L'impulsor i director de La Muga Caula La Trobada d'Art D'acció, La Muga Caula, de les Escaules, Joan Casellas tanca un cicle amb nostàlgia i satisfacció de la feina feta. Marcel Duchamp va inspirar fa 15 anys la trobada de les Escaules, una aventura que toca el seu fi.

Ha estat difícil prendre la decisió de plegar?

Sí, per una qüestió emotiva, quinze anys són molts, també en la vida d'una persona. I perquè és un projecte que va bé a escala artística. Els motius per plegar són de tipus pràctic, però pesen molt. Hem pres la decisió amb temps i amb entusiasme.

En aquests darrers anys heu superat moments complicats.

El 2013 ja vam estar a punt de plegar perquè nosaltres havíem avançat íntegrament la subvenció del 2012 i la Generalitat no ens assegurava donar-li continuïtat. Vam tardar a cobrar gairebé un any i mig i no vam plegar perquè els nostres companys i amics es van oferir a treballar sense cobrar. Sempre hem batallat perquè això no sigui així. La Muga Caula és un festival professional. Llavors vam donar-li la volta i vam fabricar una moneda pròpia: les cauletes, per pagar els artistes. També vam fer un seminari sobre les monedes alternatives. D'una dificultat vam fer un estímul creatiu.

Ara la crisi ha anat més enllà.

Nosaltres cada any hem volgut anar fent millores, primer de cara a l'artista, després de cara a l'audiència i internament. Ara estem en el millor moment i ara és el millor moment per plegar. No veiem possibilitats decents de seguir millorant i d'omplir un espai que pensem que queda orfe, que és l'art d'acció, primer per les dificultats del poble: no hi ha hotels, ni restaurants i hauríem de repensar el Festival, però en segon lloc està la part de finançament públic, que és catastròfic. La Generalitat i la Diputació ens posen unes condicions impossibles. No entenen que un projecte experimental, no pot tenir ingressos propis, que ens exigeixen. També ens demanen finançament d'empreses privades i tenim un topall molt dur econòmic, sovint deficitari. Si la Generalitat vol potenciar les arts experimentals i descentralitzar-les en àmbits rurals, hauria de fer una reflexió seriosa de com fer-ho.

Queda algun festival semblant o trobada?

Som una trobada, perquè artistes, voluntaris i públic conviuen durant tres dies. D'aquestes característiques no n'hi ha cap ni a Catalunya ni a Espanya. A Sevilla i Madrid es fa una trobada, però no com la nostra. El 2010 vam organitzar, al Museu de l'Empordà i les Escaules, el primer congrés d'organitzadors d'esdeveniments d'art d'acció i es van presentar 33 projectes. L'any següent quedaven 4 o 5 i ara queden 3 comptant nosaltres que ja pleguem.

S'han complert els objectius?

La primera trobada va ser una reunió d'amics, amb artistes de nivell, que van participar-hi per amistat; el segon any ja va haver-hi un espònsor privat i a partir de la tercera, vam demanar subvenció, però no hem arribat a assolir el nivell de finançament suficient per crear un relleu. Com que no hi ha un finançament adequat, no podem demanar que vingui gent jove a gestionar això, que creguin en el projecte, que hi posin mil hores i no vegin ni un cèntim, no podem proposar un relleu precari basat en la bona voluntat i l'entusiasme. No haver consolidat el projecte a aquest nivell, per a nosaltres és un fracàs, però si ens fixem en els objectius artístics, estem molt satisfets. Hem aconseguit, per exemple, posar a un altre nivell el tema dels documentalistes i un dels nostres èxits més grans són les exposicions que fem al Museu de l'Empordà que tenen com a nom genèric Paisatge documental i documenten tot el que passa a la trobada. L'edició del cartell sempre és una obra feta específicament per la trobada i una especificitat única de la nostra trobada.

Heu fidelitzat un públic?

Creiem que també hem aportat públics nous en la mesura que és un art minoritari, però no elitista, és un art molt popular.

Com seleccioneu els artistes participants?

Tots són artistes reconeguts a escala internacional. Sempre hi ha hagut paritat de gènere i també hi ha paritat intergeneracional. En aquest àmbit, els joves són escassos. També hi ha la paritat nord-sud: gent de països rics i gent de països no tan rics, com el Congo, Palestina, Marroc, Afganistan. Sovint tenim problemes per aconseguir l'entrada d'aquests artistes al país, però això és un estímul per a nosaltres. Intentem portar artistes que tinguin alguna dificultat especial i que es dediquin a l'acció. Aquest any portem el Janus Magestic, exiliat polític de la República Pop del Congo que viu a París. Un altre valor del nostre programa és que hi ha artistes catalans i artistes d'arreu del món.

L'aventura de La Muga Caula s'acaba amb una festa.

Farem una gran foto de grup amb tots els participants i col·laboradors que puguin venir. L'aventura no acaba aquí perquè La Muga Caula ha atresorat molta documentació i la volem divulgar.