Diu no només no haver perdut la fe en la pintura sinó que, a més, la reivindica. Tampoc no ha aconseguit perdre el plaer que li genera pintar. I això es copsa a l'exposició que Josep Ministral (Borrassà, 1945) presenta, des d'aquest dissabte passat i fins al 22 de setembre, a Ca l'Anita de Roses, un espai on se'ns permet fer un viatge per la darrera obra d'aquest artista de forta personalitat, amb un estil propi i una capacitat ingent per seguir recorrent el camí de descoberta perquè, com algú va dir-li una vegada, la seva veu també importa.

Ministral passa moltes hores al seu taller. Reconeix que s'hi sent a gust. «És com un santuari», afirma tot recordant les paraules de Picasso: «Has de ser allà», treballant. Abans d'entrar, però, camina una bona estona entre la natura, aquesta que tant l'ha influït i condicionat, cercant, potser encara, entendre el seu profund misteri. Per desentranyar-lo, Ministral fa ús dels fractals -una fragmentació geomètrica que descriu els objectes de la natura- amb els quals, des de fa anys, ens ha redescobert el seu paisatge. «Jo no pretenc res, no busco canviar res, només fer la meva feina», assegura sincer.

L'artista, entre el seu autoretrat i una altra de les grans peces de l'exposició. Foto: Cristina Vilà

Ministral ha batejat l'exposició com Fragments de la Memòria. Hi presenta peces creades els darrers cinc anys. En elles el color hi és ben present. «El color no el pots tractar de manera arbitrària, has d'evitar que inquieti, has de buscar el seu valor», apunta l'artista. Dues obres, però, es deslliguen dels fractals, però serveixen per obrir i tancar el cercle discursiu. La primera, un autoretrat creat amb fragments de filferros de colors que juguem sinuosament creant formes. Un autoretrat, però, que només se'ns revela prenent-ne la distància necessària. La segona obra parteix del misteri i la màgia de les ombres i remet a una antiga sèrie de Ministral, El color de les ombres. «L'ombra et dona unes formes molt definides, amb la que pots entendre millor la natura», explica Ministral.

Quelcom que el faria feliç és que es fomentés més la necessitat d'anar a «veure pintura». Per ell, encara ara aquesta «no es pot explicar, cadascú la interpreta depenent de la seva memòria visual», una memòria que ell busca acompanyar i recuperar.