Es defineix a si mateixa com una persona apassionada. Els reptes que li ha anat portant la vida i la feina els ha entomat com experiències que l'han fet créixer com a persona. Carme Ruiz (Figueres, 1966) està des de l'any 1990 vinculada professionalment a la Fundació Gala-Dalí, els darrers dos com a curadora en cap del Centre d'Estudis Dalinians. La seva història vital està estretament vinculada a Salvador Dalí, «geni» a qui admira i que no deixa de sorprendre-la constantment.
Carme Ruiz és una dona intensa però alhora discreta. Assegura que no li agrada sobresortir. «Mentre la feina es faci, aquesta ja parla per tu», assegura. Va començar els estudis de Farmàcia a Barcelona, quelcom que, diu, és el que li ha donat «la base del mètode científic», clau a l'hora de fer recerca. Els estius i caps de setmana del 1990 al 1993, com molts altres joves figuerencs, va treballar de vigilant de sala al Teatre-Museu Dalí. «Èrem una colla amb tantes ganes de saber», comenta tot recordant un antic vigilant, en Fermí, a qui sempre l'assetjava preguntant-li coses sobre «el senyor Dalí». Un bon dia, però, algú va suggerir a ella i a Rosa Maria Maurell que pugessin «a arreglar unes caixes» i això va ser l'inici d'una aventura que encara segueix ara. «Mai m'ho havia plantejat», reconeix Ruiz, qui d'entrada volia estudiar Medicina però, finalment, va entrar a cegues a Farmàcia, ciència que va fascinar-la i que, malgrat no concloure la carrera, l'ha influït molt posteriorment.
Carme Ruiz, entre els milers de llibres que preserva el Centre d'Estudis Dalinians. Foto: Eduard Martí.
Treballar al Centre d'Estudis Dalinians, reconeix, «em va obrir una finestra immensa». Va coincidir temporalment, a més, amb el buidatge de les cases de Portlligat i Púbol, un moment en què «estava tot per inventariar i catalogar». Amb els anys, Ruiz s'ha adonat que allò va ser «la sort de la meva vida». I és que l'amor per l'art sempre l'havia acompanyat d'una forma quasi natural. Vivint a Barcelona, recorda, «anava a classe, al cinema, a veure exposicions, era la meva vida». Aquest interès íntim és el que després l'ha portat a viure amb delit molts instants. Així, mai oblidarà quan va veure la primera fotografia de Man Ray o va llegir la primera carta original d'André Breton. Aquell interès la va portar a ser encara més exigent amb si mateixa. Així per prendre més confiança, va anar-se formant de forma autodidacta i, a més, va decidir estudiar Humanitats a la UOC.
A poc a poc, Carme Ruiz ha anat assumint més responsabilitats dins l'àrea artística de la Fundació, que inclou el Centre d'Estudis Dalinians, convertint-se en la curadora en cap. Ruiz forma part de l'equip, sota el lideratge de Montse Aguer, actual directora dels Museus Dalí, que l'ha inclós en projectes importants, el darrer, comissariar l'exposició Dalí Atómico, un repte meravellós. «Nosaltres vam començar de zero, cosa que no pot dir gaire gent, i hem anat creixent a mida que ho ha fet el centre d'estudis», explica tot recordant una de les primeres exposicions temporals que es van fer i que va esdevenir «un gran aprenentatge». Va ser el moment en què també es van posar les bases del catàleg raonat de pintura, focalitzant la mirada en l'Any Dalí, celebrat el 2004 i que encara bé recorda Ruiz com una època de treball desbordant. «No podré agrair mai prou a la Montse Aguer i en Fèlix Fanés que m'incloguessin dins el projecte del catàleg, em va permetre aprendre i m'ho vaig passar molt bé», diu. Van ser centenars d'hores de dedicació, algunes de patiment, ja que eren conscients de la responsabilitat que adquirien, avalats per l'equip d'autentificació i peritatge. «Aquí és quan es veu com el treball en equip no té preu».
La mirada oberta a molts mons
La mirada oberta a molts monsRuiz reconeix que investigar Dalí li ha obert la mirada a molts mons. Allò que més l'atrau és resseguir, des de l'evidència, la història amagada de les obres, «desfer els nusos, estirar el fil com si fossis un detectiu», somriu conscient que establir la data o el títol exacte d'una peça «no és res per al món però per a mi significa que haurà valgut la pena treballar per tot l'any». Per a Ruiz és evident que Dalí era un geni quasi inabastable i això es copsa en tot el que va fer però també passejant pel museu, reflex «de la seva memòria».
Dalí no és l'única passió de Carme Ruiz. El lloc preminent l'ocupa la família: el seu home, amb qui comparteix interessos, i els seus fills, amb els quals trena, dia a dia, mil complicitats.
