28 de gener de 2020
28.01.2020
Roses

Joan Arqué: «'Qui ets?' és un cant a la vida, ple d'humor, ironia i molta mala llet»

El muntatge, basat en el llibre «Quiet» de Màrius Serra, es representa dissabte al Teatre de Roses

28.01.2020 | 13:54
L'actor i director del muntatge Joan Arqué

Joan Arqué acumula un llarg bagatge dins el món teatral, sobretot el del clown i l'humor. Gràcies a aquest punt de vista, ha dotat «Qui ets?» de força, humor i molta veritat. Joan Arqué és integrant des de fa set anys de la companyia de pallassos Rhum & Cia. Aquest bagatge l'ha ajudat molt a l'hora de dirigir «Qui ets?», l'adaptació teatral del llibre «Quiet» de Màrius Serra, inspirat en les vivències al costat del seu fill Llullu, nascut amb paràlisi cerebral. L'obra, que es representa aquest dissabte a les 9 del vespre al Teatre de Roses, s'allunya del dramatisme i incorpora «molt d'humor, ironia i també mala llet». En aquesta entrevista en parla detalladament.

Qui ets? és una obra que remou per dins, que no deixa indiferent a ningú.
No, en absolut. A part de generar rialles també hi ha un punt reflexiu perquè nosaltres entenem el treball del pallasso des d'aquí. No creiem que només riure estigui a l'ordre del dia del pallasso. El fet de l'humor, que és el predominant, la nostra idiosincràsia com a companyia és investigar totes les possibilitats d'aquest llenguatge per arribar com més lluny millor i tocar diferents temes. Amb «Qui ets?», hem demostrat que es poden fer moltes coses.

Com va sorgir la possibilitat de tirar endavant aquesta adaptació teatral?
Sorgeix una mica com a proposta del mateix Màrius. Ell feia temps que hi anava al darrere: primer treure el llibre i després teatralitzar-lo. Ho porta al productor amb el qual nosaltres, com a companyia, treballem i ell ens ho proposa. Havia d'anar primer a la Sala Muntaner, però finalment va caure. Va ser la tenacitat de tots plegats que va aconseguir que s'aixequés de nou i es representés al Teatre Lliure.

És un llibre molt teatral?
Sí. Si tries bé els episodis que el llibre nar­ra, et permeten fer un viatge en una direcció que ens explica la vivència del mateix Màrius davant la malaltia del seu fill Llullu.

De qui és el punt de vista?
Del pare, sobretot. Però a través d'en Màrius posem molta vida al Llullu, a la Mercè i a la Clara, la filla. A tota la família. Ens adonem del que representa poder viure amb això. L'obra té molt d'humor, molta ironia i molta mala llet perquè és dur.

Quin llenguatge utilitzen?
Està a mig camí entre el concert i l'obra de teatre. Fem arribar el missatge sense cap mena de pornografia emocional. No és un espectacle que et fa tallar les venes. És un cant a la vida des de l'amor. Que malgrat les dificultats pots construir una vida molt rica, no m'atreviria a dir plena, perquè no soc ningú per dir-ho, però sí molt rica, amb molts matisos. Et fa veure que som molt forts. Sense trencar les regles del teatre, de l'humor i sense faltar a la veritat.

Màrius Serra ha estat un col·laborador constant i apassionat.
Sempre ha estat, en tot moment, mirant com evolucionava, dient la seva, i junts hem pogut crear tot això. Junts vull dir amb tots els intèrprets. Hi ha molta música també, molt de treball de gest. És una peça que ens ha quedat molt rodona.

Un moment de la posada en escena. Foto: Cristina Claramunt.


Què els diria a la gent que pensi que això és un drama?
Doncs que riuran molt i no se sentiran malament per fer-ho, perquè així ho ha escrit en Màrius i així ho ha viscut. Ell mateix diu que potser això l'ha salvat de molts mals moments, d'enfonsar-se.

Un dels grans valors de «Qui ets?» és visibilitzar aquests éssers, sovint invisibles, sovint ignorats per la resta.
Totalment, però també visibilitzar la problemàtica. Fer-la visible vol dir fer el primer pas per solucionar-ho i normalitzar-ho des del coneixement, no estigmatitzar-ho. Normalitzar per buscar solucions.

El teatre és una bona eina per desestigmatitzar el tema, però també perquè l'espectador es conegui millor.
Aquest és el gran viatge. Quan el teatre aconsegueix la reflexió pròpia i no tan sols veure el que t'envolta, sinó com interactues tu, ja sigui reflexionant o fent catarsi. Quan realment impacta en tu, això genera moviment. El teatre és un gran vehicle.

La fidelitat de l'obra original fins on arriba? Es transforma molt?
En absolut. Molta gent que l'ha vingut a veure destaca que ho han vist plenament en el llibre. Només es preguntaven com es portava això a escena. Crec que tenir en Màrius al costat ho ha facilitat molt.

Els actors fan molts canvis de papers?
En fan de diferents però, alhora, fan el mateix, tots són Màrius.

Hi ha música en directe, també.
Sí, forma part del llenguatge, és marca de la casa. Aquí hi ha una gran feina per part de Judit Farrés que ha compost la majoria de cançons i temes que també les canta en directe. És una meravella.

L'estada al Lliure va ser molt curta?
En principi el Lliure no la tenia programada, però quan va caure al Muntaner, on s'havia de fer cinc setmanes, el Lliure la va acollir, ens va donar l'oportunitat de difondre-la durant set o vuit funcions, totes plenes. Ens va ajudar molt a fer el primer pas.

Així ha funcionat bé?
Sí, ha ressonat molt. Vam tornar a Barcelona al Teatre Almeria on vam estar tres setmanes i després hi ha una gira per Catalu­nya, esperant que sortint més bolos.

És un teatre que viu un bon moment?
Penso honestament que sempre és un bon moment però a vegades hem cregut falsament que vivíem en una bombolla de benestar generalitzat en el qual tocar problemàtiques no estava de moda o perquè eren èpoques de vaques més grasses per alguns. Allò amb el que em sento més identificat en el món de l'art és quan dialoga amb la seva dosi de realitat, que és àmplia i diversa, quan et fa descobrir, sentir.

A l'escenari, molt despullat, hi ha una cadira de rodes. És un element essencial?
Procuro que tot el que hi hagi a escena signifiqui, que no hi hagi res gratuït. No m'atreviria a dir que la cadira sigui una part essencial, sí important, com ho són moltes altres, que ho són.

Dirigir l'obra ha estat un repte?
Al principi sentia una responsabilitat enorme perquè no coneixia en Màrius. Però en començar a treballar amb ell, la responsabilitat no va minvar, però sí el pes perquè em va fer sentir que no estava sol. Es va convertir en un plaer, he guanyat un amic en tot aquest procés. Parlar del fill d'algú que coneixes és un repte, però aquests també et motiven com a creador.

Quan Màrius Serra parla del seu fill, jo hi veig la llum.
Ell és llum, força, optimisme.

L'escriptor Màrius Serra ha estat una part imprescindible d'aquest projecte teatral.
Compartir a Twitter
Compartir a Facebook