21 de gener de 2020
21.01.2020
Figueres

Esther Vila: «Tots amaguem secrets, qui digui que no ho fa, no me'l crec»

L'escriptora ha novel·lat la història vital d'un empresari hoteler a «Imatges del meu enterrament»

20.01.2020 | 19:34
Esther Vila: «Tots amaguem secrets, qui digui que no ho fa, no me'l crec»

Després d'«Els bessons rere la finestra» (2016) i «La bossa de seda» (2018) ara arriba «Imatges del meu enterrament», una història editada per Gregal amb la qual l'escriptora Esther Vila (1949) es manté dins el gènere d'intriga. L'autora, que viu des de fa un temps a Girona, té uns forts vincles amb l'Alt Empordà forjats durant la seva infantesa, joventut i maduresa entre Navata i Ventalló. Per Vila és ben clar que l'escriptor juga una mica a ser Déu, un exercici, doncs, que ella viu de forma apassionada i que en aquesta darrera novel·la, presentada fa poc a la biblioteca de Figueres, queda ben palès. 


Imatges del meu enterrament conclou la saga protagonitzada per la Mercè Juanhuix i l'Elisa Dorca?

No, no, de fet va ser el segon llibre que vaig escriure, però per temes estratègics, l'editorial va decidir publicar-lo en tercer lloc. A més, ja en tinc tres més acabats i registrats.

Veig que tenim històries per estona.

Sí. Quan vaig trobar un editor que confiés en mi ja en tenia tres de fetes. En una freqüència d'un any i mig que han anat sortint, jo he tingut temps d'escriure'n més.

Aquest darrer, doncs, ha suposat un nou repte? L'argument parteix d'un encàrrec una mica recargolat: fer el reportatge fotogràfic d'un enterrament.

A cada llibre, a la Mercè i l'Elisa els passen coses, independentment dels misteris que troben o intenten descobrir. Com a escriptora, has d'anar una mica al cas de què has explicat i què no, per no repetir-te.

Aquests dos personatges femenins són vitals per a la història.

Quan vaig començar ja vaig fer-ho amb la idea de fer una sèrie. Soc aficionada, per exemple, a la sèrie d'Andrea Camilleri del comissari Montalbano, però també la Camilla Läckberd amb l'escriptora Erika Falck i el seu marit policia. Així, quan vaig començar, ho vaig fer amb la idea que jo volia també escriure'n una i amb el repte de si seria capaç de fer-ho. Tampoc vol dir que un dia determinat no deixi aquest fil per escriure una altra cosa diferent.

Fa un temps ens va confessar que patia una mica a l'hora d'escriure.

Escriure és gaudir i patir a parts iguals. Gaudeixes moltíssim, però també pateixes per mil coses, penses que potser tens una bona història per publicar però que no la sabràs explicar ni transmetre-li al lector. Cada vegada que començo un llibre és el pànic que tinc, el meu patiment. Però quan agafes el fil, allò sí que ja és un gaudi espectacular.

L'argument d'aquest darrer llibre gira entorn d'un home, en Climent Roig. Qui és?

Abans de parlar-ne, un incís. En una presentació em van comentar que la història de Climent Roig és la d'un home, però on les protagonistes són les dones. I és ben veritat perquè és un home envoltat de moltes dones fortes i amb caràcter. En Climent és una persona que s'ha fet a si mateixa, que als 13 anys marxa de casa per raons que s'expliquen i va començar a treballar de pinche en una fonda del carrer de la Cort Reial de Girona als anys 40. D'aquí va passar a treballar en un hotel de la Costa Brava que acabà comprant amb uns diners que no se sap d'on li van arribar. A partir d'aquí en va comprar d'altres i es va convertir en un empresari hoteler important. Però al llarg de la seva vida ha anat deixant cadàvers simbòlics, s'entén, entre ells la seva mare, el primer amor, la seva dona i tot això té un pes important en la novel·la.

Un llibre on, a poc a poc, el lector va esbrinant enigmes de la seva vida.

Ell lluita per saber coses que li han passat o li han estat amagades i, de fet, se n'anirà a la tomba sense descobrir-les, el lector sí que ho sabrà. O coses ben normals, com l'accident de la seva dona, acabarà no sent-ho, de normal. Hi ha moltes incògnites com la desaparició del seu primer amor, a qui retrobarà poc abans de morir.

El més xocant és com parteix la història: el mateix Climent encarrega a la fotògrafa Mercè Juanhuix que faci un reportatge fotogràfic del seu propi enterrament (fictici).

És l'encàrrec més insòlit i inesperat que haurà tingut la Mercè de tota la seva carrera professional. En ser tan xocant, la seva amiga Elisa s'oposa que hi vagi. Però la Mercè, no s'ho pensa dos cops.

Ella establirà un vincle especial amb en Climent.

Un vincle molt bonic, com una història d'amor platònica.


Vostè utilitza el recurs de la confessió.

Ell fa el que fa respecte a la seva mort per preguntar-se a si mateix si ha viscut conforme a la seva consciència i si ha estat just amb les persones que l'han envoltat. La manera que troba de fer-ho és explicar-li a ella la seva vida, és l'eina de què se serveix ell.

Sempre li han interessat aquests personatges que amaguen coses, la possibilitat d'anar deixant pistes perquè el lector...

...es vagi entusiasmant, sí. Com és la classe de literatura que a mi m'agrada, la novel·la d'intriga que quan comences ja intueixes que hi ha coses amagades, també és la que m'agrada escriure. No sé si seria capaç d'escriure una història lineal, des del principi fins al final. Intento –si no és a cada pàgina, a cada capítol– generar una incògnita, no acabar-lo sense crear un punt d'interès que pugui fer que el lector segueixi llegint.

Tots amaguem secrets, no? Bé, potser en Climent uns quants més del que és habitual.

Jo crec que sí. Qui digui que no ho fa, no me'l crec.

Després de publicar tres llibres amb la Mercè i l'Elisa, creu que han anat creixent com a personatges?

No ho sé, no m'hi he fixat, però sí que cada vegada tenen més protagonisme. I a les tres properes els hi passaran coses bastant importants, es veuen envoltades en problemes que no tenen res a veure amb la trama de la novel·la. Però és que elles també viuen i estan creixent i per força els hi han de passar coses a elles, també.

Utilitza molts salts en el temps. És un recurs que li és complicat d'aplicar?

És qüestió d'organitzar-se. Jo em faig el quadre dels anys, un diagrama i cada cosa que passa l'anoto, l'edat dels personatges, els anys... faig un seguiment exhaustiu de tots per no embolicar-me.

Els personatges l'acompanyen molt de temps després de deixar una novel·la?

Moltíssim, tant és així que quan l'acabo, tinc tant el cor en aquells personatges, me'ls estimo tant, que m'haig de distanciar abans no en començo una altra. En vaig acabar una fa uns quants mesos i no n'he començat cap altra. Estic treballant, però traduint les meves pròpies novel·les al castellà.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook