Lluís Carballo és llicenciat en Psicologia i diplomat en Magisteri. Ha estat professor a cicles formatius de grau superior, instructor de ioga i en els darrers anys, a causa d’una malaltia degenerativa, s’ha abocat de ple en el món de la fotografia. Té un especial interès pels retrats i en aquest camp ja ha realitzat diferents exposicions i reportatges. És, des de fa uns anys, un dels organitzadors del Mirador Photo Garrigàs, una iniciativa que va néixer fa set anys al municipi i que s’ha consolidat amb èxit. Carballo (1957) és de Barcelona, però va arribar a Garrigàs «per amor» i assegura que a l’Empordà «estic vivint una de les èpoques més plenes de la meva vida».

Carballo es va aficionar a la fotografia fa uns 15 anys, i, des de llavors, l’autor s’ha dedicat a aprofundir en aquest art, endinsant-se també en el camp de la fotografia social i solidària. Els darrers anys ha fet diverses exposicions sobre viatges i també dedicades al món del retrat, perquè és una tècnica que li permet copsar l’ànima i l’essència de les persones. Als 13 anys va llegir el seu primer llibre de psicologia i ha exercit la professió durant 30 anys: «Tenia consulta a Madrid i a Barcelona. La primera web en regressions en espanyol a tot Europa va ser la meva i la quarta del món. M’escrivia gent de tot arreu». Van ser anys en què va acumular experiències que no oblidarà mai, però va decidir tancar aquella etapa i dedicar-se a la docència. La seva darrera feina va ser en un institut d’Osca. Afectat per una malaltia que es va agreujar, va decidir fer un nou gir vital: «Vaig deixar les muntanyes que tant m’estimava, però que també em feien sentir molt sol -allà la gent és més tancada- i vaig tornar a casa».

Des que era molt jove, Lluís Carballo ha conviscut amb la síndrome de cames inquietes, un trastorn d’origen neurològic i degeneratiu. És freqüent i crònic, entre la població. «Comences a dormir malament i no saps per què, notes que les cames s’escalfen molt. Primer vaig pensar que tenia un problema psicològic, vaig fer teràpia i no va ajudar-me, fins que vaig visitar un neuròleg i em va dir que el diagnòstic era clar». La malaltia, explica, «fa que, quan dormo, no pugui entrar en fase REM, que és la que ens serveix per elaborar els continguts emocionals del dia. Això em provoca problemes de concentració, per treballar i problemes físics». Les seves dues passions eren llegir i la muntanya, «però ja no em podia cansar i tampoc no podia llegir per falta de concentració». A partir d’aquí, el seu refugi va ser la fotografia: «Vaig comprar una càmera i d’això ja fa uns quinze anys».

Durant molt temps, Carballo va compaginar la seva incipient passió per la fotografia amb la feina d’instructor de ioga. «He estat formador d’atmandance, la dansa de l’ànima». Aquesta disciplina, assegura, «permet connectar la teva ànima a la teva essència». És un sistema de coaching psicocorporal a través del ball, un exercici físic correctiu que produeix beneficis per al cos, ment i esperit. Ha fet classes a Girona, Garrigàs, Figueres, entre altres llocs, i ha creat escola.

En tots els camins diversos que la vida li ha deparat, sempre hi ha hagut, diu Carballo, un denominador comú: «La recerca de l’essència de la veritat, primer vaig començar amb la psicologia, després amb el ioga, sempre he volgut entendre què és la vida, la part més filosòfica». Fruit d’aquesta recerca ha viatjat també a l’Índia en diverses ocasions. Les fotografies del país, que il·lustren aquest camí de coneixement, s’han exposat fins ara a Garrigàs i, a l’octubre, la mostra es podrà visitar al centre Cívic Creu de la Mà i possiblement arribi, també, al Celler Espelt. Mentrestant, els seus objectius més immediats passen per la fotografia solidària: «Vull acompanyar amb la meva càmera el repte d’una noia operada del cor que vol arribar a caminar dotze quilòmetres per recaptar diners per a dues ONGs». El fotògraf també vol realitzar un projecte de valors amb els nens d’una escola.

Carballo té clar quin ha estat el seu recorregut: «He experimentat i viscut moltíssimes coses, haver estat valent de provar és del que em sento més orgullós», conclou.