01 de octubre de 2019
01.10.2019
Barcelona/Figueres

«Serge Gainsbourg i Salvador Dalí van viure de la imatge pública i de provocar»

Pere Francesch Rom creu que la provocació va ser la manera que van trobar per vèncer la timidesa

30.09.2019 | 19:41
El periodista Pere Francesch Rom

Serge Gainsbourg (1928-1991) va ser, com Salvador Dalí, un artista provocador, excèntric i tímid. A Gainsbourg i Dalí, moi non plus (Cal·lígraf), el periodista Pere Francesch Rom (1981) mostra les llums i ombres del cantant francès i estableix llaços amb el mestre figuerenc, a qui admirava i a qui va imitar, en certs aspectes. Gainsbourg va ser un artista que va assolir la fama creant un personatge amb el qual es va acabar confonent i que el va devorar. L'autor ho analitza en aquest primer llibre, que és el seu primer i que es troba a camí entre l'assaig i la novel·la. En aquesta entrevista ens ho explica.

Aquest llibre neix de la seva obsessió per Serge Gainsbourg.

A mi m'agrada molt la música i, fins i tot, quan m'agrada un autor l'espremo fins al final. Amb Gainsbourg em va passar quan em van recomanar un disc seu. Així vaig començar a seguir-lo molt, tant que, quan es van complir els vint anys de la seva mort, me'n vaig anar a París per veure l'ambient, els llocs de la seva vida com casa seva, el cementiri...

Era un moment important.

Sí, hi havia molts parisencs que se sorprenien que vingués de Barcelona. Jo vaig anar-hi a nivell personal, però també com a periodista perquè volia escriure'n un article. Hi havia molta comunió, gent cantant, fumant la seva marca de tabac, comprant, com jo, una col –símbol del seu millor disc– i deixant-la a la porta de casa seva.

Aquesta obsessió i el treball conseqüent potser han transformat la visió que tenia sobre ell i també sobre Dalí.

La meva visió va començar essent la del fan absolut que ho perdona tot. En aquest temps he pogut humanitzar els dos personatges i això ha fet que vegi les seves llums i ombres, d'una manera més real i no tan idealitzada. I el llibre també intenta això.


El cantant francès Gainsbourg.

Què el va atraure de Gainsbourg, a banda de la música?

Òbviament vaig entrar-hi per la música. Al principi no li donava molta importància a les lletres, tot i que són molt importants perquè era un poeta, un literat, i algunes són obres mestres. Però sí que em va interessar l'eclepticisme de la seva música. Era un artista que et comença fent chanson française i després pop, rock, reggae, música amb arrels africanes, brasileres i, al final, hip-hop, disco. Era una persona que se sabia reinventar.

Quins punts de confluència tenia amb Dalí?

Que eren persones molt tímides i per vencer-la van començar a provocar. Aquesta va ser la seva medicina, la provocació i la creació d'uns alters egos de si mateixos. Es van transformar en uns personatges públics i gràcies a això van vèncer la timidesa i van tenir un gran èxit.

Vostè diu que la provocació, en Dalí, era innata. Gainsbourg, però, la va haver de treballar.

Els dos provenen de llocs molt diferents. Dalí venia d'una família benestant i el seu pare era notari, mentre que Gainsbourg ve d'una família d'exiliats russos que arriben a França. Des dels inicis, Dalí va començar a provocar molt, era una cosa que li cridava molt l'atenció. En canvi en Gainsbourg es va construir amb els anys. A l'inici va intentar ser pintor, però no va arribar a tenir èxit i ho va cremar tot. Va començar a cantar, però no acabava de triomfar fins que, davant de tota la gent que es reia d'ell, fins i tot del seu físic, es va posar una màscara.

Una màscara que, al final, no es va poder treure.

Això és el que m'interessava: on era el Gainsbourg o el Gainsbarre, un personatge que es va crear de si mateix a finals dels 70, un home alcohòlic que anava a les televisions, capaç de dir-li a Whitney Houston "I want to fuck her" o quan va cremar un bitllet de 500 francs. Aquesta màscara, en Dalí, crec que és una mica similar perquè, com Gainsbourg, va viure de la imatge pública i de provocar als altres i, quan ja no van poder-ho fer, va jugar a la contra d'ells.


Com va anar aquest viatge?

Va ser un procés llarguíssim d'entrevistes i de decidir l'enfocament. Al final vaig veure que escriure era quasi un combat amb mi mateix, amb les meves inseguretats. I el to que he aconseguit és el d'un periodista que fa una cerca. He après molt.

L'acompanyen persones com Antoni Pitxot o Jane Birkin, una de les parelles de Gainsbourg.

El vaig començar a escriure fa molts anys i en tot aquest procés vaig tenir la sort d'entrevistar persones que malauradament ja no hi són com Pitxot, de qui recordo la seva amabilitat i generositat, o Enric Sabater, una persona molt propera a Dalí que també em va donar les claus del llibre. I és que Gainsbourg i Dalí van estar a punt de col·laborar junts, cosa que demostra que aquesta relació va anar una mica més enllà que la simple admiració. Van mantenir moltes trobades en diferents llocs i, fins i tot, Gainsbourg va comprar-li un quadre a Dalí.

Vincula el cantant amb el moviment surrealista sobretot per la cançó Je t'aime moi non plus.

El moviment surrealista data dels anys 20 i Gainsbourg es va començar a fer conegut al 65. Però ell coneixia perfectament el moviment i tothom volia ser Dalí, representava l'èxit i un estil de vida que a Gainsbourg li va impactar quan va veure el pis de la Rue de la Université. Va quedar emmirallat pel luxe i després el va imitar a la seva pròpia casa de París.

Creu que caldria recuperar la figura d'aquest cantant?

He fet una llista a Spotify de la banda sonora del llibre, seguint l'ordre cronològic amb el qual apareixen les cançons perquè m'he adonat que a la gent li desperta la curiositat. Que la gent investigui, busqui com ho he fet jo. El llibre és un homenatge a Gainsbourg, també a Dalí, òbviament, però la història va començar amb la cerca de Gainsbourg que és una persona a descobrir malgrat que no fa tants anys que va morir.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook