09 de juliol de 2019
09.07.2019
Peralada

El Festival de Peralada proposa un diàleg amb l'escenògraf Paco Azorín

El director d'escena presenta la seva personal versió de l'òpera «La Traviata» aquest agost a Peralada

09.07.2019 | 09:22
Paco Azorín amb la soprano Ekaterina Bakanova i Ulises Mérida

Un dels moments més vibrants del Festival de Peralada serà l'estrena de l'òpera «La Traviata», el 5 i 7 d'agost. El repte l'assumeix el director d'escena Paco Azorín. Amb més de 150 escenografies per a òpera –entre elles, «Otello» a Peralada–, teatre, dansa i musical, la seva Traviata vol ser un «cant d'amor i llibertat» del tot contemporani. Aquest dimarts en parla en un diàleg amb la periodista Maricel Chavarria, a la Sala del Cor del Gran Teatre del Liceu a Barcelona, a les 7 de la tarda. En aquesta entrevista, però, ens dona alguns detalls de la seva proposta.

Com es viu una nit d'estrena?
És com un bateig. Abans de l'estrena hem fet assajos, alguns amb una mica de públic, amb amics, però l'autèntic primer contacte d'allò que estàs preparant, potser des de fa un o dos anys, és el de l'estrena. Hi ha, doncs, un neguit, molts nervis i molta molta emoció. I, després, quan cau el teló, energèticament et desfàs. Recordo, sempre, cada dia d'estrena de cadascuna de les meves produccions com els dies més intensos de la meva vida.

També ho serà La Traviata.
Aquesta nova producció se separa una mica de la manera tradicional d'interpretar-la. L'estrena l'anotaré a l'agenda personal i emocional amb un color especial.

Per què difereix del modus tradicional?
La Traviata i les deu o dotze òperes del gran repertori, com Il Trobatore, Carmen o Tosca, són perilloses perquè la tradició ha fet amb elles, segons el meu parer, molt de mal. La tradició ha dit com s'han d'interpretar, ha fet una lectura una mica parcial i, fins i tot, capciosa. En el cas de La Traviata és d'un masclisme insuportable. Pensem que abans que s'aixequi el teló la protagonista, la Violetta Valery, ja està condemnada. El mateix títol significa «l'extraviada, la perduda», la dona que per fer allò que vol o li rota està castigada. Això, al segle XXI no s'aguanta per enlloc. Nosaltres, com a directors d'escena, tenim un compromís amb el públic d'ara.

Quina serà la seva lectura?
La gent diu en clau feminista. No, no i no. És una lectura imparcial de qui és aquesta dona, una dona que ja diu de si mateixa, al final de l'acte primer, quan canta l'ària Sempre libera, que vol ser sempre lliure. Una dona que diu això, i que sempre serà lliure, no entenc perquè l'hem de condemnar a res. Aquesta relectura és com si fos un judici molt parcial. Necessito reobrir aquest judici i jutjar, si és que nosaltres som competents per jutjar-la, de manera justa i responsable.

Com ho aconseguirà transmetre?
Fent una feina dramatúrgica molt acurada perquè tot això ho faig, per descomptat, sense tocar ni la música ni les paraules escrites. Ningú s'adona que amb la posada en escena, amb la manera de fer i de dir les coses, es poden interpretar diferent. Per això, la nostra posada és contemporània. Nosaltres parlem de qui seria la Violetta avui, en quin món de plaer condemnable es mouria. Si fem aquest exercici, ens adonem que nosaltres també estem en aquest món de goig perpetu, d'anar pel món aprofitant el temps, una mena de carpe diem. És com posar un mirall i dir-li a l'espectador que nosaltres també som així.


La proposta escenogràfica.

Per dur a escena qualsevol muntatge, abans s'amara de l'obra i del seu autor?
Per descomptat. Hi ha una feina de documentació, que és molt necessària, perquè qualsevol canvi que jo vulgui fer ha de venir des de la informació, des del coneixement. Efectivament, tenia Alejandro Dumas i La dama de las camelias i entendre, en el moment que es va estrenar, què volia fer el llibretista Francesco Maria Piave i el compositor Giuseppei Verdi, què volien denunciar. Cal pensar que la seva estrena, el 1853, va ser absolutament polèmica. Posar de protagonista d'una òpera una prostituta de luxe, que és el que realment és La Traviata, va ser un escàndol majúscul. Jo, també, li vull donar un altre enfocament a través d'un personatge de l'època, l'escriptora francesa George Sand, amiga i amant de Chopin. Era una dona molt interessant que sempre havia de signar amb aquest pseudònim d'home perquè, si no, els seus articles i els seus llibres no sortien al mercat. Fins i tot, s'havia de disfressar d'home per arribar a les festes de l'alta societat parisenca on passava tota la cultura del moment. Ella em serveix per explicar que, fa anys, les dones, si volien fer alguna cosa interessant, havien de fer-se passar per homes. Era brutal. I si, aleshores, una dona deia que volia ser lliure, no se la pot castigar de res. La meva Traviata homenatja aquesta George Sand que sempre anava amb pantalons. Perquè, ella anirà amb pantalons.



El vestuari d'aquesta òpera els signa el dissenyador de moda Ulises Mérida.

Quina reacció espera del públic?
No he estat mai un director polèmic. Jo intento progressar. Hi ha gent que no opta pel camí de la progressió, sinó de la transgressió. Aquest no és el meu camí. No tinc tendència a trencar gaire res, però sí que agafo el públic de la mà i el duc una mica més enllà. Com ara. Tenim la responsabilitat d'agafar els límits i fer-los moure una mica.

L'escenografia ens reserva sorpreses.
Sí, serà contemporània, abstracta, senzilla i molt visual i torna a ser km 0, feta en tallers de l'Empordà amb professionals admirables. L'espectador tindrà un gran impacte amb dos mons: un a baix, el del plaer físic, i un a dalt, el del record i el plaer intel·lectual. Serà una escenografia molt acrobàtica.

Peralada torna a confiar en vostè.
És un lloc tan especial per mi... Des de petit, he anat al Liceu i al Festival de Peralada. És com la meva escola d'estiu. Quan vaig estrenar Otello va ser com estar a casa. Enguany farem La Traviata, el segon projecte d'una trilogia Verdi-Azorín que s'acabarà l'any vinent amb Aïda. També m'agrada molt el sentit del risc de Peralada. Crec que en un Festival s'han de poder veure coses que no es poden veure a diari en la programació dels teatres. Hem d'assolir riscos especials.

En aquests projectes, l'equip és vital.
El meu equip és la meva vida i la meva família. Ens hem anat coneixent fent teatre, òpera, hem viatjat pel món fent la nostra feina. En una producció operística treballen unes 300 persones. Necessites un equip molt gran, molt professional que estigui amb tu, amb el qual compartir la manera de pensar i de fer òpera, que és amb un compromís molt clar d'estendre-la a tothom i, de manera particular, als joves. L'òpera és un dret cultural que la gent té i que, a vegades, no sap ni que el té.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook