Rozalén presenta a la Ciutadella de Roses aquest dissabte, dins el Festival Sons del Món, els temes del seu darrer disc 'Cuando el río suena' i dels anteriors en un concert que promet ser emotiu, ballable, reflexiu a parts iguals i inclusiu, acompanyada a l’escenari d’una intèrpret en llengua de signes. Amb el seu darrer treball Rozalén ha aconseguit ser Disc de Platí, obtenir dues nominacions als Latin Grammy, i recórrer Espanya i gran part de Llatinoamèrica. Després de gairebé dos anys, la gira s’acaba a l’octubre: «Ja tinc ganes de fer una pausa i posar-se a compondre», assegura l’artista.

El seu últim disc li ha portat moltes alegries ja ... i èxits per tot Espanya i Llatinoamèrica. Com ho està vivint?

Amb aquest disc han passat moltes coses, estem a la recta final i estic vivint tot amb molta emoció i amb molta càrrega sentimental. No explica només històries meves, sinó històries familiars, històries pròpies que fan mal, que tenen a veure amb la història política del meu país. Curiosament, a més, quan viatjo a altres països, m’adono que vivim coses molt semblants

És aquest el seu treball més personal? Per què es titula així?

És personal en el sentit que he explicat coses de casa, i per a mi això és despullar-me completament, perquè estic deixant oberts molts temes de la meva família. És un treball molt més potent. Es diu Cuando el río suena perquè la cosa va de dites, fins ara. Les històries que va protagonitzar la meva família van donar molt a parlar en el seu dia al poble on es va criar la meva mare i jo buscava una dita que parlés de xafarderies.

Toca temes tan importants com l’empoderament femení. Veu el present amb optimisme?

Sempre amb optimisme, perquè només el fet que la gent es pregunti què signifiquen realment aquests conceptes, que es parli del tema, que estigui tan present, em sembla que és un gran pas endavant. Però segueixen assassinant dones a casa, als carrers, no només les seves parelles, sinó homes que no coneixen de res i això és molt preocupant i és terrorisme que tantes dones estiguin morint per aquesta causa. Estem fent passos, és un procés lent, però no hem de decaure, sinó que hem d’insistir, insistir, insistir.

Memòria històrica, un tema que apareix a la cançó 'Justo', imprescindible i dolorós recuperar històries del país?

Em sembla tan lògic que mirem cap enrere, que tinguem en compte als nostres avantpassats, que sapiguem d’on venim, que parlem del que fa mal és una cosa bona, psicològicament. El que no entenc és perquè en aquest país costa tant parlar d’això. Fora d’Espanya, cada vegada que surt el tema a tothom li fa molta vergonya que siguem el segon país amb més desapareguts del món i no es parli, que assassinessin un dels millors poetes del món i no se sàpiga on portar-li flors. El germà de la meva àvia no va tornar de la guerra i he vist i comprovat el que significa saber. No tinc por de defensar això, em sembla que és el costat bo de les coses, no comprenc l’altre. A mi, quan em mori, m’agradaria que em recordessin amb afecte.

D’'Amor prohibido' diu «la història d’amor més bonica que he conegut» què explica?

El meu pare va ser sacerdot deu anys i el van portar al poble de la meva mare, es van enamorar i això a finals dels setanta va ser complicat. A casa meva és un tema tabú, ara no tant, i em venia de gust dir-los que jo em sento molt orgullosa i que en realitat hi ha molts amors prohibits, fixa’t en el col·lectiu LGTBI. Sembla que no és vàlid l’amor entre dues persones del mateix sexe, en fi!

Que opina la seva família d’aquest disc?

Al principi em volien matar una mica, tenien por de veure quin tipus de reaccions tindria el disc. Jo també tenia por, però en realitat jo crec que l’honestedat està de moda. L’honestedat ven. Jo pensava que perdria un munt de seguidors i ha estat el contrari. El disc ha estat com una constel·lació familiar, com una teràpia familiar i quan hem parlat d’aquests temes, d’aquesta manera, -els he obert al món sencer- tot es normalitza i se li treu importància. Estic segura que estan molt orgullosos.

A través de la música lluita per un món millor i més just.

M’agrada quan la gent em diu activista o destaca això, en realitat em surt així perquè ho sento de veritat, és part de mi, m’han educat en això, en preocupar-me pel veí. Volia dedicar-me a la psicologia social i a la música i sempre m’han agradat els artistes compromesos. Soc el que volia ser i m’omple d’orgull.