La saxofonista Alba Alsina (Bescanó, 1989) actua a Figueres per primer cop amb el seu quartet integrat per Tom Amat, Carles Bayolo i Alberto Garrido. Ja ho han fet a Girona i el 18 d'abril al Monumental Club de Barcelona. El so i la potència del saxofon la va atrapar en un instant i va ser gràcies a ell que, diu, va renéixer. Fruit de tot plegat és el disc El principio, que presenta aquest dissabte (21 hores) als Caputxins de Figueres. En aquesta entrevista en parla.

Quan s'inicia en la música?

Als 12 anys al Conservatori de Girona fent piano. És el que havia estudiat sempre. Allà vaig estar uns anys, però no m'acabava d'agradar el piano perquè és un instrument molt solitari. Quan vaig veure al saxofonista Adrià Bauzó en un concert, em va agradar molt i vaig iniciar-me en el saxo modern amb ell.

Què ho impulsà?

Físicament em va agradar molt i el seu so i la seva potència em van captivar i encara ho segueix fent.

La condicionà?

Estudiava molt i tocava molt. M'hi posava sense que ningú em digués res, cosa que no m'havia passat amb el piano. Era un interès molt profund. Per això, als 18 anys, vaig anar al Taller de Músics de Barcelona perquè volia anar més seriosament, aprendre jazz, harmonia, llenguatge, composició. Més tard, em vaig preparar per al Superior. Ho feia paral·lelament al Grau de Magisteri de primària especialitat en música.

Tocava en algun grup?

He tingut moltes bandes de garatge que m'han ajudat a iniciar-me. No hi havia un objectiu professional, però allà s'aprèn el compromís, tocar amb altres... i és part de la feina que ara, com a professional, també estic fent.

Entra al Conservatori del Liceu fa sis anys.

Allà conec dos professors que han estat els meus mentors: Víctor de Diego, un saxofonista basc que em va ensenyar com es toca el jazz, les bases, i Gorka Benítez, que ha estat una persona molt propera. Amb ell va ser un temps d'exploració personal i de buscar el so que jo vull, entendre per què toco, què vull oferir a la gent. Aquest treball d'exploració em va portar al disc El principio. En Gorka em va ajudar molt en la part de producció artística revisant les meves composicions, m'ajudava en el procés. S'hi va implicar i el disc té una empremta una mica seva.

Un títol significatiu.

Vaig viure un problema personal, un moment fosc, i amb l'ajut de la música vaig començar a veure la vida amb més llum i alegria. Un dels temes va passar just en tornar a renéixer, El principio. El disc també és el principi d'una cosa que no s'acaba aquí.

Què hi trobem?

Melodies que m'han sortit de dins i que, sense voler, són jazz, perquè és el que he estudiat. És un disc molt jazzístic i a la vegada té un punt aflamencat perquè m'encanta aquesta fusió.

Hi ha gent que encara se sorprèn en veure-la tocar?

Els joves no ho verbalitzen, que no vol dir que no tinguin el prejudici. El públic que ve a veure'm, més gran, a vegades fa comentaris, potser el prejudici és intern. Penso que tot està millorant, però queda molta feina per fer. No som gaires, cinc o sis, i ens coneixem totes.

El sexe dels instruments.

Una idea absurda, però és així. A l'Escola de Música de Mataró, on treballo, en parlem. Per què pianos i flautes travesseres tot són noies i bateries o trompetes, nois? S'associa a la masculinitat i no hauria de ser.

Com viu els directes?

Cada concert me'l preparo com si fos un ritual, m'agrada pensar què diré, com presentar els temes, com enllaço els conceptes i la història que hi ha al darrere.