Quan M. Engràcia Mesquida (Figueres, 1945) va apuntar els seus fills a classes de dibuix i pintura amb Ramon Pujolboira i, més tard, amb Josep Ministral, a La Cate, poc s'esperava que qui quedaria enganxada seria ella. D'això ja fa quaranta anys i, des d'aleshores, no ha deixat de bolcar sobre la tela tot allò que observa, viu i sent. Part d'aquestes obres, les més recents, s'exhibeixen aquests dies, i fins a finals d'any, a la galeria Ventós de Figueres sota el títol «Intervals de colors».
Aquells cursos a La Cate, que es feien els dissabtes, van donar-li a Mesquida la valentia de seguir. «Sempre m'havia interessat pintar, però em faltava confiança», reconeix. A partir d'aquesta base, d'aquesta obertura de mirada, Mesquida va seguir el seu camí en solitari compaginant-ho amb la quotidianitat familiar -és mare de cinc fills- i amb la feina. Assegura, però, que no va ser difícil trobar el seu llenguatge, que va sorgir amb naturalitat, com si, d'alguna manera, l'estigués cercant.
El color, dins les seves obres, és molt rellevant, però aquest va anar prenent protagonisme a mesura que el temps avançava. Per Mesquida, el color «és natura, miro d'expressar el color que veig», afirma tot afegint que ella beu de tot allò que fa: caminar, veure una obra de teatre, anar a concerts... «Tot això ho faig de cara a pintar, amb allò que disfruto».
L'artista, just unes hores abans de començar a muntar l'exposició. Foto: Eduard Martí.
Mesquida no pot explicar com ho fa ni per què ho fa. «A vegades començo amb una idea i després en tornar-hi i mirar, en segueixo una altra, giro el quadre, depèn», diu. És per això que les seves teles acumulen capes i capes de pintura amb colors que sobresurten com respirant, renaixent i alhora creant imatges que cal veure prenent distància. «És un procés molt intuïtiu», reconeix.
Entre les obres que presenta ara a Figueres hi ha peces nascudes després d'un viatge al Marroc. Influïda pel que va veure allà, Mesquida ha creat pintures amb camins sinuosos que s'entrecreuen però no es troben mai, camins sense principi ni fi en els quals un es pot perdre sense por ni neguits. També hi ha una sèrie de quatre grans teles dedicades a les quatre estacions. Aquesta, diu l'artista, va sorgir sense ser-ne del tot conscient. A més, les peces les ha batejat, cosa que no fa mai. Sí que ho ha fet amb l'exposició que ha anomenat Intervals de colors i que li va presentar, dissabte passat, l'escriptor i amic Àngel Burgas.
Un moment de la inauguració de l'exposició, a la galeria Ventós. Foto: Facebook Josep Maria Bernils.
El secret, la mirada
El secret, la miradaMesquida ha anat exposant de forma irregular tant a la Jonquera, on viu des que es va casar, Vilajuïga, el Port de la Selva i Olot, territoris tots ells familiars. Encara recorda la darrera que va fer a Figueres, a la desapareguda galeria Fajol. «Si la gent no veu el que fas, de què serveix? La pintura ha de ser mirada», conclou. Per ella, el menys important és vendre. L'observació que en fan els altres de l'obra o veure-la exposada és el que li dona l'empenta per seguir.
