Feia una dècada que Àngel Burgas (Figueres, 1965) no publicava una novel·la per a adults i ara torna amb «Els dies del Rainbow» (Brau). És aquesta una novel·la coral que gira entorn d'un bar de nit i d'una tragèdia que atraparà diferents personatges. Burgas hi ha teixit capes de realitats complexes on present i passat s'uneixen en un mateix dia. La setmana passada, l'escriptor va presentar el llibre a la biblioteca de Figueres acompanyat per la també escriptora Maria Mercè Cuartiella i Glòria Cristina, qui va llegir fragments de la novel·la.

El llibre parteix d'una història que li van explicar fa temps.

N'hi ha moltes d'històries que s'expliquen: els personatges, entre ells, i jo, com a autor. Algunes són veritat, altres són mentida, han passat o no, són llegendes urbanes. Jo espero que el lector sigui un oient actiu, no com alguns personatges, que són passius.

La base és verídica, doncs.

Els meus llibres sorgeixen de moltes coses que he sabut o m'han intrigat. I en aquest cas, dues d'elles van passar i tenien a veure amb la zona del Baix Ebre. Una, era un bar que hi havia en un poble molt petit, Jesús, al costat de Tortosa, un bar amb un punt estrany que era el centre de la contracultura, de la movida de Madrid, on es feien actuacions de transformistes...

Com el seu Rainbow.

Sí. Aquell es deia Broadway i hi havia anat alguna vegada com d'estranquis i tenia com tocs pecaminosos. Em preguntava què hi feia en aquell lloc i a qui se li va ocórrer. Així, em vaig inventar la història del propietari i del bar. El real encara existeix i l'anècdota és que, quan ja havia començat a desenvolupar el personatge, vaig anar-hi. Ara és un local de menús, però l'amo és el mateix. És un lloc cutre, deixat, i l'home semblava acabat, abandonat. No hi vaig parlar, però vaig aprofitar-ho pel tema de la malaltia perquè el meu personatge, de gran, és impedit.

I la segona història?

És la de la mare d'una amiga que va tenir un accident i durant unes hores va perdre la memòria. En el llibre ho he allargat tot un dia.

Tots els personatges tenen en comú que viatgen al passat.

Sí, i un ho fa físicament, perquè no havia tornat al poble des dels anys 80. El viatge el fan tots de maneres diferents. L'amo del bar enyora aquell passat en què ell era algú i la gent li demanava consell, era feliç. La dona que perd la memòria recupera un passat, i amb ell un amor de joventut, que no ha tingut, però que hauria volgut. És un retorn a molts passats.

Un personatge és un vell actor que simula ser un malalt.

Me l'ha inspirat el pare de l'Elisenda Roca. Ell havia estat actor semiprofessional de jove i un cop jubilat treballa per la Sanitat pública fent d'actor, que es fa passar per malalt durant els exàmens als futurs metges. És molt curiós. Aquesta comparació entre la realitat i la seva representació apareix en tota la meva narrativa.

Qui és en Toni Pey?

És una persona disminuïda psíquica i la seva imatge em ve d'un veí que tenia a Figueres de qui, les males llengües, deien que assetjava les nenes, però jo no ho vaig veure mai, ni vaig conèixer ningú que li hagués passat. Volia un personatge sobre el qual pesés una part negativa, però que el lector hi empatitzés. I quan el Toni resulta massa proper, havia d'aconseguir que se'n separés amb la seva part fosca.

Una part fosca que tots tenim.

Parlar de la part fosca o subterrània de les persones o les històries ho he fet sempre, perquè som també allò que no diem a ningú.

En Toni, malgrat la seva discapacitat, és un artista.

Sempre m'ha fascinat l'art marginal, el que fan persones amb malalties mentals. Molts cops, ells ni consideren que fan art i els metges que els porten ho fan com a teràpia. Per això, vaig voler que el Toni pintés i expliqués les seves històries amb dibuixos molt críptics.

Tenia ganes d'escriure aquesta novel·la?

Tenia moltes ganes d'escriure per a adults. Estic content de la juvenil, però em fa ràbia que hi hagi gent que no em llegeix pensant que les novel·les per a joves només els interessen a ells. Això és un error.