Per què un gra de pol·len vist a través del microscopi és un dodecaedre o els talismans tenen una forma o una altra? Per què les bases de les esglésies cristianes tenen forma de creu llatina, és a dir, de cub desplegat? Totes aquestes preguntes troben resposta dins la geometria sagrada amb la qual es pot explicar des de les línies d'energia que creuen la Terra fins a l'ordre de l'Univers. Sobre geometria sagrada, Ernest Ruiz (1964) va impartir una xerrada divulgativa i iniciàtica la setmana passada dins el cicle «De Dins de Roses», omplint la sala de Ca l'Anita.

Ernest Ruiz va néixer al Maresme, però fa vint anys que viu a l'Empordà: primer a Figueres i, des del 2006, a Maçanet de Cabrenys. És taxador i catalogador i fa gestió i venda d'obres d'art. Durant onze anys, però, va portar una llibreria esotèrica a la capital alt­empordanesa, El Tibetano. «La geometria sagrada, o per mi qualitativa, m'ha fascinat des de diferents punts de vista i l'he estudiat durant molts anys», explica Ruiz tot recordant que molts artistes, sobretot dins l'arquitectura i la pintura, l'inclouen dins el seu procés de creació. Quan Ruiz va començar a estudiar mecànica quàntica, es va adonar que «tots guardem una relació molt gran amb la geometria i que l'univers sencer és geometria pura». La geometria, a més, diu, té una relació directa amb l'energia. Posa per exemple els isòmers, molècules que tenen la mateixa formulació, però que canvien d'efecte quan canvien de forma. Això ho avala no només la filosofia sinó també la ciència i l'experimentació.

Ruiz justifica l'interès pel fet que quasi no es parla mai del tema. Tot i això, molts han estat els artistes que s'hi han sentit atrets. De fet, els orígens de la geometria sagrada es troben dins les arrels de la civilització i va ser desenvolupada per la ciència, malgrat que, més tard, va ser relegada per la ciència ortodoxa sortida del Renaixement i l'empirisme. «Les tres grans civilitzacions de la mitja lluna fèrtil -Egipte, Mesopotàmia i la de plana de l'Indo- ja la feien servir», diu Ruiz, tot afegint que «la forma piramidal, per exemple, es repeteix per tot el planeta» i en espais sense connexió. «La geometria és un llenguatge universal, una plasmació de l'aritmètica en dimensions, com també ho són les matemàtiques». Per Ruiz, res és casual, sinó que allò que se cerca és l'harmonia. Només cal visitar la Sagrada Família de Barcelona de Gaudí. A aquest se li sumen milions d'exemples. Ruiz, però, confirma que tot això «no són misteris, però que la qüestió és que mai s'han explicat». Donar-li visibilitat permet, al seu entendre, donar llibertat a la ment i «dogmatitzar una mica el món».

Ernest Ruiz també és maçó. La maçoneria té la geometria sagrada com a símbol i, per aquest motiu, utilitza molt les figures. Durant la xerrada, Ruiz va parlar del número 5 i de L'home de Vitruvi, el famós dibuix del polifacètic Leonardo da Vinci amb la figura d'un home despullat en dues posicions sobreimpreses. «Obre les cames quan representa una estrella, l'home original, independent i lliure. Per això, l'estrella de cinc puntes representa els estats, entitats pròpies i independents i és la manifestació de l'home a la Terra. Quan les tanca, queda en forma de creu i és quan l'home deixa la part humana per elevar-se cap a l'esperit», explica. També va posar La Gioconda com a exemple d'harmonia per mostrar com Da Vinci l'havia dibuixat partint de la seqüència Fibonacci, una successió matemàtica infinita. «Rere els seus quadres, Leonardo explicava una història», apunta.

L'Home de Vitruvi és el famós dibuix que acompanya les notes anatòmiques de Leonardo da Vinci.

Per Ruiz és molt clar que la civilització es va equivocar quan va separar la filosofia de la ciència perquè «aquesta pot explicar la part quantitativa i la filosofia la qualitativa, separar-les és com separar la matèria de la ment i l'esperit». La geometria sagrada permet unir els dos vessants «i donar sentit a les coses». Potser per això Salvador Dalí també era un fervent practicant. Ruiz va posar com a exemple el Sant Sopar (1959) on els personatges estan inclosos dins un dodecaedre «que representa l'èter, l'Univers sencer, la part superior de l'ésser, l'esperit».

A banda del vessant artístic, la geometria sagrada també es pot aplicar a la vida quotidiana. Això és el que fa Ruiz en els seus tallers on «experimenta amb les formes». Captar les formes harmòniques permet l'home relacionar-se de nou amb la natura.