L'escriptora Isabel-Clara Simó ha mort aquest dilluns als 76 anys. Nascuda a Alcoi el 1943, Isabel-Clara Simó ha estat una de les figures més prolífiques i populars de la literatura en català, amb una cinquantena llarga d'obres principalment de narrativa però també poesia, teatre, assaig i guions televisius. «És quan miro que hi veig clar» (1979), «Històries perverses» (1992, premi Crítica Serra d'Or), «La salvatge» (1993, Premi Sant Jordi), «Dones» (1997) o «Amor meva» (2010, Premi Joanot Martorell) són algunes de les seves novel·les més celebrades. Reconeguda amb un ampli ventall de premis literaris, l'any 1999 la Generalitat de Catalunya li va atorgar la Creu de Sant Jordi i el 2017 va veure reconeguda la seva trajectòria amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. Posteriorment, a l'Escala, impulsat per la llibreria Vitel·la, se li va fer un reconeixement al que ella va assistir i gaudir de la música del cantautor Josep Tero.

L'escriptora amb el cantautor Josep Tero en un acte que va organitzar la llibreria Vitel·la de l'Escala.

Fa uns mesos l'escriptora va fer públic el seu fràgil estat de salut durant una entrevista a TV3 però, alhora, va fer pal·lesa la seva força interior i potent personalitat que sempre va acompanyar-la. En una entrevista feta per aquest Setmanari i publicada el 21 d'abril de 2015, arrel de la publicació del seu llibre «L'amant de Picasso», l'escriptora posava en valor el contacte amb els lectors. Dèia així: «M'agrada que el lector sigui cocreador, que interpreti el llibre».

La mort d'Isabel-Clara Simó ha generat una onada de condolències que s'ha estès per totes les xarxes socials.

Isabel-Clara Simó es va llicenciar en Filosofia a la Universitat de València i, a finals dels anys seixanta, es va traslladar a Figueres amb el seu company, el periodista Xavier Dalfó, per instal·lar-se més tard i de forma definitiva a Barcelona.

L'escriptora va dirigir durant onze anys el setmanari «Canigó»(anteriorment una publicació mensual fundada el 1954 pel seu marit Xavier Dalfó a Figueres i des de la qual van desafiar la censura al català). Canigó va néixer el 1954 com a revista mensual d'àmbit local i va morir convertida en un setmanari de referència a nivell català. De Figueres, la seva redacció es va traslladar el 1973 a Barcelona. Va representar una opció informativa progressista i radical en temes polítics i culturals, i va ser la publicació catalana més receptiva dels corrents independentistes. El 1983 va deixar de publicar-se per raons econòmiques. A les seves pàgines hi van col·laborar noms ben empordanesos des de Maria Àngels Anglada, Josep Pla, Fages de Climent o el mateix Salvador Dalí.

Isabel-Clara Simó va exercir de professora d'institut (a Bunyol, Figueres i Barcelona) i durant quatre anys a la Facultat de Traducció i Interpretació de la Universitat Pompeu Fabra (UPF), període en què va doctorar en Filologia Romànica.

Integrant de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana, va ocupar el càrrec de vicepresidenta al Principat durant el període 1985-1988. El 1996 va ser nomenada delegada del Llibre del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, en l'etapa que aquest organisme va passar a formar part de la Institució de les Lletres Catalanes (IEC), càrrec que exerceix fins al 1998 (la mateixa institució la va nomenar degana l'any 2016).

Extensa trajectòria literària

Extensa trajectòria literàriaIsabel-Clara Simó ha tingut una prolífica i exitosa trajectòria literària de quaranta anys. Va debutar el 1979 amb el recull «És quan miro que hi veig clar», premi Víctor Català. Més endavant arribarien «Júlia» (1983), «Alcoi-Nova York» (1985), «T'estimo Marta» (1986), «Històries perverses» (1992, guardonat amb el premi Crítica Serra d'Or), «La salvatge» (1993, guardonada amb el Premi Sant Jordi), «Perfils cruels» (1995). També «Dones» (1997, objecte l'any 2000 d'una versió cinematogràfica dirigida per Judith Colell), o «El professor de música» (1998, guardonada amb el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians), entre altres.

Ja al segle XXI, l'autora va seguir publicant incansablement. «T'imagines la vida sense ell?» (2000), «Hum... Rita! L'home que ensumava dones» (2001), Premi Octubre-Andròmina de narrativa; «Amor meva» (2010, Premi Joanot Martorell), «Els invisibles« (2013), «L'amant de Picasso» (2015) o «Jonàs» (2016), que l'autora defensava com el seu «testament literari» tot i que encara havia d'escriure «La Sarbatana» (2019), aquesta sí, la seva darrera novel·la, publicada tot just el setembre del 2019.

Clara Simó també va escriure novel·la juvenil, amb títols abastament reeditats com 'Raquel' (1992), i altres com 'Joel' (1996), 'Dora diu que no' (2006) o 'Tzoè' (2015). També és autora de guions televisius i radiofònics, com el de la recordada sèrie de TV3 'La granja' (1989-1990), i va fer incursions en el món del teatre, amb les obres 'Còmplices' (2003) i 'La Visita', Premi de Teatre Ciutat d'Alcoi.

L'escriptora també va cultivar el gènere de l'assaig amb dissertacions com 'Sobre el nacionalisme', l'any 2000, sobre la identitat catalana actual; l'homenatge a Montserrat Roig 'Si em necessites, xiula' (2005); 'Adéu, Boadella' (2008) i 'Cartes d'independència a la vora d'una tassa de te' (2011), coescrit amb la també desapareguda Patricia Gabancho.

A més, va desenvolupar una tasca periodística iniciada amb els primers articles a 'Canigó', i anys després amb una columna diària al diari 'Avui' ('De Fil de Vint'). També va ser col·laboradora de publicacions com 'Serra d'Or', 'El Temps' i 'El País'.

Diversos premis literaris

Diversos premis literarisL'any 1999 la Generalitat li va concedir la Creu de Sant Jordi. El 2013 és nomenada filla predilecta i reconeguda amb la Medalla d'Or de la seva ciutat natal, Alcoi, i també rep el Premi Jaume Fuster dels Escriptors en Llengua Catalana, atorgat per votació directa del col·lectiu d'escriptors.