Paloma Vidal confessa que és una persona nerviosa, però que quan pinta s'omple de calma i pau. «Davant la tela em puc abstraure i ni m'adono que el temps passa», confessa. La pintura i el dibuix sempre l'han captivat, ja des de petita, i han tingut aquest efecte increïblement poderós. En ella hi ha trobat aixopluc, «un refugi» i alhora ha esdevingut eix essencial de la seva vida professional i personal. «Quan trobes el que t'apassiona, et salva la vida», diu. A banda d'exposar, tant individualment com col·lectivament, l'any 1999 la van convidar a posar-se al capdavant del taller Transformes, actualment ubicat al convent dels Caputxins i dins l'oferta de La Clerch.
Vidal va néixer a Figueres. «Tinc la sort o la raresa d'haver-ho fet a casa», comenta. Des d'aleshores que viu al mateix lloc, a tocar la Rambla. «Estic encantada, és casa meva», assegura obertament. Malgrat tenir aquesta forta vocació artística, Vidal va apostar per estudiar Ciències de la Informació a la Universitat Autònoma de Barcelona, a Bellaterra, decantant-se, però, per la branca de la imatge. «Sempre m'ha agradat el llenguatge visual, la semàntica, els signes», reconeix tot afegint que «la pintura és també un altre llenguatge». Posteriorment va passar un temps a Madrid estudiant a l'acadèmia TAI (Taller de artes imaginarias) on va fer una immersió en el món del cinema. Per raons familiars va tornar a Figueres on, definitivament, va establir-se.
La pintura i el dibuix van mantenir-se, però, amb força a la seva vida. Tots aquests anys, doncs, ha viscut un camí d'exploració en solitari durant el qual, a partir de les experiències i vivències, ha anat experimentant i evolucionant. Ara, fa poques setmanes i després de molt de temps de silenci, l'artista va tornar a exposar. Va escollir un espai amb una màgia especial, la sala del Centre Cultural Sant Domènec de Peralada. «Havia vist el claustre romànic, però no la sala i quan vaig entrar se'm va generar un somriure», comenta sense oblidar, però, que exposar «no és fàcil». «Quan exposes, arrisques perquè et mostres, et despulles, allà hi ha una part teva», explica. El fet de ser molt tímida tampoc ajuda. «Tot i haver-ne fet abans, cada vegada és com el primer cop», apunta. Quan un artista exhibeix una obra, els discursos que genera ja no els pot controlar. L'antídot, per ella, és «centrar-se» en la seva feina i «anar fent».
L'alcalde de Peralada amb l'artista, durant la inauguració. Foto: Ajuntament de Peralada.
La memòria, mirall d'imatges
La memòria, mirall d'imatgesSota el títol «L'extensió de la imatge», Paloma Vidal va exposar una selecció de setze peces sobre tela i sobre paper, realitzades amb tècniques mixtes i collage, obres que evoquen el vincle entre el mar i el vi, dos elements de la terra empordanesa que l'apassionen. Com ella mateixa explica, «sempre treballo a partir d'imatges, però no necessito un referent d'aquesta imatge». «La nostra memòria és un mirall d'imatges», explica tot remetent-se a l'al·legoria de la caverna de Plató. És en la memòria on l'artista troba quelcom que li suggereix i a través de la matèria «la vas transformant fins que veus alguna cosa». És així com neixen peces molt diverses. «No tinc un projecte lineal, no el vull, jo treballo quan tinc inputs que m'emocionen», assegura. La seva manera de crear s'agafa a allò «que sorgeix» a cada moment. Vidal té clar, però, que quan això passa «has d'estar-hi per reconèixer-ho». És aleshores quan nota que és allò el que sentia, allò que volia. «Et fa pànic perdre això, o veure-ho i espatllar-ho», conclou.
Algunes de les peces de Paloma Vidal exposades a Peralada. Foto: Ajuntament de Peralada.
Un espai per crear
Un espai per crearEl seu altre vessant professional és el de «tallerista», com ella mateixa es qualifica. «En el taller, des del minut zero, t'embrutes les mans i et poses a treballar», diu. Això ho fan a cada sessió de Transformes, el taller que desenvolupa als Caputxins. Fa quasi vint anys que imparteix aquest taller i hi ha persones que li han estat fidels tot aquest temps. A l'inici, confessa, no es creia capaç «d'ensenyar res». Tot i això ben aviat ho va tenir clar. «A part d'ensenyar la tècnica, és a dir, els processos pictòrics, volia crear un espai que facilités la creació i que, d'una manera lúdica, donant idees, la gent es deixés anar», assegura. I això, les desenes de persones que han viscut l'experiència ho han sentit així. Ningú assisteix a un taller com aquest «si no ha sentit abans aquest impuls per la pintura».
