17 de març de 2020
17.03.2020
Figueres

M. Mercè Cuartiella: «Quan escric, m'atrau molt la vida senzilla, quotidiana, joiosa que ens fa feliços també»

L'escriptora figuerenca acaba de publicar el recull de relats «La font i els dies» a Brau Edicions

16.03.2020 | 20:23
L'escriptora Maria Mercè Cuartiella

Maria Mercè Cuartiella acaba de publicar «La font i els dies» (Brau Edicions), un recull de setze contes on desgrana instants de vida, històries properes de personatges senzills i plens d'humanitat. El darrer recull de relats, «Gent que tu coneixes», amb el que va guanyar el premi Mercè Rodoreda, l'havia publicat fa sis anys. Des del 2014, doncs, no publicava un recull de contes. Ara ho fa i, de nou, amb Brau, editorial on treballa i on, assegura, se sent com a casa. «Jugo amb avantatge», somriu l'escriptora.

La font amb què il·lustra la portada m'és familiar.

És la font de la plaça de l'Estació de Figueres, m'encanta. La tinc molt present i surt molt en els relats sense dir que és aquesta. És el símbol del pas del temps i de la vida que s'escola de forma cíclica.

Amb La font i els dies torna al gènere dels contes.

En tenia ganes perquè la novel·la és molt absorbent i dilatada en el temps. Els contes també són absorbents, perquè, quan els escric, estic molt posseïda per ells però són més breus. Molts cops veig coses i penso en idees per a contes, són petits flaixos. I ara tenia ganes d'escriure'n. Quan ho faig, em quedo saciada d'aquestes intensitats breus i després em venen ganes d'un projecte més llarg.

Els seus contes ens parlen de temes propers, més humans.

Sí, m'interessa focalitzar en les persones com a persones individuals i simples, no grans caràcters, ni grans herois o gent d'èxit. Altres ja ho fan i molt bé. A mi m'atrau molt més la vida quotidiana, senzilla, joiosa que és la que, al final, tots portem realment. És una vida rutinària però que ens fa feliços, també. A vegades es confon la quotidianitat amb el fet de ser anodí, cosa que no és cert.

Dins la quotidianitat també existeix el drama.

Hi ha personatges que s'enfronten a decisions difícils, que tenen pèrdues importants, però ho fan des de la quotidianitat perquè així és la vida. Quan ho expliques sembla èpic, però quan ho vius, no ho és, és quotidià. I això està bé reivindicar-ho.

Pel lector és com un mirall.

Les coses que diuen, fan o pensen els personatges, en certa manera, són les que podries fer tu o pots entendre que ho faci en una situació que viu. Per això intento que els personatges siguin molt creïbles, versemblants en les seves particularitats. M'obsessiona bastant.

L'escriptora fotografiada a Brau Edicions, l'editorial on treballa i que ja és casa seva. Foto: Abdon Jordà.

Vostè es troba en aquests relats?

Molts cops em pregunten si allò que escric és autobiogràfic i sempre dic que res ho és i tot ho és. En certa manera d'on tu tibes és de les coses que experimentes, penses, reflexiones. Per què escrius un conte i no un altre? Perquè d'allò que vols parlar et ressona dins i és més fàcil si ho fa. Un dels temes és el pas del temps i això es veu molt als contes. No em surt, per exemple, l'ecologisme. Em sembla bé, però no soc una activista ecologista i és difícil que el fet d'escriure em porti cap allà.

El pas del temps i tot el que se'n deriva. Es tracta, doncs, de disseccionar la vida.

Exacte. És com posar un focus sobre la gent i mirar-la al detall. Són els detalls els que donen valor a la història, allò que sents o experimentes en aquell moment són el que enriqueix la vida.

A un dels contes, Llit d'hospital, la protagonista rememora escenes de la seva vida.

Aquí vaig reproduir aquelles associacions que molts cops fem: comences pensant una cosa i aquesta et porta a una altra que no té res a veure amb la primera. Hi ha moments o percepcions que se't queden gravades, els records no els controlem, sinó que et vindran quan no vulguis. Aquí, doncs, volia reproduir aquest fil de pensament d'una dona que té moltes hores però no té futur, i a penes present, i el que conforma la seva vida és el passat. És un conte molt trist però m'agrada molt.


Potser ho és però també un hi veu la llum, com a la resta.

Exacte perquè no és un llibre pessimista. Aquesta gent no ho sent com una llosa. La Glòria Pontós, un dilluns al matí ho il·lustra fantàsticament. Aquesta dona porta una vida rutinària des de fa anys i és feliç. Aquestes petites fites que té, que la fan sentir que el món és segur, són la salsa de la seva vida perquè els canvis i les aventures estan bé, si tu els vols. I és que hi ha tòpics o idees preconcebudes que ens les creiem sense replantejar-nos-les.

Molts relats són un viatge de l'interior del personatge, un narrador que observa des de fora.

La veu del narrador et permet situar el lector com a espectador d'aquell món. Aquest punt de vista, però, a vegades t'allunya del personatge i jo necessito entrar dins seu i que aquest s'expliqui o que ho faci el narrador amb la sensibilitat del personatge. La vida és d'una manera o d'una altra segons els ulls de qui la veu.

N'hi ha que et queden gravats i et van ressonant per dins.

Alguns són fàcils de conviure perquè no t'impregnen tant i altres te'ls sents més teus.

Els més allunyats d'un mateix, costa més construir-los?

Alguns són reptes, posar-te a la seva pell però ho faig perquè m'agraden els exercicis d'empatia. A vegades em resulta més fàcil escriure d'una cosa més allunyada que d'una propera. Aquestes, molts cops, són massa molestes. No escric per catarsi o per sentir-me millor i, si les coses s'assemblen massa a la meva vida, em resulten incòmodes. Jo escric més per entendre allò que no entenc dels comportaments humans, per explicar-me el món.

Escriure la fa evolucionar?

L'escriptura té alguna cosa misteriosa perquè vas escrivint i les coses van fluint. Després d'escriure entenc més coses, sí.

Hi ha elements que es repeteixen a cada conte.

El tema dels germans no me'n vaig adonar fins que en duia cinc o sis d'escrits. Deu ser una obsessió profunda. I és que tot forma part d'un global: mateixos temes, mateixa intencionalitat...

És una escriptora que reescriu molt?

Sí, per mi és més interessant que l'escriptura. Quan escrius estàs dominat per la tensió del relat. Quan tens el primer esborrany et relaxes i et pots dedicar a reescriure'l. Per mi és molt plaent.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook