La memòria s'esvaeix i sobre el fet viscut s'estén un tel que ho deforma tot. Perquè això no li passés, la figuerenca Josefina Font Tatxer (1923) va plasmar, ara fa trenta anys, els seus records en diferents llibretes que ara veuen la llum al llibre «Una veïna de Figueres» i de la mà de Brau Edicions. Són petites històries de vida, quotidianes, sensibles, que sacsegen per la intensitat d'una realitat que va marcar els que la visqueren, històries humanes que, després de llegir-les, difícilment un les pot oblidar i difícilment es pot tornar a passar pels mateixos llocs veient-los de la mateixa manera.
Josefina Font, en una imatge de fa pocs anys, mostrant una foto seva de jove. Foto: Jordi Puig.
Josefina Font treballava d'hortolana amb el seu marit, Benet Horts, i junts regentaven una parada a la plaça del Gra de Figueres. Quan ell es va jubilar, la feina va minvar i, aprofitant que els fills ja no eren a casa, va posar-se a escriure «donant llibertat a la vena literària que sempre havia tingut», comenta el seu fill Pere Horts. I és que l'aspiració de Josefina Font sempre havia estat convertir-se en mestra, quelcom que hauria aconseguit - va ingressar a Batxillerat amb Matrícula d'Honor- si la guerra o la postguerra no haguessin existit mai.
Josefina Font va participar en unes colònies a Sant Llorenç el 1933. Foto: Arxiu Família Horts Font.
Ara fa uns pocs anys, a Figueres es va impulsar una iniciativa de recuperació de la memòria durant els bombardejos i Josefina va formar-ne part enregistrantel seu testimoniatge oral, que actualment es conserva a l'arxiu municipal junt amb d'altres. Parlant, Josefina va esmentar l'existència d'aquestes llibretes. El seu contingut va portar que una d'aquestes s'exhibís en una exposició posterior al Museu de l'Empordà, un aparador que va despertar l'interès dels responsables de Brau, que ara les han publicat.
Allò que fa interessant el relat de Josefina Font és com respira vida. L'autora l'inicia remetent-se als records més llunyans, aferrats a la memòria dels seus avis i dels pares a Pont de Molins. La vida a pagès, senzilla i honesta, amb els seus alts i baixos, que amagava moments divertits i d'altres dolorosos. També com les joves de pagès, com la seva mare i tieta, anaven a servir la gent rica de Figueres, molts dels quals es polien «els pistrincs al Casino de l'Esport».
La vida al carrer la Jonquera
La vida al carrer la JonqueraJosefina plasma la vida a la ciutat i en sap transmetre, amb una gran frescor, les olors, els sons de la seva infantesa, viscuda als anys 20 del segle passat. Com eren els mercats, els animals del parc Bosc i, sobretot, l'animada vida al carrer la Jonquera, on vivien, «un barri obrer on s'enquibia un convent de monges amb la seva petita església, un hotel de força anomenada i dos hostals que s'omplien de gom a gom de pagesos». D'aquell indret, l'autora en fa un retrat familiar i proper dels que hi vivien, dels seus costums -alguns ben lliberals-, de les seves misèries i alegries, un relat gens monòton del dia a dia que enganxa el lector. Recorda vivament la proclamació de la República el 1931 i la frase del seu pare: «Nena, mira-t'ho bé, tot això, per recordar-ho tota la vida, ja que aquest fet passarà a la història».
Portada del llibre editat per Brau.
Quelcom que impacta del text de Josefina són les seves vivències, algunes d'elles molt traumàtiques, durant la Guerra Civil i la cruel postguerra. Els records d'aquells temps convulsos, que coincidiren amb l'entrada a l'adolescència, se li van quedar marcats a foc viu: temps de foscor, de por, de racionament, de convivència amb la mort però alhora moments d'impactes positius. «Haig de confessar que aquells foren els anys millors de la meva infantesa», assegura l'autora vinculant-los amb el seu afany per aprendre i anar a escola. L'autora tenia tan sols 13 anys el 1936.
Un camí truncat per la guerra
Un camí truncat per la guerraLa guerra, però, «va truncar el camí que m'havia traçat». No va ser perquè ella no fes esforços, ja que quan l'institut es traslladà de Figueres a Vilafant ella, junt amb altres pocs estudiants, feien diàriament el trajecte a peu sota el perill de ser metrallats pels avions que els sobrevolaven i que els obligaven a «ajaçar-nos als marges». «Començava a viure de realitats, ja no somniava», explica en un passatge del llibre.
Malgrat que la família es traslladà a viure al mas Aloy, pel perill de fer-ho a Figueres, ella seguia anant a peu a estudi. Per estalviar-se el calvari, visqué sola a la casa de Figueres fins que l'institut va tancar. Aleshores decidí tornar i serà quan fou testimoni d'un terrible bombardeig a la plaça del Gra, on desenes de figuerencs moriren. Després arribà la postguerra i la necessària recuperació d'una fingida normalitat. Per a Josefina, però, el somni d'estudiar es va fondre. El franquisme invalidà els estudis fets durant la República i, malgrat revalidar-los, se li retirà la beca i les oportunitats.
Josefina Font i el seu marit, Benet Horts, l'any 1946.
Pere Horts diu que quan va llegir les llibretes es va sorprendre. També tot el que la seva mare li va explicar, posteriorment, sobre el pare, qui va passar-se tres anys en un camp de concentració picant pedra tot el dia, sense saber ni on era. Allò va ajudar-lo a entendre'l millor. Horts se sent feliç per la seva mare perquè el llibre li insufla vida ara que, amb 96 anys, té moltes dificultats físiques i habilitats minvades. Tot i això, en destaca «la seva memòria prodigiosa» i la capacitat de repetir a viva veu i amb gran exactitud el text.
L'entrevista als editors
L'entrevista als editors
Els editors de Brau Maria Mercè Cuartiella i Fèlix Fanés, amb el llibre. Foto: Borja Balsera.
Maria Mercè Cuartiella: «Volem salvaguardar allò que ens configura com a societat»
Maria Mercè Cuartiella: «Volem salvaguardar allò que ens configura com a societat»
L'editora Maria Mercè Cuartiella reconeix, en aquesta entrevista, que el patrimoni humà és quelcom que cal conservar i reivindicar. Si no es fa per escrit, hi ha el perill que es perdi de forma irreversible i, amb ell, part de la història. «Una veïna de Figueres» és una lluita contra el temps.
Com sorgeix l'oportunitat d'editar aquest text?
Va ser una proposta del seu fill, Pere Horts. Ja feia un temps ens havia dit que la seva mare tenia escrit un manuscrit en què explicava les seves experiències durant la República, la guerra i la primera postguerra, però tot havia quedat a l'aire. Un dia ens va dur les llibretes d'espiral manuscrites, amb una lletra molt polida, amb el text desenvolupat tal com està editat, és a dir, que la participació de capítols i l'organització del material és la que ella havia fet.
És habitual que això passi?
Molts cops ens arriben manuscrits. Tots tenen un gran valor testimonial però aquest ens va interessar perquè, a més, tenia una certa poètica i voluntat d'estil. Tenia necessitat de deixar testimoni dels fets tal com havien succeït o tal com els havia vist la protagonista. Aquesta veu narrativa, la d'una nena petita que explicava, la vam trobar molt interessant.
Quina ha estat la tasca de l'editor?
Les correccions que hem fet són mínimes, només hem normalitzat alguna qüestió d'ortografia o puntuació, però no hem reescrit el llibre ni intervingut en la redacció. Tal com el llegiran els lectors és com el va escriure ella.
Per què és important?
Perquè cada cop la gent que va viure aquella època es fa més gran i va desapareixent i els fets són més allunyats. Recollir aquests testimonis ens va semblar de vital importància perquè configurava què som com a ciutat, tenim un passat recent que molts cops ignorem i que aquí està molt ben explicat i vinculat a la nostra ciutat.
Explicat de forma punyent.
Sí, d'una manera sincera i honesta, sense grandiloqüències, amb quotidianitat i un text cuidat.
El llibre ve acompanyat de fotografies tant de l'època com de l'autora. No és habitual.
Vam pensar que quedaria bé situar alguna imatge antiga que il·lustrés el que explicava. El fil narratiu del text és el mateix i les fotografies ens ajuden a imaginar, a aquells que no l'hem vist, com era la Figueres de l'època. I per als que la conegueren és interessant recordar-la.
Els lectors se sorprendran amb certes actituds que narra Josefina Font.
Sap transmetre molt bé aquella atmosfera de vida de barri, de carrer. La dona que feia mistos, els veïns com eren, l'escola de monges, tot aquest ambient tan quotidià i proper i de veïnat, que no és massa diferent de com és avui en dia. Per això ens va semblar que el títol Una veïna de Figueres era el més indicat.
Aquí és on intervé l'editor.
L'autora l'havia titulat Petita història de la meva vida, és a dir, el que era el contingut d'aquella llibreta. Vam suggerir de trobar un títol menys genèric, que expliqués el que és el llibre. D'aquí l'explicació del subtítol: Històries de la República, la Guerra i la postguerra a l'Empordà. Volíem ser molt honestos amb el lector, que quan s'apropessin ja veiessin el que hi ha. Estic convençuda que la gent d'aquella època s'hi veurà retratada.
Brau s'interessa per la literatura memorialística.
Sí, ens interessa fer una mica de salvaguarda d'aquelles coses que ens configuren com a societat.
