03 de desembre de 2019
03.12.2019
Roses

Lola Herrera: «El teatre és una forma de viure i quan passes dels 80 no pots canviar»

Entrevista a una de les actrius més veteranes de l'escena espanyola, de pas pel Teatre Municipal de Roses

02.12.2019 | 20:06
L'actriu Lola Herrera

De Lola Herera (1935), la crítica destaca la seva saviesa interpretativa i la força a l'escenari. Fa quaranta anys va estrenar «Cinco horas con Mario» de Miguel Delibes, una aposta valenta, testimoni d'un temps.Si hi ha un paper pel qual se la coneix és aquest, el de Carmen Sotillo. Aquest divendres, a les 9 del vespre, visita el Teatre de Roses per presentar-nos-la i en aquesta entrevista ens explica detalls de la seva vida, dels seus inicis i, per descomptat, de la moguda estrena de l'obra a Barcelona amb desmai inclòs.


Veure-la pujar a l'escenari a la seva edat és admirable. Sempre ha actuat?

Sempre, des que vaig començar, però és que el teatre no l'he deixat mai. A més, amb totes les obres que he estrenat al llarg de la meva vida he fet gires, les he dut a domicili perquè crec que és una cosa que forma part del nostre treball, que la gent no necessiti moure's per veure teatre.

Què la motiva a seguir?

El teatre m'apassiona, és una forma de vida. Els que vam començar en una època on era l'únic que hi havia, la vida en el teatre ens ocupava tot el dia. Fèiem dues funcions, ens posaven assaig a dos quarts de quatre i sorties a la una de la matinada. No podies quedar amb ningú, ni anar a dinars, comunions, casaments o enterraments. Així que la nostra feina, fent-la de forma continuada, és una forma de vida i quan passes dels vuitanta anys no la pots canviar, ni vols. La meva passió, mentre pugui seguir disfrutant-la, no la deixaré. No començaré a viure d'una altra manera si no és que m'ho demani la salut.

Va començar molt jove. La seva família li va donar suport?

Abans no era usual que les famílies ho entenguessin, però en el meu cas vaig tenir la sort de tenir uns pares amb un cap molt ben posat, que no em van castrar la il·lusió ni els somnis. Ells em van ajudar moltíssim, eren uns pares molt amorosos, obrers, sense una cultura amplíssima però que tenien molt sentit comú i estimaven la cultura, la lectura i el teatre. Segur que no va ser un plat del seu gust que jo sortís de casa, perquè estaven pendents de mi. A casa no hi havia telèfon i havien d'anar a casa d'una veïna per trucar-me. Ho degueren passar malament amb la meva absència, perquè era la filla gran i perquè en aquella època intentar ser artista era intentar ser puta. Realment es catalogava així. Així que degueren aguantar més d'un comentari desagradable. Ells, però, sempre em van obrir les portes perquè jo desenvolupés el que volia fer.

El teatre també li va obrir les portes a un món molt diferent del que coneixia.

La gent de teatre era molt més oberta. Vivíem en una dictadura tancada, plena de convencionalismes i d'estretors mentals.


Un moment de la representació de «Cinco horas con Mario».

Com va sorgir la possibilitat de representar el paper de Carmen Sotillo?

Va ser una cosa molt complicada. Quatre actrius el van rebutjar i després me'l van oferir a mi. Em va fascinar perquè em fascinava Delibes. Era un paisà a qui coneixia bé, que sabia què feia i com ho feia. També coneixia la novel·la i la veritat és que no vaig tenir cap dubte. Era molt arriscat fer-lo en aquells temps perquè els monòlegs eren sinònims de pesadesa. Però si no corres riscos, no pots travessar el riu.

Què recorda de l'estrena?

Va anar fatal, ho portava tot embastat. Molts membres de l'Acadèmia de la Llengua, companys de Delibes, van venir i jo tenia una responsabilitat tan gran que no podia amb ella. Normalment, les estrenes no les faig molt bé. Em començo a divertir a partir de l'endemà. Les estrenes amb tanta gent que va a jutjar sempre les he fet malament. Ara les estrenes són més informals, està quasi desapareixent i jo me n'alegro, perquè el que cal fer és aixecar el teló i obrir la taquilla.

Va conèixer Delibes. Com era?

Era una persona molt especial. El vaig conèixer en el nostre tracte i en moments que van passar coses com quan vam estrenar a Barcelona.

Què va passar?

Que em vaig desmaiar al quart d'hora. Va ser un escàndol. Hi havia tota Barcelona perquè Mercedes Milà havia fet la distribució de les invitacions. Va haver-se de suspendre. Miguel va quedar-se aquí fins que em vaig tornar a posar en marxa.

Un detall per part seva.

Sí, era un home molt sorneguer, amb aquella retranca castellana, escoltava molt, et preguntava, amable. Jo tinc els records més meravellosos d'ell, es preocupava molt per mi. Quan feia la funció només em preguntava pel meu cap i que no em cansés. Era molt amorós. Des de l'autoria, aportava i descobria coses sobre la protagonista, com vam fer Josefina Molina, la directora, i jo mateixa. Era una persona a la qual trobo molt a faltar per no poder compartir amb ell tot el que ara estem vivint, perquè seguiria sorprenent-se del que ell és per al públic.


Ha nomenat Josefina Molina. Curiós, ella sempre l'ha dirigida en aquesta obra.

Sí, érem un trio juntament amb el productor José Sámano, que va morir fa poc més d'un mes. La veritat és que hem estat junts des del 1979, això ens va unir i la pel·lícula Función de noche (1981) i no ens hem separat mai més. És una amistat meravellosa.

Què creu que Delibes volia expressar amb Cinco horas con Mario? Entenia bé les circumstàncies de Carmen Sotillo?

Ell va aixecar acta, com un notari, de la situació d'una època. Va escriure una pàgina de la nostra història. Jo, que vaig conèixer aquells temps, les dones no teníem cap dret, no hi havia res escrit a favor nostre. Carmenchu –a través del que ell va escriure, del retret aparentment simple– reflecteix la frustració, els somnis perduts, el desamor, és un producte de dona d'una època. En el cas de Carmen, no tenia aliats per millorar la seva situació i allò que li van inculcar els pares era per ser el que va resultar ser.

Existeixen ara aquestes dones?

Crec que molt poques, però encara les escoltes per la televisió, gent que vol retrocedir. De tot hi ha d'haver.

I Marios, n'hi ha molts?

Moltíssims. Tot i que no era el pitjor home que li podia tocar. Mario es cuidava dels altres, era un defensor de causes perdudes, però era un bon home. Potser sí que no era detallista, descuidava la dona... però dins el dolent, és el que menys. Ara, la gent es casa i es pot divorciar, tot i que hi ha un masclisme que a mi em sembla un salt enrere. Sempre ha existit, potser abans no ens n'assabentàvem tant.

I tot el que sabem cada dia, els assassinats constants de dones.

Crec que ja són 52 aquest any, és una cosa terrorífica que ens matin així. Allò que més em preocupa és el que passa amb la gent jove, perquè una manera de matar una persona és violar-la. Si quatre o cinc individus, així en colla, com per demostrar com en són d'extraordinaris, agafen una dona, la violen i fan el que volen amb ella, és una manera de matar a una persona deixant-la viva. Això ha de ser una cosa tan summament traumàtica. No sé com es pot viure després d'una cosa així ni com la llei no és més clara perquè una violació és una violació. Tot això que ara es discuteix, no s'hauria ni de discutir. És molt clar, cau pel seu propi pes.

A més, les dones es veuen exposades a tota mena de comentaris.

La veda s'obre i cadascú fa un judici. És terrorífic. Crec que l'educació és molt important. Això ha de venir de casa i de l'escola, des de la infantesa, el respecte a l'altre.

Aquesta és la cinquena vegada que porta a escena Cinco horas con Mario. Acumula centenares de representacions. Cadascuna d'elles les viu diferent?

És clar. Cada dia t'aixeques, respires, però passen coses diferents. Doncs és el mateix en el teatre. Et fiques en aquest túnel que és l'ànima del personatge al qual li has de donar una mica la teva, és una fusió entre el personatge i l'actriu. És una cosa tan rica i més si et trobes amb un text amb el qual pots aprofundir. I aquest text de Miguel és inesgotable. Quan ja penses que has tocat fons, doncs no, trobes una porta al fons que s'obre i hi pots trobar milions de coses.


El personatge ha evolucionat amb vostè. El coneix des de fa quaranta anys.

És clar, jo també he anat vivint, aprenent, afinant i ampliant el meu disc dur. Tot això es posa al servei del que fas. Jo, amb Carmen, he aconseguit passar-ho tan bé que som com dues velles amigues. Em poso al seu servei perquè ella expliqui, en el to que vulgui, allò que ha de dir. El text és el mateix però les intencions van canviant.

Capta l'emoció del públic?

Ho reps tot, els actors som una esponja. I el públic connecta amb aquesta història d'una manera increïble, sempre. I ara ve molta gent jove. Crec que pensen que moltes situacions de Carmen són ficció, però són ben reals. Els queda molt lluny.

Com porta això de fer gires?

Bé, procuro administrar les energies, ho he après amb els anys. Ho reservo tot per quan arribo al teatre dues hores abans, trobar-me amb l'energia ben alta per fer el meu treball i gaudir-ne.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook