La seva vida ha estat el món de la comunicació, entesa com quelcom proper i útil. El diumenge 16 de febrer, Justo Molinero torna al Teatre El Jardí de Figueres amb l'espectacle «La tercera juventud». Aquest retorn, diu, el té molt il·lusionat perquè, assegura, «aquí sempre hem rebut el carinyo de la gent».

Com és aquest nou espectacle, La tercera juventud

El format és més o menys semblant al d'anteriors anys. Hi ha tres sainets, l'actuació del cantant Jonathan Santiago i Montse Rodríguez que recita els seus poemes, plens de sensibilitat. La gent s'ho passarà molt bé perquè és un goig veure, quan s'aixeca el teló, la gent que ens escolta a través de Radio Tele Taxi.

Com està funcionant?

A Torelló, on es va fer la primera, va estar petat. L'endemà a Tarragona, també. Granollers tot ple. Ara anem a Cornellà amb tot venut i a Esparreguera. Després vindrem a Palafrugell i Figueres on queden poques entrades ja.

L'any 2016 van començar amb aquests muntatges. Aleshores, en una entrevista que li vam fer, confessava que era un somni per vostè ser en un teatre.

A mi, el teatre m'ha agradat sempre. Però, un dia, vaig anar a casa d'un dels col·laboradors i va sortir la idea. Així va néixer el nom de Los Descastaos. En aquella època es parlava molt de la gent de la casta. I nosaltres no ho som, som los Descastaos.

Amb ells, ja acumulen quatre anys de grans èxits omplint els teatres. Quin és el realment el secret?

Perquè els sainets que fem s'apropen molt a la realitat que vivim, com la de la tercera joventut. És veritat que tothom parla de la tercera edat, però nosaltres estem a la tercera joventut. Encara queda molt. La vida s'està posant darrerament que fa fàstic morir-se. Pel que fem en aquesta vida, jo no em moro.

Els ve a veure molta gent.

Gràcies a Los Descastaos està anant als teatres gent que no hi havia anat mai, que mai s'ho havien proposat. Hi van i s'adonen que és una altra manera de passar-ho bé.

El reconegut locutor té ara 70 anys i no s'imagina fora de la seva ràdio. Foto: José Irún

Quina classe de públic atrauen?

Hi ha molta gent que ens escolta per la ràdio i que se senten molt identificats. Molts són catalans i els fa cosa dir que són oients nostres. No ho entenc perquè Radio Tele Taxi és la ràdio de tots, la que ens uneix.

És una ràdio diferent.

És com ja no es fa, com es feia als orígens. Hem mantingut les mateixes arrels de sempre i amb la mateixa gent, oferint-los el que volen, una cançó, saludar...

Això és l'essència del mitjà, la seva proximitat.

Sí, és molt propera. La gent ens ve a veure, ens truca, si no dormen, ens sintonitzen. És la companyia de moltes persones, la necessiten. Si no existís Radio Tele Taxi, l'hauríem d'inventar perquè la gent la sent com seva.

Què li ha aportat a vostè?

L'oportunitat de desenvolupar-me com a persona. Tot el que tinc, a la ràdio li ho dec tot. I si algú en parla malament, em tindrà com a enemic.

Puc pensar que l'equip humà que la fa possible també són importants.

Oi, tant!, els meus companys. Però jo també hi he tingut molt a veure escollint persones que volien seguir el llegat de Radio Tele Taxi.

Ara vostè té setanta anys, no ha pensat encara a jubilar-se?

No, en tinc trenta-vuit (riu). Encara ni m'ho he plantejat.

Un dia a la seva vida deu ser un dia molt intens.

I tant. La vida és un dia i un dia és la vida. I l'hem de viure com si fos el darrer. Jo estic molt bé fent el que faig, m'ho passo molt bé fent ràdio, teatre, parlant amb els meus amics. M'agrada la gent que té projectes i vol tirar les coses endavant. Jo també soc així.