La veu inconfusible de Luz Casal, d'una gran profunditat, ressonarà a la plaça de la Basílica de Castelló d'Empúries, aquest dissabte a la nit. És una de les caps de cartell del Festival Sons del Món. Es veu a sí mateixa com una cantant que viu absolutament allò que diu i canta. Luz Casal és una dona lliure arrelada fortament en el present.
Per a vostè Que corra el aire
Una cosa és la sensació que tens quan acabes un treball, t'adones que les cançons s'han desenvolupat de la manera que havies imaginat, per la varietat estilística, de manera que passes d'una cançó dedicada al teu pare a un homenatge a Mari Trini sense canvis abruptes. També perquè es va crear una sintonia meravellosa amb tot l'equip. La sensació, a més, de sentir-te, d'una manera plena, que això està expressat com ho necessita la cançó, la lletra. Aquestes són les raons que em van portar, des de l'inici, a sentir que tot sortiria bé. A vegades costa perquè hi ha moltes individualitats i, en el meu cas, són cançons molt diferents que necessiten músics i tècnics experimentats. Després és la gent la que decideix.
Cinc anys després d' Almas gemelas
La veritat és que més de la meitat dels meus discos es fan en intervals amplis de temps. Ho necessito per reflexionar, potser sobre una idea senzillíssima però vull estar segura que és el que necessito compartir. No vull avergonyir-me del que faig, almenys no massa. Sortosament sempre he trobat persones en el camí força pacients que m'han deixat fer les coses a la meva manera.
A Que corra el aire hi ha un espai per al record, amb Que corra el aireAmores
Més que per al record, és un homenatge perquè jo, veritablement, no vaig viure l'esplendor de Mari Trini com a compositora, escriptora i cantant. Però la conec, com qualsevol que es dediqui a la música. Feia temps que estava desitjant fer-li un homenatge, hauria volgut que fos més complet, però pel mig se'm va creuar un altre a la cantant francesa Dalida. No em podia desdoblar en tantes personalitats.
Què té una bona cançó?
És un gran secret. En teoria, una melodia, que pot ser senzilla o complicada, que li arribi a la gent; original, que no sigui producte del que has escoltat o has copiat, i amb una lletra que exprimeixi el que tu ets o la capacitat que tu tinguis d'interpretar una història. També una sonoritat diferent, original. Però hi ha milions de combinacions i, encara que sigui força simple, pot resultar complex, és un misteri.
Com Lucas
És clar. Algunes vegades hi ha com dues cares de mi com a cantant: allò que expresso d'una manera molt íntima i que és molt personal i allò que puc expressar encara que no ho hagi viscut. Lucas és una història molt impactant que vaig coneixent a través de tres veus de dones. Resulta tan impactant cadascuna d'elles que decideixo fer la cançó. Lucas podria haver estat part de la meva pròpia existència vital.
El directe és un moment arriscat, el de despullar-se.
Hi ha dos moments de nuesa total. Un, quan estàs gravant i allò queda. Estàs expressant d'una manera impúdica els teus sentiments i emocions i la teva vida més íntima. L'altre, aquella manera d'exposar-te a l'escenari. És una manera molt forta de comunicar-te amb els altres perquè no només estàs parlant o explicant les teves experiències a vegades intimíssimes, que exposes sense cap tipus de protecció, sinó que tu estàs allà físicament i ho fas d'una manera que, fins i tot, et sorprens a tu mateixa: què he fet, com he estat capaç de doblegar-me d'aquesta manera, de fer aquesta nota tan alta. Són experiències molt gratificats, a vegades molt doloroses, és una barreja molt forta del que ets capaç a través de la música.
Com la condiciona l'espai?
Sempre, com també ho fa que hi hagi gent cridant abans de sortir o no, la disposició a la sala...
A Castelló actua davant la Basílica. Serà un concert especial?
Les coses especials no s'han de dir abans de posar-les en acció i, insisteixo, l'espai imposa i quan ho fa pot significar que canviïs de repertori sensiblement o que hi hagi un fons d'escena diferent.
També interpretarà alguns dels seus temes mítics?
No pot ser de cap altra manera perquè si només fes el nou àlbum, seria un concert molt curt i si no fes algunes cançons que la gent coneix del meu repertori, seria una espècie de frau.
Fa poc li van entregar el premi Grelo de Ouro. La seva terra sempre l'acompanya.
Les arrels són les que són i, sobretot, quan estic a Galícia o a Astúries, es remouen sentiments i apareixen records, sensacions que et fan pensar en un passat recent o llunyà. Però no visc en el passat sinó en el present, amb la major de les intensitats.
Sense caure en la rutina.
Aquest món en què visc no és precisament rutinari. És just el contrari, no hi ha un dia igual que l'altre, com no ho recordo.
Viure el present.
Sí, sí, no pots oblidar els moments difícils de la teva vida passada però jo, sense cap mena de dubte, no visc en el passat perquè el present és molt interessant i perquè soc molt curiosa.
