31 de octubre de 2019
31.10.2019
Sant Pere Pescador

La petjada de l'exili i la postguerra perviuen en la memòria dels més grans

Carme Llorens, de 96 anys, la dona més gran de Sant Pere Pescador, recorda un 30 de gener de 1939 quan marxà a l'exili

31.10.2019 | 15:51
La Carmeta, fotografiada al menjador de casa seva

«Avui és un dels millors dies de la meva vida», assegura Carme Llorens. Ho diu amb convicció mentre veu les imatges en directe de l'exhumació del dictador Franco. Té 96 anys i aviat, l'11 de novembre, 97. És la persona més gran de Sant Pere Pescador. Ella, com molts altres milers de catalans, va engruixir les files de republicans que emprengueren el camí de l'exili, un 30 de gener de 1939. Encara avui, aquell dia, la Carmeta, com tothom la coneix al poble, no l'ha pogut oblidar.

Parlem al menjador de casa seva on viu tota sola. Tots els àpats, però, em comenta, els fa en família. Es lamenta que les cames li fan mal. «Estan cansades de viure», diu, però acompanya la frase demolidora amb un somriure. Al poc de néixer, ja va patir la pèrdua de la mare, Maria Puig. Tenia 33 anys. En conserva una fotografia seva al menjador. El pare, en canvi, pescador d'ofici, Baldiri Llorens, va viure fins als 102 anys.

La Carmeta va anar a escola fins als 14 anys. Aleshores «em van venir a buscar per treballar» a l'Empresa de Concentració d'Indústries Agrícoles Col·lectivitzades creada per la CNT. Era el 1936. S'hi va estar tres anys, els mateixos que va durar la guerra. Recorda aquells temps sense angoixa. «Aquí teníem menjar, s'estava bé», afirma tot matisant que allò dur va ser la postguerra. «Jo he plorat de gana», assegura. El 30 de gener de 1939, però, es va presentar un jefe d'aviació, Berlamino Tomás, que els va advertir: «Quien no quiera quedarse con los fascistas que se vaya, están llegando a Gerona». Aleshores va començar la nit fosca. Ella, juntament amb el seu pare, una tia i una cosina, van pujar a un camió que les va dur a la frontera. Estava tancada. «La gent no podia fer ni un pas. Davant meu hi havia la primera ministra d'Educació que va tenir Espanya, Frederica Montseny», explica Llorens. Allò va ser el preludi d'una nit «horrible, de pluja i de fred». «Va ser espantós, quins crits de por, no es pot explicar, això només es pot viure», recorda.


Fotografia on es veu a Carmeta Llorens amb la seva cosina, a França. Foto: Andrea Bolcato.

El pare, amagat al Matà

Al cap d'unes hores, la frontera es va obrir i van arribar camions de França. «Les mares donaven les criatures per salvar-les i potser no les van veure mai més», explica mig tremolant. Ella va arribar al Boló on la van pujar en un tren. El seu pare ja no era amb ella. Amb la frontera tancada, va recular amb altres homes i es va amagar uns dies al Matà. Més tard passà la frontera a peu.

Peroles plenes de cucs

Del Boló els van dur a Angouleme, als baixos d'una fàbrica abandonada, «uns pavellons de fusta amb palla a terra per dormir i carbó per les estufes, però era gener...». Per esmorzar un gotet de cafè i un trosset de pa i per dinar, llenties. «Encara quan sento aquesta olor em ve mareig», diu. El cert és que les cuinaven en peroles de roba plenes de cucs.

La Carmeta va tenir sort. Va anar a treballar a la Clínica Santa Marta, ubicada al palau de Margarite de Valois, cuidant gent gran. Allà sí que va menjar en condicions i va ser tractada amb dignitat. Li van pagar classes de dibuix i volien que es quedés, però la Carmeta va voler tornar. «A Sant Pere hi tenia els avis, ja eren vells i no tenien ningú». Així ho va fer el 15 d'octubre de 1940. El pare, en canvi, es va quedar a França on va refer la vida. No va tornar a l'Empordà fins trenta anys més tard.

A Sant Pere, la Carmeta va conèixer en Francesc Piris, el seu company de vida i qui l'empenyeria endavant. Era extremeny i va venir a Figueres a fer la mili. «Era la persona més bona, treballadora i voluntariosa. En trobar-lo va començar la meva sort» confirma. Junts tindrien tres fills. Per ajudar a l'economia familiar, ella va aprendre a brodar. Més gran, va trobar una altra afició: la pintura. Ara no pinta, però aquest estiu participà en una exposició d'artistes locals.



Un parell de les seves creacions pictòriques. Foto: Andrea Bolcato.


La Carmeta és una supervivent. Ha superat un càncer de pit, un tumor a la columna i una trombosi a la cama. Malgrat tot, assegura no sentir rancúnia per ningú. El seu tresor va ser el seu home, i ara els seus tres fills, sis nets i sis besnets que li omplen la vida de llum.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook