19 de novembre de 2019
19.11.2019
Figueres

Emilio Pérez Belda: «Dalí veia en Pérez Piñero l'home capaç de fer realitat els seus somnis metafísics»

L'arquitecte va ser a Figueres fa poc per parlar del seu pare, també arquitecte, qui va dissenyar la cúpula daliniana

19.11.2019 | 07:50
Fede Luque presentant a Emilio Pérez Belda al Museu Dalí

El 2004, coincidint amb l'Any Dalí, Emilio Pérez Belda (1958) va ser a Figueres. Aleshores s'emocionà en veure com els figuerencs recordaven al seu pare, Emilio Pérez Piñero (1935-1972). Més ho va fer quan l'aleshores alcalde Joan Armangé li va dir una frase que sempre agrairà: «La cúpula és per als figuerencs la nostra Torre Eiffel».

El seu pare, Emilio Pérez Piñero, va ser el responsable de dissenyar la cúpula geodèsica del Museu Dalí, símbol de l'«skyline» de Figueres. Fa uns dies va ser justament en aquest espai per parlar de l'arquitecte i de l'home que la feu possible.


De nou a Figueres per parlar del seu pare.

Sí, i molt agraït i també sorprès perquè feia tant temps que ningú es recordava de la figura de Pérez Piñero i més que sorgeixi de la ciutadania. Per mi és un orgull.

Sap com va conèixer Salvador Dalí?

No ho tinc molt clar, però Dalí volia fer la cúpula geodèsica en el seu museu. Coneixia Fuller, crec que personalment, perquè passava temporades als Estats Units. Suposo que en posar-se en contacte, devien veure que costava molts més diners dur l'enginyer que fer la cúpula. Aquesta no era molt complicada perquè era petita. Com les obres les finançava el Ministerio de la Vivienda, des d'allà se li va suggerir agafar un murcià que feia coses. Dalí, una mica desconfiat, li va preguntar al mateix Fuller. Així es van conèixer, també crec que a través de Bofill.

La relació va ser fluida.

Sí. Com explica l'alcalde Guardiola en el seu llibre, el meu pare el va anar a visitar i li va mostrar maquetes i Dalí va quedar meravellat amb el que feia. El pintor el tractava amb una deferència i una estima especial i el meu pare, en una entrevista a l' ABC, uns dies abans de morir, l'anomenà el diví Dalí.

Quins dos personatges.

Molt interessants. Jo crec que Dalí va veure en ell l'home capaç de materialitzar els seus somnis més metafísics. Les estructures de Pérez Piñero li permetien fer art. I tenien uns quants projectes junts. Fins i tot, alguna promoció d'habitatges que es va quedar en res.

Per poc li passa el mateix a la cúpula.

Va quedar a mig fer. La capa interior s'estava provant, perquè no s'havia fet mai una cosa tan petita i tan deformable. L'estaven provant quan va morir Pérez Piñero. L'última nit la va passar a Portlligat, a la casa de Dalí. Quan mor, Dalí es queda una mica espantat perquè la cúpula estava a mig fer. La meva mare s'ho va prendre com un compromís i es va bolcar en el tema juntament amb un oncle meu enginyer que la va acabar. Jo també hi vaig col·laborar en el càlcul de la segona capa. En un estiu, ho vam tirar endavant i es va fer a l'any següent.



Emilio Pérez Belda, sota la cúpula daliniana dissenyada pel seu pare. Foto: Eduard Martí.


Vostè devia ser quasi un nen.

Tenia 14 anys i la col·laboració fent la cúpula va ser una mena de joc. A la meva edat, jo seguia les instruccions del meu oncle. Era un home molt nerviós, no podia asseure's i jo m'encarregava de fer els càlculs que ell no tenia paciència per fer. Aleshores no hi havia calculadores. Mira, el treball que vam fer durant tres mesos, ara un ordinador ho fa en deu segons. Tot ha canviat tant!

A Pérez Piñero l'han qualificat d'home avançat al seu temps, amb unes idees que les hi comprava la Nasa o la Navy.

Els biòlegs de la Nasa van descobrir que la pols lunar feia créixer alguns vegetals més de pressa que a la Terra i van tenir la idea peregrina de fer un hivernacle a la Lluna. Buscant patents van trobar les de Pérez Piñero. Li van encarregar fer-ne un estudi però, és clar, en ple franquisme, les cartes li arribaven a ell al cap de mesos. Ell va fer una proposta, però quan va arribar als Estats Units ja feia uns quants mesos que havien abandonat la idea pensant que a ell no li interessava. El mateix amb la Navy, que volia fer bases a l'Antàrtida.

Què el feia tan especial?

Les estructures com la cúpula són el que va fer més, potser perquè eren més barates i senzilles, però ell era especialista en la plegabilitat. Moltes de les seves estructures són vigents ara i es mantenen dins l'avantguarda. La resta arriba per afegitó. En el cas de la cúpula geodèsica, la idea que ell va aportar va ser fer-la amb aquest perfil.

El 1964 presenta un pavelló transportable de 8.000 m2 a Madrid.

Franco volia fer una exposició dels 25 anys de pau i els guanys del règim. No hi havia ni el lloc on fer-la ni els diners i van trobar-lo a ell i a les seves estructures desplegables. Va tenir la peculiaritat que va ser el primer edifici a escala internacional que es va fer així i d'alumini, un material poc conegut i poc treballat. L'única empresa amb capacitat per fer-ho en el poc temps que hi havia era Construccions Aeronàutiques i per això va caldre recalcular-ho tot. Va ser forçat, però alhora una primícia mundial.

La trajectòria professional del seu pare s'allarga només deu anys però amb uns resultats impressionants.

Anava a una velocitat sorprenent. Contínuament deixava enrere models sense desenvolupar. I entre això i viure...

Quin és el record més viu del seu pare?

Que no hi era mai, viatjava molt. La mare és qui ens va educar. Amb la mort d'ell, als 33 anys, ella decideix marxar a Madrid. Va ser molt valenta. El meu pare era carinyós, fins a cert punt, i força estricte. Jo, però, tinc més vivències amb el meu avi, que era molt recte però entranyable, que amb ell.

Vostè va estudiar també arquitectura.

Jo havia de ser com el meu pare i això va ser una llosa que m'ha pesat molt, però és el que toca.

També li ha interessat l'enginyeria.

Els amics em diuen l'enginyer per ofendre'm, però no ho fan en absolut. Ara, jo sempre he viscut de l'arquitectura tradicional, però sempre faig petites incursions en el tema de Pérez Piñero.

El 1992 la família impulsa la Fundació.

Veient el poc interès que ja tenien les meves germanes i que els meus fills no en tindrien cap, i se'm va ocórrer fer-la a Calasparra (Múrcia) d'on era i on tenia el taller. La idea és difondre i mantenir la seva obra.

També impulsen un Centre Superior d'Estructures Singulars. Què és això?

És un centre dependent de la Fundació dedicat a la investigació però que té poc funcionament per falta de mitjans. La idea és recollir alumnes becats d'Enginyeria i Arquitectura d'arreu del món i avançar en aquest tipus d'estructures, algunes de les quals encara no s'han superat perquè es basen en mètodes molt complexos. Això ha fet que les estructures deplegables s'hagin fet poc i sempre dins l'àmbit domèstic, tot i que les de Pérez Piñero tenen l'avantatge que són ideals per fer-les en gran. Això porta problemes que no s'han resolt per falta d'informació i de desconèixer per on anava. Tampoc ningú ens ha demanat la informació que nosaltres tenim a la Fundació.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook