15 de novembre de 2019
15.11.2019
Castelló d'Empúries

La primera circumval·lació al món conegut d'Elcano i Magalhães centra una xerrada

El catedràtic d'Història Moderna, Xavier Gil, ofereix una conferència dissabte per narrar la gesta

15.11.2019 | 13:55
Carta nàutica on es pot veure la ruta de l'expedició

Un 20 de setembre de 1519, cinc naus espanyoles i 239 homes sota les ordres de l'experimentat navegant portuguès Fernão Magalhães emprengueren un viatge inèdit per arribar a les cobejades illes de les espècies, les Moluques (Indonèsia). En el camí, la majoria perdrien la vida, entre ells Magalhães, però la gesta, que durà tres anys, perdurà com la primera volta al món coneguda. Sobre aquesta fita, de la qual se celebren els 500 anys, el catedràtic d'Història Moderna de la Universitat de Barcelona, Xavier Gil, ofereix una conferència aquest dissabte a les 6 de la tarda a la capella de Santa Clara de Castelló d'Empúries.

En aquells temps, les espècies eren «vitals per a la vida quotidiana, tant per a rics com per a pobres, perquè servien per conservar els aliments, donar-los gust o simular els que no estaven en bones condicions», explica Gil. Els primers europeus que havien arribat a les illes de les espècies eren portuguesos. Magalhães era un d'ells, però «es va enemistar amb el rei de Portugal i va oferir a Carles I d'anar-hi per Occident trobant un pas que creués «el recent descobert Nou Món, i no per Orient, vorejant el litoral africà», una ruta sota control portuguès, diu Gil, tot argumentant així que «tota la logística i el capital per finançar-ho» eren d'origen espa­nyol.



Magallanes i Elcano, els dos mariners experts, protagonistes d'aquesta expedició.


Així, Magalhães és nomenat capità general de l'expedició. Des de Sevilla salpen cinc naus baixant pel Guadalquivir i arribant al port de Sanlúcar de Barrameda «on es queden unes quantes setmanes per proveir-se». Aquelles naus, tipus caravel·la, «eren l'últim crit de la tecnologia» que facilitarien l'expansió europea per ultramar. Els mariners que se sumaren a l'empresa, entre ells el basc Juan Sebastian Elcano, eren «aventurers» del sud d'Andalusia amb experiència, tot i que també reconeix que n'hi havia de l'interior de Castella. «El seu interès era anar a fer negoci», comenta l'historiador. De fet, de tot allò que aconseguissin, la Corona només es quedava «el quinto Real».



Les naus que van utilitzar per fer l'arriscat viatge eren cinc caravel·les, tecnologia punta del moment.

Fam, malalties i enfrontaments

El viatge, però, va patir complicacions: fam, malalties i «enfrontaments». Un dels que protestaren va ser Elcano, tot i que «no va perdre la vida» i va seguir sent home de confiança del capità. Ja a les Filipines, després d'un agònic viatge pel Pacífic, Magalhães va morir en un enfrontament amb un rei que no es va voler sotmetre. El comandament el va prendre Elcano. És aquí quan queda encara més marcat l'origen espanyol de la gesta tenint en compte que, després de tots els esdeveniments viscuts, Elcano decideix tornar per Àfrica, una ruta ja coneguda. Així, més de tres anys després, arriba a Sevilla una sola nau amb 18 homes i 27 tones d'espècies. Amb la seva venda «es cobriren les despeses de l'expedició». Per Gil, està clar que el viatge va obrir els ulls sobre molts aspectes, com els registres de canvis d'hora, però el cert és que aquella nova ruta per l'estret de Magalhães «no va ser molt transitada perquè era massa llarga i difícil». A més, entorn del 1660 «es va descobrir la tornavolta, el joc amb els vents» que garantia un viatge tranquil i segur.

Testimonis inèdits del viatge

Si els historiadors han estudiat la gesta, és gràcies a dues fonts. La primera, els diaris de l'italià Antonio Pigafetta, «un home culte que va prendre notes dia a dia i va sobreviure». Els diaris es van publicar amb «molt èxit» i fa poc s'han reeditat. La segona, conservada a l'Arxiu General d'Índies de Sevilla, la d'un auditor de la Corona que prenia notes «amb un caràcter més neutre» de tot el que passava, com ara les morts. Això serví per poder, després, pagar els salaris a les vídues. Fa pocs dies, però, s'ha fet pública una tercera font inèdita a l'Arxiu Nacional Torre do Tombo, a Lisboa: la declaració de Martín de Ayamonte, un grumet del Victoria que desertà, i que revela detalls del caràcter d'Elcano i les tàctiques dels natius per matar espanyols.



El catedràtic d'Història Moderna de la Universitat de Barcelona, Xavier Gil Pujol. Foto: UB.

El conferenciant

Xavier Gil Pujol és catedràtic d'Història Moderna de la Universitat de Barcelona, on ha estat director de departament entre 2009 i 2014. Premi Extraordinari de Llicenciatura, fou becat per la Fundación Juan Marck a Princeton University (1981) i research assistant del professor J.H. Elliot a Princeton.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook