Quan exploradors i militars francesos arribats des de l'Àfrica visitaven el Lycée Français de Barcelona per explicar les seves aventures a les colònies, Jordi Sabater Pi (1922-2009), aleshores un infant, els escoltava corprès. Segurament va ser allà quan a Sabater Pi, molt conegut per ser el descobridor de Floquet de Neu, se li van obrir els ulls per posar la mirada en aquell meravellós continent on, anys més tard, trobaria refugi i hi desenvoluparia una extensa faceta científica. Una petita part d'aquesta va prendre forma d'exposició l'any passat al Museu d'Història de Catalunya, a Barcelona, i ara fa parada, per primer cop, a l'Ecomuseu-Farinera de Castelló d'Empúries.

El seu fill gran, Josep-Oriol Sabater, explica que va ser en aquest mateix Lycée on el pare va aprendre dibuix, una assignatura que sempre va considerar indispensable i, sobretot, quan va emigrar el 1940 a Guinea Equatorial per treballar en una plantació de cafè. «La guerra el va marcar molt. Ell i un cosí es van apuntar voluntaris per evitar la Lleva del Biberó i van acabar en un camp d'aviació de Maçanet de la Selva. Quan va caure Barcelona, van decidir tornar a casa per les muntanyes, però en creuar el Ter els va aturar una columna del Líster», explica el seu fill tot afegint que es van salvar de miracle de ser afusellats. La misèria, però, era molt gran. L'avi, Narcís Sabater Bros, ho havia perdut tot, ja que havia estat propietari d'una impremta, La Renaixença, que havia treballat molt per la Generalitat. «Van quedar sense res i per això va anar a Guinea des d'on els enviava el sou perquè la família pogués viure», afegeix.

Sistematitzar i ordenar

Sistematitzar i ordenarJordi Sabater Pi era una persona «molt inquieta» i ja només arribar a Guinea «es va adonar que era un lloc fantàstic per descobrir una cultura indígena extraordinària, els Fang». Així, de manera autodidàctica, va començar a omplir llibretes de camp amb notes, dades i dibuixos sobre tot allò que veia a la selva tropical per fer treballs d'etnologia i, més tard, de primatologia amb els goril·les i ximpanzés. «Ho va començar a fer de manera sistematitzada i ordenada utilitzant el dibuix com un element més per recopilar dades d'investigació», explica el seu fill.

Tant aleshores com ara, el dibuix científic de Sabater Pi era i és molt valorat, no només perquè ajuda a apropar-nos a un món que ja no existeix -avui en dia el poble Fang està en un 80% occidentalitzat i els entorns naturals devastats- sinó també per la qualitat de detalls i el vessant artístic. «Ell deia que per dibuixar calia observar i analitzar, i fent-ho podies estimar, i estimant defensar i protegir», comenta el seu fill, que recorda quan el pare, ja sent professor de Psicobiologia i Etologia de la Universitat de Barcelona, feia als alumnes classe de dibuix «perquè, com investigadors, creia que havien de dibuixar, tenir el dibuix naturalista o d'observació com un instrument més per investigar». Aquesta és, avui en dia, encara una reivindicació perquè a l'estat espanyol no hi ha gaires professionals, a diferència del que sí que passa a altres països del món. «Els nens han de dibuixar, deia, anar als museus, perquè els ajudarà en la seva formació, a entendre l'entorn, la natura», comenta Josep-Oriol Pi tot afegint que, malgrat disposar de molta tecnologia, «el dibuix té unes connotacions molt específiques, una manera d'entendre la vida».

Una dona del poble Fang, dibuix de Jordi Sabater Pi.

L'exposició es divideix en diferents àmbits: la història del dibuix científic; els dibuixos naturalistes; els dibuixos etnogràfics i la fotografia. Tots ells transmeten la humilitat i el respecte amb què Sabater Pi s'apropà. El seu fill en fou testimoni de primera mà. De fet, ell, com també el seu germà, va néixer a la zona interior de Guinea, en una finca de cafè, i hi va viure fins als 15 anys. Allà hi va rebre tots els estudis primaris en una missió catòlica i, després, el batxillerat elemental en un institut. «Vivíem en un lloc extraordinari, de vegetació exuberant, poc explorat, amb platges meravelloses, amb una vida molt bona, amb molta llum, i per una criatura era el paradís», assegura. Arran que Guinea s'independitzés, el febrer del 1969, ells van tornar a Barcelona i el xoc va ser brutal. Malgrat tot, Sabater Pi va mantenir el vincle amb altres zones d'Àfrica -va treballar amb Dian Fossey i Jane Goodall- però ja no va tornar mai més a Guinea.

Per voluntat expressa seva, el fons recollit al llarg de la seva vida -més de vint mil fotografies, dibuixos, llibretes de camp- es va dipositar a la Universitat de Barcelona. Actualment una junta rectora, coordinada per Josep-Oriol Pi, el supervisa i impulsa treballs i investigacions diverses.

El primer contacte amb la natura, a Roses

El primer contacte amb la natura, a RosesEl vincle de Jordi Sabater Pi amb l'Empordà era intens. La mare, Elena Pi Ferrer, era filla de Roses. També del poble era la dida que el va alletar perquè la mare, just després de tenir-lo, no tenia prou llet. Es tractava de la dona d'un pescador de Can Guiules. «Quan era petit, el pare i els seus dos germans anaven a estiuejar-hi, es banyaven a les cales...», recorda el seu fill Josep-Oriol Sabaté qui també rememora l'amistat amb Sebastià Compte, de la família Compte de Castelló d'Empúries.