26 de novembre de 2019
26.11.2019
Figueres

Difícil equilibri entre conservar i dotar de nous usos el patrimoni cultural empordanès

Alguns monuments de la Generalitat lloguen espais, però això no ha atret la iniciativa privada

25.11.2019 | 19:54
Una visita al castell de Requesens

Quin és l'estat de salut del nostre patrimoni cultural? La manca de recursos de les institucions, la inexistència d'un Pla estratègic global, la falta de rendibilitat de les inversions i la poca connexió emocional de la gent són alguns dels hàndicaps amb els quals «batallen» els responsables de gestionar i preservar el patrimoni immoble català. Per a Marina Miquel, responsable de l'Àrea de Monuments i Jaciments dins l'Agència Catalana del Patrimoni Cultural de la Generalitat, «resta pendent com implicar la comunitat» d'una forma continuada, un factor que es va evidenciar com a decisiu durant una de les taules rodones del cicle «Repensem» organitzat recentment per l'Institut d'Estudis Empordanesos a Figueres.

Miquel va posar com a exemple l'Aplec de Santa Creu de Rodes iniciat fa nou anys i que atrau prop d'un miler de persones provinents dels nou pobles de l'entorn. «Són gent que potser no tenen res en comú però que allà es troben. Experiències com aquesta demostren aquesta identificació de la gent del territori amb el patrimoni i aquest és un dels grans actius que tenim», explicà Marina. Si comparem això amb el moviment social engegat als anys 60 per recuperar el patrimoni de la comarca, ens trobem a anys llum. Com recordà Sebastià Delclòs, activista i promotor del patrimoni empordanès, «protegir no costa diners». Per ell, «si no hi ha diners, posem-hi imaginació, com ho vam fer nosaltres».

Desaparició dels fantasmes

Segons l'arquitecte municipal de l'Ajuntament de Figueres, Joan Falgueras, allò que dona un valor al patrimoni és «l'obsolescència, un terme lligat amb la memòria». Que aquest patrimoni torni a ser utilitzat «no és una anomalia, sinó que hauria de ser una qüestió assumida amb normalitat». Cal tenir en compte, però, que això significa «introduir tensions, violentar algunes coses, la desaparició del fantasma que hi havia, ser conscients que hi haurà danys col·laterals». En alguns casos, això ha generat molta polèmica, només cal pensar en la rehabilitació del monestir de Sant Pere de Rodes.

Aquest monument, juntament amb divuit més, entre ells la canònica de Santa Maria de Vilabertran o Empúries, formen part del catàleg de monuments nacionals que gestiona la Generalitat. En tots ells, s'ha cercat la rendibilitat social i econòmica, aquesta darrera una fita no assolida, com reconegué Miquel. «No és viable ara per ara, no sé si no hi ha capacitat de generar nous usos que permetin generar una explotació més alta més enllà de lloguers puntuals i la venda d'entrades», es preguntà.

En aquest sentit, la Generalitat dona l'oportunitat a tothom de llogar espais dels equipaments per fer-hi conferències, concerts, teatre, casaments, filmacions de pel·lícules o espots, entre altres. La realitat, però, és que «la iniciativa privada no aposta per associar usos privats a béns nacionals».


Un casament a la canònica de Santa Maria de Vilabertran. Foto: Conxi Molons.

Lluís Bayona, cap del Servei de Monuments de la Diputació de Girona, tenia clar que «l'ús» dels monuments «és el que pot fer que es preservin o no». Això i que «no generin despeses». A banda de l'ús, també es constatà el sentit de pertinença, a la baixa durant les darreres dècades. «El ritme del patrimoni és un ritme de generacions no de cicles electorals», va explicar Falgueras tot afegint que s'ha de continuar preservant «sense pretensions i sense parar».

D'altra banda, els privats que volen preservar el patrimoni ho tenen molt difícil. Molts opten per alliberar-se'n tot i que ara ja no és tan fàcil. Com explica Miquel, fins a finals dels 90, la Generalitat acceptava donacions. És el cas de la Cartoixa d'Escaladei (La Morera de Montsant) o el castell de Miravet (Ribera d'Ebre). El principal problema dels privats era «garantir la seguretat i el manteniment». La Generalitat, però, va haver de deixar d'acceptar-les, ja que la restauració i, consegüent, manteniment i dotació de serveis suposava un desgast econòmic molt important. En alguns casos, l'administració local li ha pres el relleu.



Una visita a Requesens. Foto: Facebook Castell de Requesens.

La trista realitat dels privats

Però els privats que no volen optar per aquesta via, han de fer mil invents per mantenir-lo i, molts cops, no reïxen. Les sol·licituds d'ajuts són, a més, un entremat complex, quasi inviable. Així ho testimonià Conxita Esteba, representant de la propietat del castell de Requesens, a la Jonquera. A banda de sentir-se totalment sols i ignorats –destacà el suport del Parc Natural de l'Albera–, Esteba admeté que la realitat de Requesens «és una mica trista» i que la pervivència passa «per fer rendible la inversió», quelcom que confessà que és molt difícil. Les inversions d'un privat, va dir, tenen el mateix objectiu que les públiques: aconseguir «un retorn en turisme».

Per Esteba és ben clar que a Requesens l'administració pública l'ha «menystingut». «Es manté dempeus però no és visitable, la inversió que ha de fer la propietat és tan enorme que no es pot fer», afirmà tot afegint que «intentem mantenir el que tenim i, si ho aconseguim, ja és molt».


Marina Miquel, responsable de l'Àrea de Monuments i Jaciments de l'Agència Catalana del Patrimoni. Foto: Borja Balsera.

Marina Miquel: «Molts dels monuments no estan equipats per fer coses que ens demanen»

Llicenciada en Història Medieval per la UB, Marina Miquel entra el 2008 com a cap de l'Àrea de Gestió de Monuments de la Generalitat. Va participar fa uns dies a la jornada Repensem impulsada per l'Institut d'Estudis Empordanesos, a Figueres.
 
Què es pot fer en un monument?
 
Tots els monuments són públics i amb la voluntat de donar-los uns usos públics, no tant d'ingressar, tots estan a disposició dels privats per realitzar-hi activitats. Quan són activitats culturals, hi col·laborem i normalment no tenen cap cost econòmic però en privades, com filmar una pel·lícula o un casament o reunió empresarial, està regulat per unes taxes públiques de la Generalitat. Depenent dels espais que es vulguin utilitzar, de les hores, hi ha unes taxes determinades. És una obligació posar aquests monuments a disposició de la ciutadania.
 
Aquesta fórmula funciona?
 
Depèn. A Sant Pere de Rodes, el que de tant en tant es fan són rodatges, però el que més retorn econòmic ens dona són les filmacions d'anuncis de cotxes. Utilitzen la carretera i l'aparcament de la pallera i cobrem unes taxes sobre aquells usos.
 
Es busca potenciar-los?
 
Segurament requereix algun esforç més de difusió. A més, l'Agència també té uns criteris i unes normes perquè no tot es pot fer en un monument. Quan algú ens ha demanat –i això ens passa sovint– tancar Sant Pere de Rodes tot un dia, pagant el que sigui, perquè un grup vol fer un esdeveniment privat, hem dit que no perquè abans és tota la ciutadania. Són Béns Culturals d'Interès Nacional i hi ha uns límits.
 
L'altre monument a la comarca és la canònica de Vilabertran.
 
Aquí, els darrers anys hem fet un esforç per adequar el que és l'Hort del Prior. Allà hi fem algun acte durant la Schubertíada. És a dir, és un espai que es lloga, que està a disposició, però no hem tingut ni una sol·licitud.
 
Per què creu que passa?
 
Fer coses en un monument per un privat té el valor monumental afegit de l'espai, però són espais que, normalment, no estan equipats per moltes de les coses que ens demanen, com ara casar-se o una reunió. Per molt que tinguem calefacció al Palau de l'Abat, a Sant Pere, el mes de febrer no es podrà fer. Quan ho demana més la gent? Doncs en temporada alta, a l'estiu, que és quan hem de dir-los que no perquè interfereix en l'ús principal, que és la visita.
Compartir a Twitter
Compartir a Facebook