03 de maig de 2019
03.05.2019
Roses

Carmelo Gómez i Anna Torrent recreen una història d'amor poètica i enigmàtica

Els dos actors representen l'obra «Todas las noches de un día» aquest diumenge al Teatre de Roses

03.05.2019 | 13:13
La crítica ha destacat la interpretació dels dos actors

Envoltat d'urbanitzacions, en algun lloc proper al nostre, sobreviu un jardí amb el seu hivernacle. Fa temps, però, que els veïns no veuen la Sílvia, la seva propietària. Allà només queda Samuel, el jardiner, qui preserva aquest racó oblidat i la memòria del que va ser. Un dia, però, s'hi atansa la policia per intentar descobrir on és la Sílvia. Així arranca l'argument de «Todas las noches de un día» que aquest diumenge, a les 6 de la tarda, representen els actors Carmelo Gómez i Anna Torrent al Teatre Municipal de Roses.

L'obra és molt recent. Va ser escrita fa tot just tres anys per Alberto Conejero (1978), un dramaturg de Jaén de molt d'èxit que ja ha guanyat un munt de premis, entre aquests el Max a la millor creació original per «La piedra oscura» (2014). Todas las noches de un día és un text deliciós i intimista, una història d'amor, però també una història d'esperes, d'una pròrroga a la vida quan ja saps que aquesta està marcada per la tragèdia. L'obra ha estat molt reconeguda per la crítica gràcies no tan sols per la bellesa i grandesa del text, sinó també per la interpretació de la parella. Dins aquesta línia, per exemple, Jonás Sáinz, ha comentat que la peça «és un gran poema dramàtic en el sentit lorquià: el teatre és la poesia que s'aixeca del llibre i es fa humana».


El món real i l'irreal

Dalt de l'escenari transcorren diferents moments temporals. Carmelo Gómez, interpretant el paper de jardiner, narra com ha intentat mantenir el diàleg amb la persona estimada, malgrat que ella, físicament, ja no hi és. Així, present i passat conflueixen en un combat entre allò real i allò irreal. Si la crítica ha exalçat la interpretació dels actors, també ha lloat la recreació de l'escenografia duta a terme per Mónica Boromello. En aquest sentit, Diego Doncel destaca aquest espai «on la bellesa està travessada per l'horror... el paradís del desemparament i de la recerca d'una forma extrema d'esperança o consol».

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook