El catedràtic Joan Manuel Soldevilla (1964) és un conegut i reconegut tintinòleg. Sobre aquest mític còmic d'Hergé ja porta editats uns quants llibres: «Abecedario de Tintín» (2013), «Univers Hergé» (2007) i «Som i Serem (tintinaires)» (2013). Ara, ha unit aquest nom a un altre insigne de la literatura universal, el de Cervantes, i la seva obra magna, el «Quixot». De fet, sobre el personatge, el 2016, ja havia publicat «Don Quijote en Barcelona. La ciudad imaginada». La nova proposta, en aquests moments, és un «exercici de lectura comparada»: «Del Quijote a Tintín» (Cal·lígraf), una «reflexió-divagació» que porta a connectar dos mons, dos temps, dues mirades que mostren al lector la modernitat de Cervantes i com Hergé era «un creador carregat d'un classicisme exemplar i exemplificador».

Fa vint anys que Soldevilla transmet l'emoció del «Quixot» als seus alumnes de batxillerat. «Cada any l'explico i cada dos o tres el rellegeixo perquè m'agrada molt trobar coses noves», comenta el catedràtic. Fa ben poc, quasi sobtadament, va adonar-se d'una connexió amb l'altra passió que l'acompanya des de fa dècades, Tintín. Revisant es va adonar que no era una connexió casual sinó que n'existien d'altres. «En cap moment dic que Hergé està influït per Cervantes, però puc deduir que el va llegir perquè va fer-ne unes il·lustracions i, fins i tot, al Lotus Blau titllen Tintín de Quixot», comenta tot afegint que, a més, a Tintín sempre se l'ha associat amb l'arquetipus de l'heroi i l'escuder. Aquest no era, però, l'objectiu de Soldevilla a l'hora d'escriure l'assaig, sinó «veure com dues obres de projecció universal, considerades en el seu temps obres menors -un llibre de burles i un tebeo infantil-, tenen concordances, que no influències, que il·luminen la lectura».

Connexions més profundes

Connexions més profundesAquestes connexions s'expliquen a l'assaig en format de diccionari bilingüe amb diversos lemes ordenats alfabèticament. N'hi ha d'anecdòtics, fins i tot que desperten el somriure, com ara l'armadura que porta el Quixot que, en algunes ocasions, Tintín també porta, o com el Quixot s'enfronta a uns pícaros mentre que Tintín treballa amb els pícaros a la darrera aventura. Però aquelles que motiven realment l'assaig van més enllà, són «les més profundes». L'autor posa per exemple com a la segona part del «Quixot», aquest es troba amb lectors de la primera part, cosa que ens porta a pensar «que el Quixot existeix». «El que fa Cervantes és dinamitar la frontera entre realitat i ficció i li dona versemblança a la història», apunta Soldevilla. Això mateix succeeix a Tintín quan aquest es troba amb lectors que han llegit i col·leccionen els seus àlbums.

Però n'hi ha molts altres, fins a vint-i-set, i els que li han quedat en el tinter, a l'autor. Alguns corprenen com l'entrada corresponent a la lletra S i per la qual Soldevilla ha triat la paraula Suïcidi. I és que aquest tema tan dur apareix en ambdues creacions, quelcom que sobta en un llibre inicialment de burles -de fet apareix quasi a l'inici- o en un còmic per a nens. També n'hi ha que sorprenen com l'entrada Western. És cert que Tintín va a Amèrica als anys 30, però el Far West ja havia desaparegut. Hergé proposa una paròdia del Western. En el cas de Cervantes, «ell fa una paròdia dels llibres de cavalleries i demostra com aquella ficció portada a la realitat és ridícula», conclou Soldevilla.

Un moment de la presentació del llibre a Madrid.

Una presentació excepcional

Una presentació excepcionalDel Quijote a Tintín, que inclou un pròleg de Luis Alberto de Cuenca, es va presentar fa pocs dies a Madrid, concretament a l'11a Trobada Tintinòfils, a la Fundación Carlos de Amberes. Va ser un acte, com diu Soldevilla, excepcional, ja que va aplegar un públic molt nombrós i interessat en qualsevol novetat sobre Tintín. Divendres passat, l'autor va oferir una xerrada sobre l'obra d'Hergé a la seu dels amics del Castell de Sant Ferran, a Figueres, un tastet de la propera presentació del llibre a la capital altempordanesa.