31 de març de 2020
31.03.2020
L'Empordà
Camallera/Saus/Llampàies

Mercè Riba reflexiona sobre desequilibris i fragilitat

L'escultora empordanesa segueix treballant en el seu taller de Llampaies tot i posposar dues exposicions

30.03.2020 | 19:55
L'artista amb una de les seves darreres obres

La poeta, assagista i novel·lista argentina María Negroni explica, al deliciós llibre Pequeño mundo ilustrado (WunderKammer), que «alguna cosa s'esqueixa del creador quan aquest concep la seva obra i la realitza. El que s'esqueixa és una experiència, en tota la seva meravella i dolor». Contemplant l'obra de l'escultora Mercè Riba –tant la passada com la que està acabant de concretar ara– un no pot fer res més per a connectar amb aquesta reflexió de Negroni i obrir els ulls envers la realitat colpidora que ens sacseja i ens qüestiona com a societat.


'Esquerda' (2020), escultura de bronze, fusta de roure i ferro de Mercè Riba


Mercè Riba confessa que ella no ha canviat massa el dia a dia arran del confinament. Viu a Llampaies amb el seu marit, l'editor i advocat Jaume Torrent, s'aixeca a la mateixa hora i baixa, com sempre, al taller, ubicat a tocar el seu espai de vida, on realitza «un treball que m'alimenta i em satisfà». Tot això, malgrat veure els seus nets a distància, fa que mantingui un bon estat anímic. A més, aquests dies, el taller és més viu que mai. El confinament i l'aturada de l'activitat l'han atrapada just quan estava a punt d'inaugurar una exposició individual a Ca l'Anita, a Roses, i la col·lectiva d'Empordaneses, dedicada a Narcís Monturiol, a Casa Empordà, a Figueres, ambdues posposades. La pausa obligada, doncs, li han permès frenar un ritme frenètic. «De cop, tot ha desaparegut i ara, sense la perspectiva davant, estic fruint d'anar acabant aquest treball, rectificant coses que, potser, no hauria tingut temps», reconeix.


Mercè Riba treballant en el seu taller envoltada de les seves creacions

Figures atrapades

Així, Mercè Riba es troba envoltada de bona part de les peces que s'anaven a exposar. Algunes d'elles acabades, altres pendents dels darrers retocs, bronzes a la foneria, d'altres pendents de coure. Totes, però, giren entorn d'un tema que sempre l'ha preocupat: la fragilitat interna i el desequilibri. L'escultora treballa, sobretot, amb troncs de fusta d'alzines i roures dels voltants i d'ells en fa aparèixer la figura humana i el moviment, sempre presents en el seu llenguatge. «La fusta em diu coses, ja sigui una esquerda, una divisió, un forat que em porten a una vida externa del mateix arbre i és en ell en el qual jo poso la meva sensació, la que em transmet, i també una reflexió sobre el color que està dins la matèria», explica. No són obres pensades d'avançada, sinó que creixen a mesura que l'artista les treballa. «Una peça em porta a l'altra», confessa. Al costat d'aquestes, hi ha altres amb estructures més opressives i fràgils on es veuen figures atrapades en els eixos de bicicletes que tenen com a base un tronc. Així, l'artista treballa la idea de verticalitat i l'arrelament amb el món.

Un cop de destral inimaginable al món de l'art

Mercè Riba està preocupada per tot el que suposarà aquesta pandèmia dins el món de l'art, ja de per si fràgil. No pateix tant per les exposicions que ara perd, malgrat ser allò que la connecta amb els seus interlocutors, sinó perquè «el món de l'art és el primer que copsa quan hi ha una crisi i el darrer que se'n refà». Ella manté el convenciment que «l'art fa un servei social i vital, que és necessari perquè tothom el gaudeix i necessita» però és també realista perquè entén que no és de primera necessitat. «L'art, ara, té unes altres funcions, també han desaparegut pràcticament aquelles persones que es comprometien amb l'artista; vivim un paradigma diferent sumat a l'actual cop de destral que afecta a tothom», diu tot incidint en com «d'inimaginable era aquesta situació».

'Sacrifici' és una terra cuita, amb marbre i resina sobre una rabassa d'olivera que es va exposar a Tangències el 2016 


Però un no pot parar i ella no ho fa. Ja té previst, quan tot això passi, fer donació d'una escultura seva, exhibida a l'exposició Tangències, al Museu de l'Empordà de Figueres, centre que, inexplicablement, no en tenia cap al seu fons malgrat la llarga trajectòria de Riba. «Em fa molta il·lusió», reconeix. També té a punt l'obra d'Empordoneses, que enguany dedica l'exposició a Monturiol. Aquestes cites, que mai defuig i que admira profundament als qui les organitzen, són importants per a ella i, per això, sempre vol oferir «la millor peça que sigui capaç de fer».

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook