D'home i mites, d'esperits combatius i temeraris, de noblesa i lleialtat. Així se senten encara dues figures extraordinàries del nostre passat, tal com es va copsar divendres passat al Museu del Joguet, a Figueres, durant la presentació de la reedició del llibre «Kubala», feta per Cal·lígraf. Per una banda, Ladislau Kubala, una icona del barcelonisme, un jugador màgic que va ensenyar al món «que Messi, algun dia, seria possible». Per l'altra, el periodista Manuel Ibáñez Escofet, qui fou director de Tele/eXprés, que «va tenir una vida heroica darrere una taula de despatx».

La vida d'aquests dos homes va quedar eternament unida amb la publicació d'aquesta biografia per l'editorial Alcides, el 1962, escrita «en un català viu, bonic i popular», com recordà el fill d'Ibáñez Escofet, Fèlix Ibáñez, qui pot presumir d'haver «pilotejat» de petit, a Cadaqués, amb Emili Sagi, Samitier i Piera. Les pàgines de Kubala traspuen emoció perquè, com va dir l'exjugador Pere Gratacós, «no parlen d'un futbolista, sinó d'una persona genial que feia el que volia a partir de treballar molt el seu talent». Gratacós va perfilar un jugador disciplinat, entregat, generós, «que creia en el treball del dia a dia». «Era una persona que Catalunya necessitava, que connectava, que va esdevenir una bandera on mirar», afirmà tot afegint que va ser gràcies als rèdits que va donar Kubala, entre els anys 1950 i 1961, amb els quals es va poder inaugurar el Camp Nou.

A banda de convertir-se en «un jugador genial» -encara preserva el rècord de 52 gols en 36 ­par­tits- Kubala es va bolcar en la gent jove i en els nens convertint-se en «mentor» i «formador de formadors». Això té mèrit, ja que Kubala va viure un context personal difícil a Txecoslovàquia d'on va veure's obligat a emigrar i deixar la mare. A Catalunya, es va adaptar immediatament, va aprendre català i insuflà orgull als catalans. «Ell se sentia un català més i això se li reconegué», explicà Gratacós.

L'adaptació a una societat nova a través del futbol -cal recordar que Kubala va jugar a Figueres el 1960- també el va viure el figuerenc Dídac Lee, ara directiu del FC Barcelona. Ell, manllevant mots al seu professor Manel Montoliu, va insistir en el Kubala integrador «d'una societat lògicament traumatitzada per la guerra i per un règim dictatorial on ser català era sinònim de sospitós». Això, Ibáñez Escofet va saber-ho transmetre en el seu llibre, ara enriquit amb un pròleg del periodista Josep Maria Sòria. Montoliu va unir el nom de Kubala amb quatre altres mites del Barça: Gamper, Samitier, Cruyff i Messi. Kubala, però, fou un jugador «que es feia estimar dins i fora del camp». I si els seus gols han quedat per a l'eternitat, com també les seves juergas «també dignes d'un heroi», com conclogué l'editor Jaume Torrent.