Horacio Seguí (Barcelona, 1930) va ser un dels primers fotoperiodistes musicals de l’Estat, tot i que és més conegut per la seva trajectòria posterior com a fotògraf esportiu. Un documental dirigit per Berta Cotrina (1997) vol redescobir ara aquella primera faceta professional de Seguí i, a través del seu arxiu i la seva memòria, mirar de respondre què va significar el fotoperiodisme musical en la revolució juvenil de l’Espanya dels anys 60. Titulat El gran arxiu de la música dels anys 60, el film es roda aquests dies a Barcelona després d’haver assolit el finançament necessari a través de micromecenatge. Aquest serà el primer llargmetratge de Cotrina, que explica a l’ACN que des que va conèixer el personatge va tenir clar l’interès de “potenciar” la seva història i recuperar la memòria d’aquells anys d'agitació cultural.

Què va significar el fotoperiodisme musical a l'Espanya dels 60? Res ni ningú millor per respondre a la pregunta que l’arxiu fotogràfic d’Horacio Seguí i la seva pròpia memòria. Això és el que es van dir Berta Cotrina i les seves companyes de Belona Films quan van decidir endegar el projecte El gran arxiu de la música dels anys 60, un documental el rodatge del qual ja ha començat i que és el primer llargmetratge de la directora (la “bíblia” -memòria- del projecte és, de fet, el Treball de Final de Grau de Cotrina, que cursa quart de carrera de Comunicació Audiovisual a la UB en paral·lel a un postgrau de Guió.

Horacio Seguí va ser un dels primers i més prolífics fotoperiodistes musical de l’estat espanyol, i això que va arribar a la fotografia de manera accidental després d’abandonar la feina que tenia al Banc Hispano Americano. Tot i que més endavant es dedicaria més intensament a la fotografia esportiva, durant una primera etapa s’especialitzà en fotografia musical, cobrint festivals de música de l’època com San Remo, Mediterráneo o Eurovisión.

Seves són les fotografies de Massiel entonant el La la la que guanyaria aquella edició del concurs a Londres, el 1968. En el seu extens arxiu fotogràfic s’hi troben retrats d’estrelles com The Beatles, Núria Feliu, el Dúo Dinámico o Joan Manuel Serrat, entre molts altres.

“Mai ens preguntem qui tira les fotografies. Però potenciar algú que s’ha encarregat de guardar moments de la nostra història és molt interessant”, raona Berta Cotrina, que l’any passat ja va estrenar en el marc de la universitat el mig metratge ‘BiDes’ sobre el món de les biblioteques, un film finalista en dos festivals: Versió Original en Català (VOC) en la categoria de documental i Bibliocurts.

La personificació d’un ofici i d’un temps

“L’horacio és la personificació d’aquell ofici en aquell moment”, respon la directora quan se li pregunta perquè es van fixar en la figura d’aquest fotoperiodista. “Llavors ell anava d’un concert a l’altre, ens va cridar molt l’atenció el seu àlbum (fotogràfic)”, confessa Cotrina sobre la conveniència de parlar “d’aquell moment de la seva mà”.

Però el seu projecte no és exactament una biografia de Seguí, sinó que el fotògraf funciona aquí com a “vehicle” i testimoni privilegiat per explicar “com van succeir les coses” en aquells anys de revolució juvenil. Les fotografies -les seves i les d’altres fotoperiodistes musicals-, explica, van tenir un pes decisiu en introduir la modernitat a la societat espanyola, ja que no hi havia altra manera (a banda de la presencial) d’assabentar-se -i per tant, d’adoptar- les noves tendències no només musicals sinó estètiques que imperaven.

En certa manera, el documental és un exercici per “comprovar” si realment va ser així, matisa Cotrina. “Però nosaltres partim de la premissa que realment va ser així. Perquè en aquells anys va néixer una generació que no havia viscut la Guerra, que no acabava d’entendre tot allò i volia provar coses, i que a través de la música -i de les fotografies que la documentaven-- trobaven una sortida”, sosté. Les fotografies i el testimoni d’Horacio Seguí i d’altres personatges seran les encarregades de filar aquesta tesi al documental.

“L’Horacio n’està encantat”, diu la directora sobre l’interès del protagonista del seu documental pel projecte. Hores d’ara ja s’ha enregistrat una entrevista en profunditat amb el fotògraf, i el pla de rodatge és intens a l’abril però no acabarà fins abans de l’estiu. En paral·lel, l’equip treballa per trobar algú interessat en coproduir i/o exhibir el llargmetratge. El projecte compta per ara amb els 4.000 euros que ha recaptat a través d’una campanya de micromecenatge que tot just ha culminat, amb èxit.