Viktorie Hanisová: «Pots aprendre a conviure amb un trauma infantil però patiràs tota la resta de la vida»

«El Miceli» és la seva primera novel·la traduïda al castellà i català. És quelcom important?

Sí, és la primera i afortunadament no l'última que serà traduïda a aquestes llengües. Els meus llibres ja s'han traduït a Alemanya, Polònia, Bulgària, Macedònia i Croàcia. Itàlia està en curs. Per mi és important que es trobi en castellà perquè és molt útil ja que teòricament obre la porta, no només a Espanya, sino almenys a tot Llatinoamèrica i CentreAmèrica. També estic molt contenta que s'hagi traduit al català ja que és, com el txec, una llengua relativament minoritària. La meva experiència amb lectors de països de llengüest petites són sovint molt més interessants que no dels de grans llengües.

Per què creu que l'editorial va triar aquest llibre en concret?

Ojalà sabés com funciona el mercat però no en tinc ni idea. «El Miceli» és el meu llibre més popular entre els lectors i es ven molt bé a la República Txeca, així que aquesta podria ser la raó. Tot i això estic sorpresa perquè, que jo sàgiga, caçar bolets no és una afició molt popular a Espanya.

Vostè no tenia previst ser escriptora. Què la va empènyer?

Quan era una nena, volia convertir-me en escriptora de llibres infantils i il·lustradora. Crec, però, que era un desig irreal com quan altres nens volen ser astronautes o cantants. Vaig abandonar aquest somni a l'escola elemental i vaig estudiar per mestra. Quan la meva primera filla tenia tres anys, els meus bessons van néixer. Haig d'admetre que va ser una situació difícil per mi. Crits, canvi de bolquers, netejar nassos, un quart pis sense ascensor... Pensava que em tornaria boja, si no trobava una activitat per mi. Quan el meu company era a casa, els caps de setmana solia anar a caminar i un dia, en aquestes passejades, vaig tenir la idea d'escriure un llibre.

Portada del llibre «Anezka» de l'escriptora txeca.

Parlem d'«Anezka», un llibre que tracta d'una mare que abusa de la seva filla.

La maternitat va ser molt difícil per mi quan els meus fills eren petits. Crec que vaig patir una depressió postpart. Simplement no em sentia feliç. No estava segura de poder cuidar bé la meva família. Les mares s'enfronten a massa reptes alhora: ser bona mare, tenir una bona imatge, baixar de pes, ser positiva, agradable amb els nens, cuinar bé... Va ser massa estrès per mi. Vaig utilitzar alguns d'aquells pensaments negatius quan vaig retratar la protagonista d' «Anezka», Julie, que abusava psicològicament de la seva filla adoptiva. A diferència de mi, Julie mai aconsegueix acceptar-la tal com és. Jo, en canvi, he superat l'estrès i ara gaudeixo sent mare.

«Anezka» està escrita en primera persona, com «El Miceli». Per què aquesta mirada?

Això no és ben exacte. «Anezka» està explicada tant en primer com tercera persona. Hi ha dues línies argumentals, una en el passat i explicada en tercera persona on coneixem el rerefons de la història. La segona línia es narra en el present, en primera persona. Julie reflexiona sobre la seva vida i s'adona dels errors que ha comès. «El Miceli» només està escrita en primera persona perquè és una confessió molt íntima que s'assembla a escriure un diari.

En el llibre barreja passat i present. El ritme és important?

No vull només escriure una història interessant, també vull lectors que en gaudeixin. Aquesta barreja afegeix dramatisme i dinamisme.

A «El Miceli»

Hi ha boscos profunds i nets en els bonics boscos de Bohèmia, al sud de la frontera de la República Txeca. A la novel·la, la fusta representa moltes coses: l'inconscient, l'abús, les mentides, la bogeria, el passat podrit i moltes altres coses que el lector pot pensar.

Per què escriure sobre l'abús?

Habitualment m'interessen els traumes infantils. Si pateixes alguna cosa tan cruel, ets capaç de créixer? Crec que pots aprendre a conviure-hi, però patiràs la resta de la vida. D'alguna manera sempre seràs víctima del passat.

Com es va preparar per escriure sobre una cosa així?

Conec algunes víctimes i he llegit molt. Hi ha moltes webs on persones obren els seus cors respecte al que els ha passat. He llegit centenars d'aquestes històries.

A Espanya és un tema molt sensible. I a la República Txeca?

No, no és un tabú. La gent pot parlar-ne obertament en públic. Als dos països hi ha hagut abusos sexuals a nens, com en altres llocs, però aquí mai no ha estat part integrant del sistema polític o religiós i, per tant, no han estat encoberts pel règim. Me n'alegro que ara també es debati a Espanya.

Majoritàriament els casos d'abusos passen dins la família. Qui ha de protegir es converteix en el monstre.

Sí, i malauradament és molt comú. L'abús afecta un membre per protegir tota la família. S'assembla al rusc de les abelles: els membres defectuosos són eliminats, ergo silenciats.

Vostè presenta el pare com algú especial, exitós, però, després com una persona dèbil.

Qui abusa o intimida nens és dèbil. Les persones que abusen sexualment d'infants sovint no són pedòfils. Ho fan perquè els nens es poden manipular fàcilment tant físicament com mental. Els depredadors sexuals són, per definició, gent incapaç de conviure amb els seus iguals.

Portada d'«El Miceli» publicat per l'editorial L'Art de la Memòria, tant en català com en castellà.

A «El Miceli», la mare de la víctima mira cap a una altra banda. Com pot fer-ho?

Una mare o qualsevol altre adult de la família ha de parar qualsevol mena d'abús infantil. Ja no vivim en un règim clerical totalitari, així que no hi ha excusa per no fer-ho.

El món dels bolets és vital a «El Miceli». La protagonista, Sara, hi cerca refugi. Vostè en parla amb gran sensibilitat. Ho coneix bé?

Soc una caçadora mitjana de bolets, és a dir, que en conec uns cinquanta de comestibles. El bolet és una afició eslava molt gran, anar al bosc i caçar-ne és molt popular. Tots els nens han d'aprendre els més verinosos a una edat primerenca perquè alguns de comuns són letals.

Quin rol juguen els bolets en el llibre?

El bolet significa moltes coses. En primer lloc, és un símbol fàl·lic. Com he dit abans, el bolet és un hobby molt comú a la República Txeca, potser més habitual del que podríeu pensar, igual que els abusos sexuals en la família. Els bolets no només són uns fruits bonics a la superfície. La part més gran està amagada sota terra i mai la podreu veure.

En un moment, Sara vol escapar d'una situació extenuant. Té ferides interiors profundes.

La ruta del bolet de Sara s'assembla al seu trauma. Cada matí surt de la seva cabana per tornar-hi al vespre. No és capaç de fugir-ne, com si no pogués escapar del passat. Hi ha massa ferides que no s'han curat, cosa que significa que no ha superat mai el seu desè aniversari. Bàsicament és un nen atrapat en un cos adult que no pot viure més enllà.

Per què han de lluitar tant les víctimes d'abusos?

Ho fan tant a la societat, com també amb les seves famílies. La gent no vol confiar en ells perquè els presumptes maltractadors sovint són gent agradable o famosa i molt popular. Simplement, la gent no vol creure que les seves icones (pares, actors, polítics) són realment molt cruels. D'altra banda, hi ha hagut diverses acusacions falses de persones innocents. És difícil demostrar que alguna cosa va passar o no en el passat sense cap prova.

Què escriu ara?

He escrit tres llibres que comparteixen el mateix tema: les difícils relacions familiars i els traumes infantils. Ara mateix, estic acabant una sèrie de petites històries sobre el suïcidi.