«L'exili és una càrrega feixuga que t'arrossega i des d'un punt de vista col·lectiu, una mutilació traumàtica» que, el 1939, escapçà la societat catalana. Així iniciava Enric Calpena, catedràtic de la Universitat Pompeu Fabra, comunicador i divulgador de la història, la presentació, divendres passat, del catàleg de l'exposició «Art i Exili. Artistes de l'exili català del 1939», que es pot veure al Museu de l'Empordà de Figueresi el Mume de la Jonquera. Una mostra que aprofundeix en aquest drama des del punt de vista dels creadors artístics, una vessant pot tractada fins ara, i com aquest transforma als que el pateixen i, alhora, a tots aquells que es queden «conscients» del «trencament forçat».

Per Enric Calpena queda clar que l'exili esdevé, en moltes ocasions, una oportunitat. Moltes grans obres es van crear a partir d'aquest patiment i molts artistes van trobar en el seu lloc de refugi un espai on crèixer i enriquir-se. «Alguns van superar la tragèdia i la van fer servir com un work in progress; l'exili no s'acaba, continua», reconegué Calpena tot afegint, però, que no totes les obres «expressen dolor, tragèdia i mort, també esperança, desig de continuar la lluita o sentiments xocants entre l'anyor d'un passat i l'amor per la nova terra d'acollida». Durant l'acte, celebrat en el primer pis del Museu de l'Empordà, es va incidir en què la proporció d'artistes i intel·lectuals que s'exilaren enfront dels que es quedaren va ser molt alta, ja que «sabien que serien més assenyalats pel règim». De fet, molts dels que, a posteriori, tornaren, decidirien de nou marxar davant «l'erm intel·lectual en que s'havia convertit el país».

Precisar millor el cas català

Precisar millor el cas catalàDurant la presentació del catàleg, que inclou la reproducció de les obres de la doble exposició i textos de l'historiador i comissari, Enric Pujol, el catedràtic Enzo Traverso i la historiadora de l'art Maria Lluïsa Faxedas, el mateix Pujol va assegurar que «calia matisar el cas català», ja que tot l'exili es produí en territori català. Les xifres també ho avalen. S'ha arribat a parlar que un 30-40% dels exilats eren catalans. Pujol remarcà «el factor qualitatiu» de l'exili català. El fet que estigués en joc la cultura i la llengua va fer que els exilats volguessin mantenir la flama davant el genocidi que patia el país. «Hi ha un llegat immens, d'altíssima qualitat, i hauríem de prendre consciència», recordaren.

«Hem tingut un tel als ulls i hauríem d'avergonyir-nos»

«Hem tingut un tel als ulls i hauríem d'avergonyir-nos»Enric Calpena va ser taxatiu parlant del buit que els historiadors han fet envers les dones artistes que van anar a l'exili. De fet, fa poc menys d'una dècada que hi ha algun estudi que hi aprofundeix. «Ens hauríem d'avergonyir tots aquells que ens hi dediquem, com hem estat tan cecs de no fixar-nos en elles, teníem un tel davant els ulls», assegurà dolgut. Respecte això hi incideix breument Maria Lluïsa Faxedas en el text que ha escrit especialment pel catàleg. Quelcom que cal seguir reivindicant i que aquesta exposició ha començat a fer incloent entre els tretze artistes escollits a dues dones, concretament, Roser Bru i Carme Cortés.

Il·lustració de Roser Bru del poemari «Vida diària» de Montserrat Abelló, 1963. Foto: Eduard Martí.