La música té un gran poder. És el que, de fet, ens fa ser humans. Però aquest poder serveix tant per salvar-nos i trobar la dignitat com per condemnar-nos i ser anorreats, tal com es va copsar després de la fi de la Guerra Civil espanyola. Això és el que va transmetre, amb múltiples exemples, l'expert musicòleg i director del Museu de la Música de Barcelona, Jaume Ayats, durant la xerrada que va oferir divendres passat al Museu de l'Empordà de Figueres, dins dels actes de l'exposició «Art i Exili». Ayats va centrar la mirada en el paper que va jugar la música entre les persones confinades en els camps de concentració al sud de França durant l'exili republicà. En alguns d'ells, com és el cas de Gurs, el més gran camp d'internament francès, van arribar a existir fins a tres orquestres -una d'elles la basca-, cors sencers i una companyia de cabaret.
«Aquells no eren camps de treball i l'activitat cultural, educativa i esportiva va sorgir perquè la gent volia seguir activa, això els donava dignitat, el fet d'anar tots junts», reconegué Ayats tot afegint que «la cultura servia com a resistència mental». El ponent va mostrar una fotografia del 1939 on es veia al compositor i general brigadista Eberhart Schmidt dirigint una orquestra a Gurs.
Sobre la música als camps no se'n sabien moltes coses fins fa poc temps. Ayats reconegué no ser-ne un expert, però sí que havia recollit moltes dades malgrat que era conegut que encara n'hi havia moltes pendents de ser estudiades. El ponent va repassar la tradició musical catalana assegurant que «sempre hem estat un poble enormement cantador». La postguerra ho va frenar tot perquè, evidentment, cantar junts podia arribar a ser un perill.
La figura de Pau Casals
La figura de Pau CasalsAls camps muntats al sud de França, en molt poc temps, s'hi van concentrar una xifra ingent de persones que, durant les primeres setmanes, «van haver de sobreviure en una situació molt precària». No era estrany veure-hi instruments, gramòfons, discos... ja que la gent, en marxar, va endur-se les seves pertinences. Recordà també com Pau Casals va ser qui més diners propis va enviar i d'altres artistes francesos per enviar material de primera necessitat. També instruments perquè «sabia que s'utilitzarien per a la cohesió interna».
Jaume Ayats va voler transmetre als assistents exemples pràctics del que la gent devia escoltar en aquells anys als camps com ara L'emigrant o L'emigrant el Per tu ploro. També recorda un cor de dones gallegues que cantaven amb vestits regionals, quelcom que devia posar a prova la seva imaginació. Hi ha museus com el Mume de la Jonquera que conserva estendards i material musical dels camps com papers d'un cançoner fet per Ferran Santiago al camp del Vernet.
La pianista i compositora Alma Mahler, vídua del gran compositor Gustav Mahler
La fortalesa d'Alma Mahler
La fortalesa d'Alma MahlerEn els camps alemanys tot era molt diferent. Ayats recordà com la música s'utilitzà per «denigrar». Va posar com a exemple el cas d'un home que va fugir del camp i, després de setmanes de perseguir-lo, el van atrapar. «Aleshores van fer el ritual de matar-lo que va ser dur-lo al camp, agafar l'orquestra que tenien de músics gitanos, on tocava algun català, i els van fer participar en l'acte de penjar-lo tocant una cançó molt famosa, J'atendrai ton retour», comentà tot afegint com «els alemanys van girar el missatge de la peça convertint-la en una tortura». A qui no van poder atrapar va ser Alma Mahler, vídua del gran compositor. Ella va travessar Portbou a peu portant la partitura manuscrita de la Tercera Simfonia de Bruckner perquè Hitler no se la quedés com anhelava.
