03 de desembre de 2019
03.12.2019
Agullana

Una exposició repassa els cent anys d'història de l'Asil Gomis d'Agullana

S'ha celebra la col·locació de la primera pedra d'aquest edifici emblemàtic que, avui, encara té espais sense ús

02.12.2019 | 20:05
L'Asil Gomis en una imatge retrospectiva pels voltants dels anys 50.

El compliment dels 100 anys de la col·locació de la primera pedra de l'Asil Gomis d'Agullana, bastit inicialment gràcies al mecenatge, ha motivat una sèrie d'actes que pretenen posar en valor l'ús social que ara mateix suposa aquesta instal·lació i la necessitat de rehabilitar els amplis espais encara disponibles.

En un context de bonança econòmica, amb un teixit industrial molt potent centrat en l'elaboració de taps de suro, algunes famílies burgeses van iniciar diferents projectes de mecenatge. Entre aquests projectes sobresurt el que va concebre Lluís Gomis el qual, l'any 1910, va manifestar la intenció de donar un Hospital i va encarregar a Josep Azemar un projecte. La seva mort el 15 d'octubre d'aquell mateix any va deixar el tema en l'aire.

El 1918 la seva esposa, Teresa de Pallejà, es va casar amb Josep Parellada i Faura i junts van ressuscitar el projecte i van planificar posar la primera pedra en una parcel·la situada a la placeta que avui s'anomena Teresa de Pallejà.

El 19 de novembre de 1919 van tenir lloc els actes de col·locació d'aquesta primera pedra que van ser molt i molt concorreguts i lluïts tal com recull La Veu de Catalunya en un parell de números editats aquell mateix mes.

Per raons de cabuda es va replantejar la ubicació del projecte i, finalment, es va comprar per 18.000 pessetes la parcel·la on actualment hi ha l'Asil Gomis que era propietat del senyor Lluís Marià Vidal. Es van iniciar les obres i es va construir tota la carcassa, respectant moltíssim els detalls i l'estil del primer projecte de Josep Azemar.

Un cop acabada aquesta primera fase, Josep Parellada, en nom de la seva esposa, el 1932 va fer donació perpètua de l'edifici i dels terrenys annexos a Josep Irla, en qualitat de comissari delegat a Girona del govern de la Generalitat de Catalunya. La Diputació va ser qui va acceptar les condicions en sessió del 27 d'abril de 1932.

Entre 1934 i 1936 s'hi posa calefacció central, aigua calenta, mobiliari i utensilis. La Diputació va aprovar el pressupost per construir la sala d'esbarjo i d'habilitació de l'hostatge de les Germanes de la Caritat. El responsable de les obres va ser l'arquitecte Emili Blanch.


El dia de la col·locació de la primera pedra de l'Asil, el 1919.

Lídia, la musa d'Eugeni d'Ors

Era el febrer de 1937 quan van arribar les asilades. L'edifici va sofrir desperfectes notables el 1939 a causa de diverses explosions. Durant anys l'administrador, senyor Antoni Fages, va reclamar que s'hi poguessin hostatjar matrimonis però mai ho va aconseguir. L'edifici va estar en actiu durant 32 anys, fins al 18 de febrer de 1969, quan les asilades van marxar cap a Girona i es va tancar el centre.

Entre les asilades que hi van fer estada, segurament la més mediàtica va ser la Lídia Noguer Sabà, la qual, gràcies a Salvador i Anna Maria Dalí, hi va estar allotjada tres anys, des del 1942 fins al 1944 i que va morir convençuda d'haver estat la musa d'Eugeni d'Ors.

A partir del trasllat de les asilades a Girona, l'edifici va estar 41 anys tancat i, malgrat tots els ajuntaments que es van anar succeint van posar en els seus programes la reobertura del centre amb destins ben diferents, cap va aconseguir desencallar el tema. Entre aquests possibles usos hi va haver des de la seva conversió en una residència d'esportistes, la transformació en una casa de colònies, el seu ús com a museu i lògicament el seu retorn a un ús com a asil.

Un silenci trencat pels artistes

L'única utilització de l'edifici durant aquestes quatre dècades de silenci va ser la que van dur a terme un grup d'artistes integrat per Miquel Duran, Antoni Federico, Víctor Pérez-Porro i A. K. Wisniewsk, els quals el 2002 van ocupar l'espai i, sota el títol de (re)visions, van presentar una exposició d'art contemporani que va ser visitada per més de cinc mil persones i que va fer evident el potencial que l'espai tenia. De fet, allí s'hi van fer presentacions de llibres, recitals poètics, concerts i representacions teatrals.



L'exposició que ara exhibeix l'Asil Gomis. Foto: Falgués Fotografia.


Finalment, l'any 2010, curiosament cent anys després del primer projecte, i després de molts canvis en la propietat de l'edifici, es va dur a terme una rehabilitació de la planta principal i seguint el projecte dels arquitectes Lluís Gratacós i Joan Falgueras, es va convertir en el primer centre d'atenció integral a la gent gran en l'ambient rural.

Des d'aleshores el centre funciona i acull 24 persones. Tot i això, encara queden moltíssims espais per recuperar i per aquest motiu, l'actual Ajuntament ha volgut celebrar el centenari de la col·locació de la primera pedra amb un seguit d'actes i amb una exposició que posen en valor la feina feta i el potencial dels espais encara pendents de recuperació.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook