10 de març de 2020
10.03.2020
Terrades

Begoña Méndez: «Moltes dones es fan ferides quan escriuen»

Publica «Heridas abiertas», un assaig sobre diaris íntims a través de deu dones que cercaven llibertat

09.03.2020 | 19:07
Begoña Méndez viu a Mallorca

Nascuda a Palma (1976), Begoña Méndez ha viscut quasi una dècada a Barcelona. Ara torna a ser a casa on fa de professora de llengua i literatura a Manacor i col·labora amb revistes culturals de paper i digitals. Fa pocs mesos ha publicat «Una flor sin pupila y la mujer de nieve» (Sloper) i, amb l'editorial WunderKammer de Terrades, «Heridas abiertas», un assaig sobre diaris íntims a través de deu dones que han trobat en aquest gènere una opció estètica i ètica així com una manera de sobreviure a la seva realitat. 


«Una flor sin pupila...»

Durant una època de la meva vida tenia insomni i no sé com vaig començar a fer collage, una barreja d'imatge i de paraula, una mena d'escriptura automàtica. Utilitzava revistes femenines velles que comprava als encants o a llibreries de vell. Tant el meu home com un amic editor em van empènyer a publicar i ho vaig fer perquè vaig pensar que potser sí que explicava la meva història. És una mica autobiogràfic, no tant poesia, perquè no em sento en absolut poeta, és més aviat com un monòleg molt íntim.

Això enllaça amb la gestació d'«Heridas abiertas».

Sí, m'interessava l'expressió de la intimitat. Però a diferència de l'anterior, molt visceral, aquest és fruit d'una recerca i d'una manera d'escriure que té més a veure amb el pensament assagístic, sense deixar de banda la poesia, en la necessitat de pensar en el significat d'aquesta escriptura íntima i com les dones la vivim.

Va dedicar el seu treball de màster al «Diario de joventud» de l'escriptora uruguaiana Idea Vilariño. Per què la va triar?

La vaig descobrir fa anys de manera casual durant una conversa amb amigues sobre dones poetes. Una explicava que hi havia un poema on Vilariño contava que estava a casa sola, que tenia els vestits, que se'ls provava esperant el seu amor, que se suposa era Onetti. Em va fascinar aquesta manera d'explicar la intimitat en un poema. Vaig descobrir que tenia un diari de joventut, no publicat a Espanya. Me'l va dur un amic des de Buenos Aires i va ser descobrir un mirall de la seva poesia.


Teresa de Jesús escriu els seus pensaments interiors per alleujar el patiment que sentiria si no ho fes.

Un diari íntim és sempre una recerca d'una identitat qüestionada o un recordatori de les ferides més íntimes?

M'agrada la idea del diari com un lloc on no només es construeix la identitat, sinó on aquesta també es posa en dubte. També la idea de la identitat com un espai precari i alhora creatiu, aquest hiatus que deixa molt espai per la recerca d'un mateix. Recercar-se un mateix també implica sortir cap a un altre. Així, la idea de la intimitat com un lloc d'intersecció entre l'interior i l'exterior.

Ha triat deu autores per donar cos a «Heridas abiertas». Les anomena autores en la perifèria. Per què són poc conegudes o per què s'ha diluït la seva memòria?

Per tot el que dius i perquè, precisament, potser hauria de puntualitzar i dir escrits de la perifèria, perquè no s'han tingut mai en compte o valorat prou com a literatura pròpiament dita. El gènere íntim se sol atribuir a la feminitat, però l'escriptura íntima no és essencialment femenina, sinó que s'ha anat feminitzant o s'ha anat identificant el món interior amb el domèstic, la casa, la mare. Ser dona en l'espai escriptural íntim. Quan un home escriu un diari íntim es parla de diari d'escriptor, però si ho fa una dona sembla que és secundari.

Però algunes d'elles, com Vilariño o Alejandra Pizarnik, tenien la voluntat de ser llegides.

La intimitat és una tria literària plenament conscient.

Totes escriuen per alleujar el seu patiment interior?

D'alguna manera sí, totes. Pensava ara en Santa Teresa que la incloc en el pòrtic del llibre perquè vol alleujar, no tant el seu patiment, si no el que patiria si no escrivís. El que fa ella és escriure perquè la deixin en pau i escriure en pau. És com paradoxal. Els diaris íntims que venen després fan una mica això. No sé si és alleugerar la ferida, que jo crec que sí, perquè moltes es fan les ferides quan escriuen.

Com les va escollir?

Purament perquè me les anava trobant. Que hi hagi tanta dona sud-americana té a veure amb aquest interès inicial per Vilariño. En cercar coses seves, em sortien molts estudis d'escriptores de la intimitat del món hispanoamericà. De fet, hi ha diaris que no trobem a Espanya com el de Soledad Acosta i el de Lily Íñiguez.

El cas de la poeta Lily Íñiguez, que va morir als 24 anys, és colpidor. Empeny a llegir-la.

És clar perquè «Heridas abiertas» és una porta d'entrada per acostar-nos a elles.


Lily Iñíguez (1902-1926) va escriure el seu diari íntim des dels 11 anys fins al dia de la seva mort per tubercolosis.


A moltes dones, com Soledad Acosta o Zenobia Camprubí, diu, els controlaven els textos.

Inicialment els diaris van començar sent eines de control. Acosta va arribar a deixar d'escriure. Espectacular perquè ella va tenir després una carrera com a intel·lectual brutal.

També inclou l'escultora Margarita Gil que es creu que es va suïcidar per Juan Ramón Jiménez.

Era necessari posar nom i llinatge per explicar que la seva història anava més enllà d'una història d'amor. Deixar-la en aquesta boira, com si fos una nina enamorada, era fer-li un favor en negatiu. Es tractava de proposar una mirada crítica cap a la manera que tenia ell d'interpretar aquesta història. Fent recerca, enlloc es parla d'aquesta infantilització constant a què la van sotmetre. Jo volia parlar des de la seva literatura, mireu què feia, aquesta manera d'escriure tan encarnada, de deixar-se el cos, era una opció poètica. Ella sabia què feia. De fet li va deixar a ell les seves pàgines íntimes.


Idea Vilariño (1920-2009) va ser una poeta, traductora, crítica literària, compositora i assagista uruguaina.


Dones com Vilariño i Pizarnik uniren vida i literatura.

Elles tenien la seva carrera d'intel·lectuals i poetes, però la feina de l'escriptura íntima com una manera d'assegurar la vida em cridava l'atenció. Són dos casos on no només és vida i literatura, sinó on cos i literatura són indeslligables, és escriure amb la carn.

Tanca el llibre amb l'argentina Mariana Eva i el seu blog, un exercici de contrapoder per recuperar la identitat robada.

Ella permet mostrar com un procés tan íntim es pot convertir en una eina política, de denúncia.


La dramaturga i investigadora argentina Mariana Pérez Eva és l'autora de «Diario de una princesa montonera»


Els diaris són literatura marginal?

No, però sí marginada.

S'ha trobat vostè en aquest camí?

Sí, però no tant el meu jo com el nosaltres femení. La recerca era per sortir una mica de mi mateixa i trobar-me a través de les altres veus, en tot allò que no soc jo i en allò que no hauria escrit, pensat o vist. Ha estat un viatge meravellós que podria seguir perquè no acaba mai. Haver fet les paus amb mi mateixa, a través d'elles, s'ha acomplert.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook