09 de juliol de 2019
09.07.2019
Figueres

«Com a emigrant no t'acabes mai d'arrelar en el lloc, però tampoc tornes d'on vens»

A «La ilusión de otra cosa», Ariel Halac crea personatges que persegueixen el somni americà

08.07.2019 | 19:07
L'autor reflexiona sobre el somni americà, la immigració i la identitat

La ilusión de otra cosa (Cal·lígraf) és la darrera novel·la d'Ariel Halac (Argentina, 1966) en la qual l'autor parla del somni americà, la immigració i la identitat, entre altres. El 27 de juliol la presenta a la Casa de Sonya, a Viladamat. En aquest llibre, Alejandro Mijan és un argentí que fuig del corralito i intenta guanyar-se la vida escrivint biografies de persones que conviuen en precari equilibri a Miami. Aquesta constel·lació de personatges viuen a La ilusión de otra cosa, i, en aquesta entrevista, el seu creador ens en parla.


Ha presentat fa poc el llibre a l'Argentina. Com va anar?

La idea va ser, enllaçant amb el llibre anterior No había que hacer negocios con argentinos, parlar sobre la parla i la diferència entre llengua i parla. Rere la manera que la gent intenta expressar-se, hi ha un tema d'identitat. La idea, doncs, era com la forma que parlem defineix o redefineix la nostra identitat. I com, a la vegada que la nostra parla es va transformant, també es va transformant la nostra identitat.

Això està present en tots els personatges de la seva novel·la.

Sí, perquè cadascun intenta expressar-se en un idioma que no li és propi, contaminat per l' spanglish. Aquí apareix l'imperi nord-americà que ens està menjant la nostra forma d'expressió i recursos lingüístics. I tot va tan de pressa i la gent ha de sobreviure, que per entendre's necessita recórrer a aquests girs.

Però tot això ens empobreix.

Aquesta és una discussió, perquè és cert que hi ha una dominació de poder, però és el que va passar amb el llatí. Al final van sorgint noves llengües, noves formes d'expressió. El que es parla a Miami no té res a veure amb l'anglès o el castellà.

Com neix La ilusión de otra cosa?

L'obra té disset anys de vida, l'edat del meu fill Mateu. El primer tram el vaig escriure a Miami.

Com va arribar-hi?

Va ser una decisió molt personal, res a veure amb cap circumstància externa. Em vaig casar amb Andrea a l'Argentina i ella volia marxar. Una empresa nord-americana em va comprar un projecte .com però va ser un fracàs rotund perquè va caure el .com i després les Torres Bessones i no vaig poder fer absolutament res. Em vaig quedar barado, però tenia una Visa, cosa que ningú té quan arriba a Miami. Era com un privilegiat. Ara ja no existeix aquesta Visa, Trump la va treure.

Vostè apareix en el llibre.

Sí, allò autobiogràfic és una matèria primera. A mi m'agrada molt el que deia Stanislavski pel que fa al teatre: Què hauria passat si... És el màgic if, l'impossible dins allò real. El llibre juga amb això i és el que més em diverteix. Jo no vaig acabar al Krome Detention Center de Miami, però sí que conec gent molt pròxima que li va passar. Això es nota perquè és una literatura molt expressionista, molt sentida.


A voltes incòmoda. Molts personatges viuen a la corda fluixa.

Sí, el llibre té com dues dimensions: el relat de les peripècies del personatge que sembla un Quixot o un Sancho Panza i després la qüestió existencial que, en aquesta deriva, caiem una mica tots. Per més estable que sigui la nostra situació, també som una mica estrangers. Hi ha sempre una visió molt descarnada de l'existència.

Decideix ubicar l'acció a Miami per la seva experiència?

Sí, és interessant el procés d'ubicació, perquè l'escriptura de la novel·la es fa sobre una base estil Farenhait. Jo volia fer una novel·la sense localització geogràfica. No tenia matriu, eren personatges sense nom ni lloc. Va ser el treball amb l'editor, Jaume Torrent, el que em va permetre encaixar en alguna ciutat imaginària. Perquè Miami no és Miami, és un Miami que imagino. És el meu propi Macondo. Evidentment, el relat adquireix moltíssima més força. El gran eix, però, són els personatges, que són un alter ego els uns dels altres i que en els diàlegs es van autodefinint en les seves identitats, van definint la dels altres, es defineixen per oposició, es discriminen entre ells mateixos. I en tot aquest joc, Mijan neda.

Qui és ell realment?

Entra en una tipologia d'immigrant que marxa amb una certa quantitat de recursos, no és un desposseït, ni un lumpen, és un classe mitjana empobrit que té un imaginari i que es veu a si mateix quasi com un intel·lectual. No és el típic llatí que va a fer l'Amèrica a Miami, té un esperit crític, però queda una mica submergit en aquesta voràgine.

Què busca Mijan?

Vol definir-se en aquesta constel·lació de personatges, que són tots alter ego d'ell i en els quals busca la salvació. Però tot acaba amb una mena de traïció o autotraïció del grup cap a ell.

Els ubica en un escenari catastròfic. Això és important?

Són com miralls. Tenim el caos de la caiguda de les Torres Bessones que va ser un fet molt traumàtic per aquella societat, un escenari prebèl·lic i, per altra banda, totes les tensions entre els personatges que són un reflex d'aquesta situació. També les situacions d'exili o fugida com pot ser el corralito, hi ha mencions a Chávez i Castro, són factors que s'uneixen en aquest Miami que és una mena de Babel on tota aquesta gent intenta dir que Miami no és això, és una mena de paradís neutre on tots podem conviure, cosa que tampoc és del tot certa.

Vostè també ha emigrat. Com ho ha viscut en pròpia pell?

No t'acabes d'arrelar mai en el lloc, però tampoc tornes mai d'on vens. Jo ho he considerat sempre com una riquesa perquè m'ha permès escriure coses, reflexionar, però reconec que no és per a qualsevol. Has de ser prou resilient per suportar la sensació de no acabar d'encaixar. Jo, amb 6 anys, vaig haver d'adaptar-me a Alemanya, després als Estats Units i, de nou, a Argentina. Hi ha molta por, tant del qui emigra com de qui viu al territori, por de contaminar-se i de perdre allò seu, més en termes d'unitat. És el que passa ara a Europa on la multiculturalitat és vista com una amenaça psicològica. Jo hi he conviscut tota la vida i m'alegro d'habitar aquest territori divers. Per mi és un valor però respecto a qui no ho comparteix.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook