Hem arribat a les acaballes de l'Any Joan Brossa, de la celebració del centenari del naixement del polièdric escriptor barceloní (1919-1998), reconegut per la seva creativitat figurativa de poemes visuals, literat de plena vigència per la fermesa i convicció de la temàtica social, catalanista i contestatària de part de la seva obra. El lector modern es pot preguntar com un lluitador antifranquista, amb un llenguatge provocatiu i escarnidor, no va acabar sent detingut a Via Laietana per escriure peces com el sonet autocensurat el dia de l'atemptat contra l'almirall Carrero Blanco: «A Espanya ha estat creada aquest hivern / una obra mestra d'art conceptual:/ fer volar el cotxe del cap del govern/ amb ell a dins...». ( Llaor). El dia del traspàs de Franco, la seva sàtira es va mostrar encara més àcida: «Havies d'haver fet una altra fi ; / et mereixies, hipòcrita, un mur a / un altre clos. La teva dictadura, / la teva puta vida d'assassí» ( Final).

Brossa ataca en la seva poesia l'exèrcit, el capital ( El porc gros), l'Església catòlica espanyola («Puta paparra, carronya on fermenta / La clavaguera de la llum del dia»), ret homenatge elegíac a Puig Antich («Salvador, per a tu no hi ha Amnistia / cap joc de queixes no té res a fer; però el teu pensament, gall guerriler, recosirà la llum en el nou dia»), simpatitza amb la causa de la guerrilla irlandesa que vincula amb la qüestió catalana («També ens dolem, companys, d'un fat advers [?] el castellà enemic ens ha negat les llibertats i la bandera: roba costums i llengua al poble enderrocat una conxorxa vella sempre nova»), es declara un artista revolucionari («Cal treballar al marge de l'estructura de la societat i contribuir a crear dificultats al sistema»). Particulament mordaç és la seva visió de la justícia, militar en el cas del procés de Burgos («El judici ha acabat de seguida / pel fet que els cinc guerrillers / s'han negat a enraonar en castellà / i ho fan en basc, tot dient que / no els calia defensa») i civil. Rebla el clau de l'esperit nomocràtic de l'Estat espanyol amb aquestes línies: «Aquesta llei no serà més que una altra llei. ¿I qui la farà complir? Una altra llei».

Brossa també fa diana en el blanc de tir contra els poders legislatiu i executiu. Fa de defensor del poble a Foradada 72: «Cap autoritat no pot justificar les seves mesures arbitràries amb l'excusa del manteniment de l'ordre. L'ordre per l'ordre, un ordre imposat per un govern que en violar els drets de l'home falta al seu deure fonamental».

El poema Napalm, d'altra banda, resulta demolidor: «Per als qui tenen el poder la violència és legal; només la condemnen quan la utilitzen els de baix». L'actualitat dels seus textos és innegable i gens sorprenent alhora, la seva poesia sembla haver esdevingut un cant a la revolta per als CDRs i el Tsunami Democràtic: «La gent no s'adona del poder que té: amb una vaga general d'una setmana n'hi hauria prou per a ensorrar l'economia, paralitzar l'Estat i demostrar que les lleis que imposen no són necessàries».

El poema Comiat semblaria adient per desitjar als presos polítics el que exhala el darrer vers («Els núvols vénen apilonats. [?] Llenço el mocador enlaire, i els nusos estan desfets. Ah, Llibertat!»).

La combativitat de la poesia de Brossa -tot i la seva agror i contundència- no cerca ser cruenta o deixar marques de rancúnia o odi per les quals avui dia podria ser demandat per Vox o Cs davant l'Audiència Nacional. Cap millor testimoni de defensa ètica o moral que aquest poema, curt i indeleble, que destil·la la filosofia que hauria de menar sempre les nostres conductes: «Per ser feliç, mortal, camina sempre i oblida» ( Epíleg).