Lluís Albert, músic: «Jo em passejo per l'Empordà com si fos casa meva»

Asseguts còmodament en el sofà del menjador familiar a la mítica finca Clos del Pastor, conversem. Recuperant-se d'una caiguda recent, m'explica, amb to vigorós i animat, el seu idil·li amb la música, em parla de cançons, de nous projectes, de la família i, per descomptat, de la seva padrina i tia, l'escriptora Caterina Albert.

Veig que l'agafo enfeinat (hi ha tota la taula del menjador plena a vessar de carpetes i papers)

Sí, he donat a la Diputació de Girona tota la biblioteca que tenia de partitures, però no hi ha ni una obra meva. Això vindrà després. En una llibreta vella, hi anotava tots els autors barrejats. No pensava mai que ho donaria.

Són partitures?

Hi ha tots els arranjaments que vaig fer durant els tretze anys que vaig ser director de l'Orquestra de Cambra de Girona (1983-1996). Ara se sent molta música, però en aquell temps hi havia pobles on només se'n sentia el dia de la festa major. Vaig creure que, si era una orquestra de la Diputació, se n'havien d'aprofitar els contribuents. Ràpidament els meus programes van tenir molt d'èxit perquè el primer que feia, quan em telefonaven, era preguntar si hi havia algun orfeó, autor conegut o estudiant de música en el poble. I, patapam, quan hi anàvem ho tocàvem.

Molta feina afegida, doncs.

Molta, perquè havia de fer els arranjaments especialment per a aquell concert però, al mateix temps, invitava que actuessin molts xicots del poble. I així, al final de la temporada, fèiem un concert al Teatre Municipal de Girona on feia actuar els cors i joves que havien actuat durant l'any. Eren concerts formidables. A més, vaig inventar un sistema nou perquè els petits, que tocaven una flauta normal, poguessin tocar de seguida un instrument transpositor. Tinc fotos de com omplíem el Palau de la Música.

Lluís Albert mostrant un disc de música catalana de l'Orquestra de la Diputació. Foto: Eduard Martí.

Això ve de quan vostè impartia ensenyament musical a les Escoles Laietània de Barcelona.

Més de trenta anys, sí. En aquells temps, en els plans d'estudi no hi havia ni música i ho fèiem amb empentes i rodolons. Amb això vaig aconseguir crear afició i això val més que tot. Quin goig dona ara pensar que d'una escola normal han sortit molts professionals de la música.

Lluís Albert no va néixer a l'Escala, però és com si ho hagués fet.

Per pega. Nosaltres residíem a Barcelona, però el meu pare tenia la ceba que tots els fills nasquéssim a l'Escala. Per als dos germans grans la cosa va servir, però per a mi, i amb les visites prèvies al part, el metge no aconsellava fer-ho aquí, on la llevadora era ja molt gran. Així vaig néixer a Barcelona. D'una part em recava molt, però després em vaig alegrar perquè jo m'he guanyat a pols el ser escalenc.

De petit hi venia sovint?

Cada cap de setmana i per les festes. A Barcelona no m'hi vaig aclimatar mai. El meu paisatge era l'Escala. Tinc dibuixos que enviava a la meva padrina (Caterina Albert) i sempre apareix Cinc Claus perquè aquí, per mi, era el paradís, on em rebolcava per les palleres...

El compositor Lluís Albert, amb la vella carpeta on apuntava els arrenjaments de partitures. Foto: Eduard Martí.

Una Escala molt diferent d'ara.

I tant. Hi havia hagut molta misèria i la gent vivia molt a préstec. Totes les botigues tenien una llibreta i anaven a fiar. Quan hi havia una bona pesca feien les paus. Hi havia molta confiança.

A què es dedicava el seu pare?

Era advocat però quasi no va exercir. Tenia prou feina a cuidar-se del patrimoni familiar. I va tenir la pega que va tenir un atac de feridura molt jove i es va veure obligat a donar-me poders generals. La feinada que vaig tenir durant una colla d'anys per fer una partició equitativa entre tots els germans. Van ser quasi set anys adobant les teulades dels masos, fent tabulacions... I tot ho feia córrer amb un caràcter optimista. Primer hi anava en bicicleta, després en una moto de segona mà. M'ho prenia esportivament, sempre m'ha agradat el camp. I saps el goig que em dona veure a la sortida de l'Escala una esplanada verge que jo vaig salvar. El promotor d'Empuriabrava em donava el que volgués, i jo no vaig voler-ho vendre. M'estimo el meu país.

Qui va animar-lo a fer música?

A casa eren melòmans, però el meu pare es va endur un desengany perquè a ell li hauria agradat que em dediqués a la política. Sort, perquè ara seria a la presó. (riu)

I com va acabar estudiant-ho?

De seguida vaig despuntar. Quan van estrenar al Palau de la Música el meu Concert en sol menor per a piano i orquestra (1959) va tenir un èxit fabulós. Em van comparar amb els millors músics del món. Vaig tenir sort que el regidor de Cultura de Barcelona era el bisbalenc Narcís de Carreras que va donar suport a la gent d'aquí. Ell li va dir a en Toldrà que m'havia d'estrenar l'obra.

Recorda els seus mestres?

El meu primer mestre particular, a banda dels del Conservatori, va ser en Cassià Casademont de Banyoles. Vivia al carrer Balmes i era un deixeble predilecte d'Enric Morera. Així és com si hagués estudiat amb el mestre Morera, perquè em feia fer els mateixos exercicis. Tenia un geni, pobre. Ja gran va tenir molts disgustos familiars. A mi em va agafar simpatia i, més que per la mòdica paga, per ell el millor era anar a la Rambla de Catalunya a passejar amb mi. Gesticulava, totalment absent de la gent, sobre el dia que va estrenar tal cosa o tal altra. Si algun dia jo arribava tard i no podíem passejar, llavors ho trobava tot malament. Bé, com tants d'altres, no se li va fer justícia.

El despatx de Lluís Albert amb les fotos de grans mestres que l'influiren i el piano amb el que treballava. Foto: Eduard Martí.

Li inculcà l'amor a la sardana?

No, pensa que jo ja vaig aprendre el repartiment de les sardanes amb el pare mentre m'ensenyava a anar a vela. Ell, que també formava part de grups de rondalles, encara ballava amb el pas antic. Així que em vaig trobar que quan jo anava a ballar només podia fer-ho amb iaios com ell. Després em va servir, quan ja s'havia perdut, per recuperar-lo amb el primer esbart escalenc. Els hi vaig ensenyar a ballar l'antic contrapàs, les sardanes curtes i encara ho fan.

Vostè toca la tenora, el tible, l'oboè, la viola...

Els compositors els haurien de saber tots. Tocar-los tots és impossible pel que exigeix un sol instrument, però conèixer-los bé, sí. Els directors que dirigeixen obres universals que ja estan impreses, tenen un mèrit molt relatiu perquè no han de preocupar-se de res. Però quan compons és importantíssim entendre que a cada nota li has de posar també les arcades com tu vols. Seria com si en un llibre no hi hagués puntuació.

Quan va dirigir per primer cop?

A l'Escala, vaig tenir molta sort amb la coral femenina Empòrium per a la qual vaig escriure moltes obres. Un compositor, si no té accés a una orquestra o un orfeó, malament, perquè tots escriuen per l'instrument que tenen al seu abast. Aquí, quan ningú parlava d' El cant dels mesos, de Víctor Català, totes elles el sabien i van anar escampant moltes obres d'ella que jo les havia musicat.

Ella també el va influir?

Vaig tenir sort de la meva padrina. Durant la postguerra, les cases requisades les van tornar a tothom menys a nosaltres, per rojos separatistas. Això va fer que amb la meva padrina, que normalment l'hauria vist de tant en tant, hi acabés vivint i m'anés formant a la seva manera. Jo vaig ser el Lluís Albert que ella volia. No hauria estat el que soc ara, si no hagués estat per ella.

Ella l'anava conduint?

Parlava tant de la terra... Mira, el dia 7 de desembre es farà un concert de Nadales a l'Alfolí de la Sal on s'estrenaran quatre peces compostes per mi que ella m'havia cantat quan jo tenia disset anys. Aquest material temàtic, tan impregnat de les arrels populars, em va influir en la manera de fer música. Molts crítics així ho reconeixen.

Així neix el seu llibre Cançoner de l'Empordà

La meva tia i la seva germana, la tia Amèlia, que també les coneixia aquestes cançons, me les cantaven i jo les vaig anar recollint. És ben bé que vas a puar en les arrels de la terra. Jo em passejo per l'Empordà com si fos casa meva. No hi ha poble que no em suggereixi alguna cosa.

Quan va venir a viure amb la seva tia l'Escala, on s'estava?

A la casa pairal, a can Punton. Dormia al mateix llit que havia dormit i mort el meu avi, m'impressionava. Aquí, vaig venir jo sol perquè el meu pare, amb molta vista política, el juny de 1936, quan jo acabava de fer 13 anys, va veure que no era prudent anar a l'Escala. Recordo que tots els vagons de tren anaven pintats amb la bandera de la FAI (Federació Anarquista Ibèrica). Però vaig fer una bramada tan considerable, que la mare m'hi va acompanyar. Vaig veure cremar l'església de l'Escala. Jo estava jugant a casa en el jardí, tirant amb una escopeta que m'havia regalat la padrina per les excel·lents notes, i vaig sentir com queia l'altar barroc. Va ser espantós. I no van gosar assassinar el meu oncle i la meva tia pel prestigi que tenia. Era molt perillós. En el cementiri vell de Cinc Claus s'escoltava com assassinaven la gent.

Com copsava la seva tia quan era un adolescent?

Jo me l'estimava molt perquè, quan vaig decidir ser músic, el meu pare va tenir una reacció exagerada i ella va ser l'única que va parar el cop. Tothom m'aconsellava que no ho fes. El pare sabia que en música no val penjar títols en una paret, són carreres que es presten a una gran frustració i li sabia greu. Vaig tenir sort perquè l'últim cop que ell va sortir al carrer va ser per anar a l'estrena d'una obra meva. I l'acompanyà un íntim amic de joventut, Ramon Andreu.

Quina va ser la primera obra?

La meva Opus nº1 van ser uns goigs per a la Maredeu del Pedró que em va proposar Joan Puig Sureda, el gran metge de l'Escala que es va fer cèlebre perquè operava i per les sutures feia servir nusos mariners. La música era d'en Barceló i Matas, poeta i íntim amic de la tia.

Fou l'inici d'un treball immens.

Em quedo meravellat de com vaig poder fer tant i tot ha sortit d'aquesta mà (m'ensenya la mà dreta).

Què és el que li dol més?

Moltes de les coses que he fet a la vida han donat resultat, però em sap greu que Figueres hagi claudicat en això de ballar amb els braços baixos. Només aguantem a l'Escala.

Tot ho explica al seu llibre Contra la falsa sardana

A Barcelona em va costar molts disgustos, perquè tenia les penques d'anar a tocar a la plaça Sant Jaume amb aquest lema rere el paper. Moltes entitats van deixar de tocar sardanes meves, però la veritat s'imposa perquè ara ells mateixos em fan homenatges.

Entre els múltiples reconeixements que li han fet destaca la Creu de Sant Jordi rebuda enguany.

Algunes d'aquestes Creus són una mica discutibles, però si no van avalades per la gent, no se'n sent a parlar més. En el meu cas, no només la gent ho avala, sinó que reconeixen que ho haurien d'haver fet abans. El que em plau més és la simpatia de la gent, però em sap greu pels meus fills perquè la meva generositat l'han pagat molt cara. Ara, la millor herència que els puc deixar és que diguin que el teu pare era una excel·lent persona.

El seu compromís amb el país també ha estat ferm.

Soc un separatista convençut i declarat. A la revista Destino vaig ser el primer que vaig començar a fer una secció dedicada a la sardana, donant a conèixer una colla de gent desconeguda, fins i tot, en el seu poble. Mai ho vaig fer amb cap pretensió. Tenia acadèmia de música a Barcelona i el primer que inculcava als meus deixebles era «acostuma't a veure en cada músic un company, no un competidor». I jo he donat exemple sempre.

Lluís Albert amb la seva dona Montserrat, pilar indiscutible de la seva vida. Foto: Eduard Martí.

La família, el pilar més solid del músic i el vincle amb Pau Casals

La família, el pilar més solid del músic i el vincle amb Pau CasalsSi el mestre Albert va bolcar-se tant en la música va ser gràcies al suport incondicional de la seva dona Montserrat (1923). Els dos es van conèixer fa més de set dècades. Ella cantava a l'Orfeó Laudate on Albert feia de mestre. «De seguida la vaig fixar», riu el compositor. El 1951 es casaven. Una foto d'aquell enllaç llueix sobre la xemeneia del menjador. Junts han tingut tres fills-el gran va morir fa uns anys- i tres filles, deu nets i sis besnets. Com a curiositat, la família de la Montserrat coneixia Pau Casals. «M'havia pagat alguna orxata, era molt xarman», diu ella. Al despatx del mestre, també trobem una carta que Casals va enviar a Albert el 1953 agraint-li la dedicatòria de la sardana Et recordem.

La carta que va enviar-li Pau Casals a Lluís Albert agraint-li la sardana dedicada. Foto: Eduard Martí.