Després de tota la vida dedicada al cinema, la directora artística Rosa Ros confessa que segueix fascinada per l'art de la imatge en moviment. Va néixer a l'Escala i mai hi ha trencat els lligams. Aquí té la família, però també l'espai que ha esdevingut «lloc d'inspiració de molts dels meus projectes». La llista de directors amb els quals ha treballat és llarga. En destaquen Francesc Bellmunt, Ventura Pons o Joaquín Oristrell. La darrera, Mar Targarona, amb la qual ha aconseguit el premi Gaudí per 'El fotógrafo de Mauthausen'.

D'on ve Rosa Ros?

La meva família venia del món del mar, a l'Escala. El meu pare era pescador però, a poc a poc, va anar dedicant-se més a passejar gent amb vaixell. Així va crear els creuers Mare Nostrum. Va ser un dels pioners a la Costa Brava. Per altra banda, la meva mare es va obstinar a fer-me estudiar, enviant-me aviat a Barcelona. Jo tenia molta inquietud dins meu i sempre havia tingut una gran afició per les coses artístiques.

A l'Escala va conèixer l'actor Stanley Baker.

Quan jo era petita, a l'Estartit, es va rodar la pel·lícula Sea Fury (1958). Era una producció anglesa amb molt bons actors, entre ells Stanley Baker. El meu pare va anar-hi a portar-los en barca fins a les Medes i es van fer íntims amics. Tant que el va convidar, a ell i la seva família, a passar l'estiu a l'Escala, a casa. Això es va repetir molts estius. Stantley explicava moltes coses de cinema i, potser insconcientment, em va influir.

Recorda la primera aproximació al món de la imatge?

Vaig estudiar diferents camps: titelles i marionetes, escenografia, economia, però no acabava de trobar el meu camí. Sabia, però, que m'agradava molt tota la part artística. Així vaig passar un any a Londres. Vaig apuntar-me a una acadèmia a fer escultura, dibuix i cursos d'imatge. A Barcelona tenia amics que ja es dedicaven al món de la imatge i ells me n'havien parlat amb l'apassionament d'aquesta edat.

Quan va tornar s'hi va dedicar.

Sí. Primer vaig fer una sèrie per TV3 amb Cayetano del Real. Aquí vaig adonar-me que havia d'aprendre molt sobre la tècnica del cinema i, per tant, vaig decidir introduir-m'hi. Ho vaig fer amb Mi general (1987) de Jaime de Armiñán. La figurinista de vestuari estava buscant una ajudant, va fer un càsting i em va triar. Això sí que em va obrir les portes perquè després vaig tornar a fer amb ella una sèrie de TVE. Vaig començar amb vestuari i després em vaig anar introduint en decorats i direcció artística, que era el que m'agradava.

Què fa exactament un director artístic?

Localitzar, fer i construir tots els espais on es mouen els actors. També tot el que els envolta, sigui una localització natural, un decorat construït en plató o semiconstruïts, o el que porten a les mans. També tots els pressupostos.

Ha canviat molt amb els anys?

Abans era diferent. Potser controlaves més coses com el vestuari, el maquillatge, tot el que era la imatge de la pel·lícula, juntament amb el director de fotografia, evidentment, que és amb qui treballes més en el rodatge.

Parlem d'El fotógrafo de Mauthausen'. Quan li arriba l'encàrrec, devia ser un repte?

Va ser molt difícil, era un projecte de decisions complicades. Em va afectar moltíssim quan vaig començar a aprofundir i a indagar sobre els camps d'extermini. Va ser molt difícil passar de la realitat de la història a dissenyar la ficció. Van ser moments crítics, com sempre que et donen un guió, entres a la història i arriba el moment de pensar com ha de ser aquesta història. Aquí vaig passar tres mesos documentant-me, treballava amb una realitat i va ser molt interessant, fascinant, però al mateix temps difícil. Només he de dir que l'escenografia es va construir gairebé tota.

Cada pel·lícula és diferent.

Sí, realment és un viatge per tot l'equip que la fem.

I amb aquesta obté el Gaudí.

Va ser una agradable sorpresa, perquè no ho saps fins al final. La nominació, també als Goya, ja em va fer molta il·lusió perquè pensar que ets una de les quatre pel·lícules de l'any vol dir que reconeixen el teu treball. El premi és un plus.

El film ajudarà a conèixer millor qui era Francesc Boix.

Va ser un heroi, una persona molt valenta a qui encara no se li ha fet tot el que es mereix.

El fotógrafo... es pot veure ara a Netflix. Què en pensa?

Que estem entrant en un altre moment de difusió de les imatges i és inevitable. També, però, no hem de deixar perdre la gran pantalla perquè és un lloc màgic.

Té nous projectes en cartera?

Sí, de nou amb Mar Targarona. És una directora excel·lent.

La seva feina és fascinant.

Sí, perquè cada guió és una història. A mi sempre m'ha fascinat, abans i ara.