats en els pocs minuts que tu hi estàs.

L'escriptor Rafel Nadal. Foto: Ariadna Arnès.

Molta de la gent que hi viu, però, pateix la soletat.

La gent només veu l'espectacle de la temporada alta, quan arriben els turistes, les famílies que retornen a casa dels pares per passar-hi les vacances o deixar-hi els nets. Però l'hivern és duríssim a les illes perquè l'agricultura és molt pobre, la pesca molt sovint no la poden practicar perquè han de quedar-se a port o perquè tampoc tenen gaire clientela, excepte els que fan pesca d'altura que poden industrialitzar-la. Els pescadors de xarxa o de palangre, sense la clientela d'estiu, no cal que ho facin perquè no tenen a qui vendre-la. La gent gran es queda en soletat, quasi aïllada, veient als seus marxar al continent a guanyar-se la vida i esperant que passi la roda del temps i tornin a desembarcar els joves i a obrir algun negoci. És el cicle anual.

Fa pensar en quantes coses hem deixat perdre que són tant nostres en pro de la modernitat. Es com si calgués ara reivindicar-ho i en el rerefons del llibre hi és ben present això.

Si, a vegades em costa com la gent no ho posa en valor. Perquè quan convides a algú a menjar tomates de l'hort i fruita de temporada i coneixes un dels pocs restaurants on posen cireres, albercocs, peres de sant Joan, i raïm collit a la parra que tenen fora la taberna, la gent pot experimentar el menjar a tocar la sorra un peix a la brassa, la gent es torna boja. A vegades, el no posar-ho en valor fa que els propis protagonistes s'oblidin del que tenen i del valor que té per la gent que no ho té. Al final, la practicitat del moment fa que un restaurador prefereixi anar a un gran mercat fruita de fora perquè se li conserva més temps i té una presència que té demanada. És una llàstima.

En llibre estableix punts d'unió entre aquests espais a través dels elements naturals -la vinya, el suro, la fruita, la pesca...

El Mediterrani és un mar de vinyes, oliveres i blat, i al voltant d'aquests cultius i productes que en deriven neix la vida. I això marca una cuina, una manera de viure. Després hi ha altres característiques més pròpies de la geografia humana que és la conversa, treure la cadira a la porta de casa per xerrar amb els veïns o prendre la fresca. Hi ha pocs espectacles tan gratificants com passejar de nit per un poble de pescadors i enflairar l'olor que surt de les cuines i escoltar els idiomes estrangers que no entens però que te n'agrada la sonoritat i et fa sentir que estàs en un lloc concret. Escoltar aquestes veus dels avis que estan allà assaguts potser passant un palangre per posar-lo bé o cosint, com antigament passaves per davant de la fàbrica de taps i veies a la gent a fora, és una característica comuna a tota la Mediterrània. Quan cau el sol,i arriba la marinada, tothom surt al carrer i és un espectacle extraordinari de vida.

Un capítol el dedica a Portlligat. És com un parèntesi en el viatge.

Era una manera de dir que els mateixos pescadors que sorprenen i trobem en una illa grega també els trobem a Portlligat. Pescadors amb una cultura ancestral, que han vist el desenvolupament d eCadaqués, la vida artística del poble, la coneixen, la dominen i viuen amb tanta naturalitat la presencia de Dalí o Joan Ponç com treure unes xarxes del mar i cuinant després el peix que treuen. M'interessava aquest apunt proper perquè és el més exòtic i el que tenim ben a prop.

L'escriptor Rafel Nadal. Foto: Ariadna Arnès.

Parla de Dalí amb certa contundència.

Sóc contundent, amb algunes crítiques, però també a favor perquè hi tinc una debilitat per ell. Políticament potser era d'una manera, jo crec que no tenia grans preocupacions polítiques, més aviat, com tots els artistes i intel·lectuals, als grans canvis i la violència, però ell em fascina com artista. Era un pintor extraordinari i un grandíssim escriptor. Jo poso en relleu que el van fer morir molt malament tot l'entorn, ell mereixia tota una altra cosa perquè més enllà del màrqueting era com artista senzillament extraordinari. I aquí encara el valorem poc.

Preserva la cura en el llenguatge i recupera mots oblidats. Es nota que són viscuts.

Intento que la llengua sigui rica però no farragosa, que sigui molt natural i senzilla. Per això reescric molt i els netejo de barrocament, d'excès d'adjectius. I que quan el lector arribi a una paraula en desús l'entengui molt naturalment o que sigui una paraula que recorda perquè l'havia viscut en moments anteriors.

El llibre inclou petites i delicades il·lustracions. És un plaer d'edició.

Estic molt content perquè està molt ben editat. Univers i l'editora Esther Pujol han fet una feina extraordinària. Té un format molt poc usual aquí, més comú a la literatura saxona, llibre petit amb tapa dura, gairebé luxós però molt manejable. És un llibre d'aquells que vols tenir per llegir en el vaixell, en una platja o en una taula d'una taberna mentre esperes per dinar o sopar. Molts cops els llibres no s'acaben d'adaptar, i aquest si perquè s'adapten a la motxilla o la bossa i pots treure en un moment i no fa nossa llegir-lo i rellegir-lo, anar endavant i enrere, és molt gustós i plaent.

Mar d'estiu. Una memòria mediterrània

Rafel Nadal

Editorial Univers

18,50 euros