Hi ha llibres que són «necessaris», com bé va dir Joan Manuel Soldevilla divendres passat durant la presentació d' «Una veïna de Figueres» (Brau Edicions), de Josefina Font, al Cercle Sport Figuerenc. Les desenes de persones que van deixar petit l'auditori devien sentir també «aquesta necessitat col·lectiva de saber i entendre uns anys horribles» que la mateixa Font narrava a través d'un vídeo enregistrat el 2013 i projectat just a l'inici. Un testimoni colpidor, com ho són aquestes memòries que ella va escriure perquè els seus fills no l'oblidessin i que ara serviran per deixar un llegat més enllà de les quatre parets familiars.

Josefina Font va néixer fa noranta-sis anys. Pertany, doncs, a una generació de dones que va viure hores difícils producte del moment històric, moltes pèrdues, patiments i renúncies, sempre viscudes en silenci. Ella les explica totes al seu llibre que Pere Horts, el seu fill, qualificava «d'insòlit» perquè, com sol passar molts cops, Josefina el va escriure, de forma pulcra i laboriosa, sense ni imaginar-se que un editor podria interessar-s'hi trenta anys després. I ho van fer Jenar Fèlix i Maria Mercè Cuartiella, de Brau, que van adonar-se del seu potencial.

Un interès que passa per la recreació que l'autora fa, amb un to poètic, fresc i desimbolt, de la Figueres dels anys 20 i 30, de la vida en una petita ciutat efervescent, de la seva pulsió vital quotidiana. Font no obvia els anys de guerra, incertesa i violència i la foscor de la postguerra. Com a moltes dones i homes, el franquisme li va prendre els seus somnis. Pere Horts explicava «l'enorme frustració que sentí per no poder seguir estudiant» i fer-se mestra.

Alguns joves van llegir fragments del llibre de Josefina Font durant la presentació. Foto: Conxi Molons

Un dels grans valors del llibre, però, és la mateixa veu de dona. És tanta la necessitat que tenim de recuperar-les, han estat tant temps ignorades. Ja ho deia amb encert l'alcaldessa Agnès Lladó en el seu parlament de cloenda: «Necessitem moltes més Josefines» perquè «aquest silenci i oblit han fet tant mal». Sort que Josefina Font va fer-li cas a Maria Àngels Anglada, clienta seva a la parada que tenia al mercat de la plaça del Gra, qui, després de llegir els seus escrits, va animar-la a continuar bolcant els seus records en el paper. Alguna cosa ja devia intuir.