Paul Éluard, primer marit de Gala, va definir Valentine Penrose (1898-1978) com la poeta amb més talent de la seva generació. Malgrat crear una obra poètica original, carregada de referents màgics i esotèrics, de gran sensualitat i erotisme, malgrat haver format part de la generació surrealista i compartit amistat amb Picasso, Max Ernst o Man Ray, Penrose ha estat injustament oblidada. La fascinació, potser connexió sublim, que va despertar la seva obra, així com la seva persona, en l'editora Elisabet Riera, responsable del segell WunderKammer, l'ha dut a aplegar tota la seva obra i publicar-la, per primer cop en castellà: per una banda, els seus poemaris complets, juntament amb textos en prosa i la reproducció de vint-i-set collages, i, per l'altra, la seva única i extraordinària novel·la, «La condesa sangrienta», inspirada en l'aristòcrata hongaresa Erzsébet Báthory que en el segle XVI va sacrificar 650 donzelles en el castell de Csejte per banyar-se en la seva sang virginal cercant l'elixir de la joventut i la bellesa.
Portada del llibre «Valentine Penrose. La surrealista oculta», editat per WunderKammer
Elisabet Riera ha triat una imatge molt especial per il·lustrar la portada de «Valentine Penrose. La surrealista oculta». És una fotografia feta per l'artista i col·leccionista Roland Penrose, amb qui Valentine estigué casada deu anys. Se la veu a ella d'esquenes, caminant, sola, descalça per la sorra, embolcallada per la seva ombra i una aura de misteri. Segurament cap imatge pot definir millor a aquesta personalitat exuberant. També ajuda el pròleg que obre el volum, escrit amb passió i admiració per Riera, que s'ha imbuït de l'esperit de Penrose per apropar-nos-la, per ajudar-nos a entendre millor una dona que Riera defineix com «un cos celeste més poderós que el Sol».
Valentine Boué, més endavant Penrose, va néixer a Mont-de-Marsan. El pare era militar i la mare, una fervent catòlica. El seu primer poema, Pater (1924), li va servir per tallar de soca-rel amb aquells primers anys. Als 18 anys, Valentine marxa a París a estudiar Belles Arts. Serà un moment decisiu per a ella perquè comença a freqüentar pintors i escriptors. El 1924 coneixerà Roland Penrose, fill d'una adinerada, quàquera i conservadora família anglesa, a Cassis-sur-mer, on Penrose havia anat amb un amic per pintar i gaudir de l'estiu. Un any més tard, Roland i Valentine es casen.
Més a prop de la foscor i la llum de la Lluna
Més a prop de la foscor i la llum de la LlunaEls Penrose vivien a París on es relacionaven amb Max Ernst i la seva dona Marie-Berthe, Paul i Nusch Éluard, Man Ray, Masson, Miró, Buñuel, Picasso i Dora Maar. Això influí en l'estil poètic de Valentine. També van viatjar. Primer a Egipte on conegueren l'egipci Aziz Eloui Bey, marit de Lee Miller -segona dona de Roland- i Vicente Garlanda, un vescomte espanyol, que els introduirà en el misticisme i la filosofia oriental. Allò li suposa una sacsejada, a Valentine. El 1930 compren el Château de Pouy, a prop de la seva terra natal, allunyada de la llum de la Costa Blava, més a prop de la foscor i la llum de la Lluna, quelcom que ella anhelava, així com la soledat. El 1932 viatgen a l'Índia, un punt de no retorn per a Valentine. Després els fets se succeeixen fins al divorci. Entremig, un viatge a Espanya, just a l'inici de la guerra civil, per donar suport als artistes revolucionaris.
Durant tot aquest temps, la poesia de Valentine està molt influïda pel surrealisme, però a partir del 1935, amb «Hierba a la luna», aflora «un univers femení, sensual, compost per astres, minerals, plantes i flors, per deesses i mites, per màgia i erotisme». Valentine torna a l'Índia. Són anys molt dinàmics. Publica els poemaris «Poemas» i «Suertes del fulgor». Se separa definitivament de Penrose qui, més tard, es casa amb Lee Miller. Als dos els retroba just en esclatar la Segona Guerra Mundial quan Valentine torna a Europa i es refugia a Anglaterra. També, amb ells, viurà els darrers anys, a Farley Farm on les seves cendres reposen, sota un roure, escampades en una nit de lluna plena, a prop d'on també reposa Lee Miller.
Portada de «La condesa sangrienta»
La contradicció: la bellesa del text i la truculència de la realitat
La contradicció: la bellesa del text i la truculència de la realitat«La condesa sangrienta» (1962) va ser fruit d'una altra fascinació de Valentine que va dur-la a viatjar per Àustria i Hongria seguint el rastre de la comtessa Báthory. Com afirma Riera, li permet unir totes les seves obsessions: «Cert erotisme lèsbic, allò màgic, allò nocturn, allò sagnant». «El llibre conté descripcions d'una violència sublim que ens recorden Bréton», recordà l'artista visual pierre de la, a la presentació, la setmana passada, a la Llibreria 22 de Girona. Per a Riera, «és la contradicció de la bellesa del text i la truculència de la realitat». Valentine en sabia el secret: «No ens fascina allò agradable, ens fascina allò insondable». «La condesa sangrienta» va ser un gran èxit. Molts s'hi van obsessionar com la poeta Alejandra Pizarnik -unes paraules seves encapçalen el llibre- o Maria Negroni, qui signa el pròleg de la nova edició. Ella conclou: «És un catàleg d'imatges com un diccionari màgic, a més d'una veritable orgia de llenguatge».
