Blai Manté (1972) és periodista de professió però ara exerceix de professor. Acaba de rebre el Premi Empordà de novel·la amb la seva primera obra de ficció, «Canteu, canteu, ninetes». Publicada per Brau Edicions i presentada fa uns dies a la biblioteca de Figueres a càrrec de l'editora i escriptora Maria Mercè Cuartiella, per l'autor ha estat una injecció per seguir escrivint. Previ «Canteu, canteu, ninetes», Blai Manté ja havia publicat llibres de denúncia mèdica, Les malalties invisibles, i d'interès històric. En aquesta entrevista ens en parla.
El periodisme ha influït en la seva escriptura?
Sí, sempre tinc tendència a incorporar la realitat per donar més força a la ficció. No és que tingui un afany de retratar el món, que també, però no és el motiu, sinó que la realitat dona veritat i versemblança a la meva ficció.
Com li neix l'interès per escriure?
Periodisme i literatura són dos mons en contacte, dos vasos comunicants. En el meu cas, de petit ja m'encantava llegir i vaig començar primer per la ficció, la literatura infantil, Ocell de Foc, la col·lecció Grumets de la Galera, autors que van sortir els primers anys de la transició. Ja més gran, em vaig aficionar als diaris, reportatges, coses que no eren ficció. També volia escriure, de petit. Era l'únic en què pensava.
Abans d'aquesta ficció, va publicar dos llibres punyents.
Van ser dos encàrrecs. Un dedicat a un grup polític d'acció directa de finals del franquisme, Front d'Alliberament Català, i l'altre sobre les malalties invisibles, denunciant la situació de les persones que pateixen fibromiàlgia i sensibilitat química múltiple. El va finançar el col·lectiu d'advocats Ronda perquè volien denunciar la situació de desatenció, incomprensió i, a vegades, maltractament d'aquestes persones.
Mentrestant ja feia ficció?
No, va ser quan va haver-hi un canvi en la meva vida. No podia treballar de periodista i vaig entrar en una escola de música a mitja jornada. Tenia estones i, com sempre m'ha agradat, vaig optar per la ficció sense cap mena de seguretat. Només perquè m'agrada escriure. Sempre vaig pensar que allò que feia aniria a parar al calaix.
Portada del llibre de Blai Manté.
Doncs no: primera novel·la i premi.
Fa molta il·lusió, sí, i estic molt agraït a la gent que impulsa el premi i, sobretot, a Jordi Imaz, que n'és l'ànima, perquè m'han obert una finestra que em pensava que es quedaria tancada. Ja feia uns mesos que l'havia acabat, l'havia presentat a algunes editorials sense resposta. Això dona ànims per fer alguna altra ficció.
A «Canteu, canteu, ninetes», opta per la primera persona.
Intenta ser molt fidel a l'oralitat de la llengua per donar-li ritme, gràcia i versemblança. Té una estructura curiosa, perquè va començar com una comèdia força convencional d'un músic en hores baixes que està a punt de ser abandonat per la seva dona i que troba una feina de monitor d'un grup de nois amb discapacitat. Aquí comencen les seves desventures però, de mica en mica, els joves van agafant importància i alhora un to més dramàtic, sense ser un gran drama, i tocant temes més seriosos. Comença sent una obra personal i acaba més coral. No ho tenia planificat, però el procés em va portar cap aquí.
El protagonista, aquest home en hores baixes, es diu també Blai, com vostè. És un alter ego
Va ser una decisió no inicial. Com que li posava moltes coses meves al personatge, vaig optar per posar-li també el meu nom. Ara, hi ha característiques seves que no tenen res a veure amb mi. Sabia que era arriscat perquè podia confondre el lector, però també creia que li donava un punt d'originalitat i feia que fos més creïble.
Un moment de la presentació del llibre a la biblioteca de Figueres. Foto: Eduard Martí.
Una d'elles és que és músic.
Tot i que m'agrada molt la música, a mi no se'm dona gens bé ni tinc talent musical, però era una manera de compensar aquesta mancança.
El vessant terapèutic de la música juga un paper destacat.
Sí, és això. Al principi no hi és gaire present, però va guanyant força. També és una eina que em serveix com a catalitzador de les emocions dels personatges.
En Blai marxa a Menorca per fer de monitor d'un grup de joves «disfuncionals». Aquest punt és important en el llibre?
Molt, perquè vull reivindicar aquestes persones que estan en desavantatge en el sistema i que no sabem comprendre perquè tenen unes peculiarietats diferents de l'estàndard. Volia donar-los relleu.
Entre ells, de fet, s'estableix un feedback
Sí, representa que un és el que ha d'ajudar però, al final, quasi surt guanyant més ell, en Blai.
Hi ha un moment en què el Blai literari diu que escriu com un mètode de reflexió. Això també és per vostè l'escriptura?
No conscientment, però amb aquesta novel·la és el primer cop.
Havent editat aquesta primera ficció i rebut el premi Empordà, ja es veu com un escriptor?
Ara em veig més com a professor perquè és com em guanyo la vida, i això marca molt, però sí que em considero escriptor, però no professional. Reivindico l'amateurisme en tots els camps, com a fórmula de realització personal.
L'acció succeeix a Menorca.
Les illes tenen molta personalitat, són com petits mons en si mateixos diferenciats pel continent, petits hàbitats amb el seu bestiar humà i característic. Menorca té un paisatge amb molta força i el conec bé.
